Benvinguts
al web del
CENTRE D'ESTUDIS
ECONÒMICS I SOCIALS
Si avanceu
per la nostra pàgina, hi trobareu:
- PROPERES
ACTIVITATS
- OPINIÓ
- QUI SOM?
La
celebració, el 13 de juny, de la jornada "Per una economia
catalana amb futur", organitzada per Grupo Alares, PIMEC i CEES,
va comptar amb una elevada participació i va permetre reflexionar
a bastament sobre el present i el futur de la nostra economia.
Pel
seu interès i actualitat, els propers dies publicarem en aquesta
pàgina un resum de la conferència d'obertura i de les
intervencions dels ponents.
_________________________________________________________________________________
Amb l'arribada
de l'estiu, CEES interromprà la celebració d'actes públics
fins al mes de setembre, tot i que us atendrem amb molt de gust a
la nostra seu.
Us desitgem unes
bones vacances!
__________________________________________________________________________________
La
nostra seu és oberta tots els dies de dilluns a divendres,
de 17 a 20 hores. Amb aquest mateix horari, també us podem
atendre per telèfon. Això sí, tancarem durant
el mes d'agost.
Us
agraïrem que ens feu arribar les vostres propostes i suggeriments.
Si
ens comuniqueu la vostra adreça de correu electrònic,
us informarem puntualment de totes les nostres activitats.
___________________________________________________________________________________
POWER POINT DE LA CONFERÈNCIA
"MITES I REALITATS DE LES BALANCES FISCALS", DE GUILLEM
LÓPEZ CASASNOVES (8.02.08)
MITES I REALITATS. FALSETATS
No hi ha quantificació possible de les balances fiscals
per manca acord metodològic
El seu abordatge és una questió tècnica
(acadèmica) i no política.
Els territoris no han de comptar: son les persones les que es
beneficien i suporten les càrregues fiscals
La imputació dalguns impostos i despeses és
tècnicament impossible
AFIRMACIONS CONTROVERTIDES
A lactual marc constitucional espanyol la sobirania fiscal
és única
Son les lleis del parlament espanyol, moltes aprovades pels
propis partits nacionalistes, les que marquen la distribució
del dèficit fiscal
No existeix una connexió directa entre dèficit
fiscal i la millora del finançament autonòmic
Millorar el dèficit fiscal ha de fer per una major despesa
pública autonòmica
Tal com ho veig
Els ciutadans son qui finalment sempre acaben essent els beneficiaris
de la despesa i qui paguen els impostos. Però en contextes
de Federalisme fiscal, ho fan a diferents jurisdiccions, que els representen,
des de institucions que gestionen competències pròpies
i un finançament pactat que no depen de transferències
més o menys graciables, més o menys segons els colors
dels governs amics
No te sentit generalitzar el càlcul de les Balances Fiscals.
No totes les CC.AA. tenen idèntic sentit de pertinença
per a reivindicar constituir una part distinta dintre del tot.
El no voler explicitar els fluxos fiscals bilaterals és prova
de que no estem davant dun estat efectivament federal. Transparència
en les relacions fiscals i pacte en son intrínsecs.
Aquesta situació se inscriu en un context en el que
Leconomia catalana està perdent posicions en renda per
càpita,
especialment en renda disponible degut al major diferencial de preus
La pèrdua de llocs relatius a la convergència europea
ha estat constant (CIE, Gener/Febrer 2007): Mitjana Europa 15 = 100)
2000: 108.3; 2002: 106.5; 2004: 105.2; 2006: 102.6
El devenir del capital humà (formació, humans amb recursos),
capital públic (infraestructures) i capital social (cohesió
comunitària davant del fenòmen de la immigració)
son reptes claus pel futur: en tots aquests camps la nostra situació
relativa és de gran precarietat.
Qui pot donar resposta als nous reptes?
El finançament autonòmic de les nostres institucions
per a fer posible redreçar la situació actual, amb polítiques
socioeconòmiques pròpies, és clarament pitjor
que el daltres CC.AA. amb igual o superior renda.
Això perjudica particularment als ciutadans més vulnerables,
vista la desigualdat personal interna de la renda.
Un finançament just requereix en tot cas referir-lo a un determinat
projecte nacional de futur, i fer-lo efectiu amb cohesió política
interna i sentit de pertinença. Quelcom més que gastar
més des del sector públic..
El debat tècnic del finançament just
Quin paper pot assolir una despesa pública que tingui el seu
finançament desvinculat del creixement econòmic, de
la realitat del país, en particular quan aquesta despesa resulti
clau per a consolidar aquest creixement?
Podem trobar un millor balanç entre el finançament
redistributiu cap a altres territoris (per a despesa bàsica,
anivelladora, de serveis públics personals) i la despesa productiva
pròpia, requerida per un territori per a si mateix, de desenvolupament
social, de generació dactivitat estratègica de
futur
?
El finançament just: els diferencials entre la capacitat
fiscal pròpia i el finançament efectivament disponible
com a primera aproximació
Capacitat fiscal pròpia, prèvia a lanivellament
de recursos entre CC.AA. i finançament disponible per un mateix
nivell de competències
EL DEFICIT FISCAL en % PIB com a expressió conjunta
UNA PROPOSTA
Si la solidaritat és personal i la redistribució bàsica
és doncs la derivada de lIRPF, cessió complerta
de la progressivitat.
Si una CA. te un x% de la renda de lEstat i lIRPF recapta
a aquesta CA x+y% del total de la recaptació espanyola, cessió
complerta de y punts a un fons vertical (de lEstat, a la seva
disposició) destinat a lanivellament (serveis públics),
Aquest diferencial, ponderat pel pes que representa la imposició
directa sobre el total (un 50% aprox.) reduiria directament n punts
el dèficit fiscal
UNA PROPOSTA
-Part dels punts % restants entre x (pes relatiu de la renda) y el
% de població z podrien ser objecte de cessió horitzontal
(entre CC.AA. beneficiàries i aportants) a través dun
fons dajut al desenvolupament regional. I com a tal, definit
de comú acord per a períodes concrets.
A avaluar, no consolidable en la despesa de les CC.AA. receptores
i a través de subvencions condicionades al destí (reequilibri
territorial, desenvolupament regional i reductor de la desigualdat
personal interna de la renda) i compensatories (tipus fondos europeus)
-En tot cas, ambdós fluxos danivellament i redistributius
respectar haurien de respectar el principi dordinalitat
RESOLDRE EL DEBAT FENT-NE UNA QUESTIÓ DE PRINCIPIS I NO DE
NEGOCIACIÓ POLÍTICA PERMANENT:
DOTZE CRITERIS TECNICS PER A INSPIRAR UN NOU FINANÇAMENT TERRITORIAL
DE LES COMUNITATS AUTONOMES AL SI DE LESTAT ESPANYOL
1- En el diferencial entre rendes primàries
i rendes disponibles per càpita (aproximació a la contribució
al consum col·lectiu conjunt), totes les CC.AA. han de participar
en un saldo mínim prefixat (exclusió de diferencials
positius: actuació pública gratuita).
2- Principi dordinalitat: Com a resultat
del flux de impostos i subvencions implícits en els saldos
fiscals no es pot generar un canvi en el rang de les rendes per càpita
duna C.A. que en sigui aportant neta. Una clàusula de
stop loss hauria dactuar en aquest cas com en concepte
de transferència de salvaguarda.
3- La redistribució sha de centrar
en laproximació al nivell de capacitat de despesa capitativa
de les diferents CC.AA. a igual pressió fiscal. Definits els
sols de finançament, shan de destapar els
sostres, a major esforç fiscal en contexts de major
capacitat normativa, constituint-ne referència al creixement
mitjà de la resta de CC.AA. i no el de lEstat. La visualització
de la redistribució està en el compromís de reduir
diferències, no en eliminar-les
4- Quantificació de lesforç
fiscal relatiu amb la incorporació de taxes, preus públics
i privats (peatges) per a cistelles de serveis similars. Eliminar
impostos no redueix capacitat fiscal que lEstat hagi de compensar.
5- Delimitació dels fondos de redistribució
a àmbits de funcions de despesa concrets, no incorporats al
finançament global incondicionat.
6- Concreció a terminis fixats i avaluats
els fondos de redistribució abans esmentats.
7- Establir una clàusula de revisió
del saldo fiscal deficitari duna CA., davant de la constatació
de que aquella CA perd posicions relatives en renda per càpita
respecte del conjunt de regions europees. El reconeixement de la població
real ha de sensibilitzar al denominador.
8- Cap CA. ha de tenir un flux positiu (saldo
fiscal favorable) si la seva renda primària es situa dentrada
per sobre de la mitjana espanyola.
9- La variació relativa de renda duna
CA. sha de reflectir en associacions de signe contrari en levolució
del seu saldo fiscal.
10- La continuïtat en el saldo fiscal beneficiós sha
dacompanyar de la millora en els indicadors de distribució
personal de la renda daquella CA.
11- En cap cas el saldo fiscal ha de superar la diferència
en la participació relativa en renda i la participació
relativa en població.
12- Cal en el futur procedir a estimacions de necessitat financera
més lligades al diferencial entre valors estimats i observats
per a cadascuna de les CC.AA. i no simplement a través de la
comparació de nivells mitjans.
MOLTES GRÀCIES!!
Guillem López Casasnoves
25 de juny de 2007
Estat
d'hipnosi
Emili Pons i Carreras(CEES)
Em comenten que
una autoritat d'Educació s'ha adreçat als directors dels
centres de Formació Professional per alertar-los sobre l'absentisme
dels seus alumnes i fer-los evident el perjudici que això comporta
per a la seva formació.
Segurament aquest
és un mal endèmic dels nostres estudis professionals,
però cal afegir també que en poca mesura obeeix a la desídia
dels nostres estudiants o dels seus professors.
Una lectura optimista
d'aquest fet ens podria fer pensar que, l'actual manca de mà
d'obra especialitzada, afavoreix que els joves abandonin els estudis
professionals i s'incorporin abans d'hora als llocs qualificats.
Si fos així
-i en alguns casos ho és- el greuge seria important però
tindria reparació possible. Des del treball, el jove pot acabar
tenint una visió més clara de la necessitat de millorar
els seus coneixements, amb l'estímul de l'ascens social o econòmic,
i en molts de casos opta, finalment, per compaginar el treball i l'estudi.
Encara més,
una adequada política de formació a l'empresa, o al gremi,
o de col·laboració entre l'empresa i els centres de formació,
pot esmenar allò que no s'ha resolt quan tocava. És a
dir, que el jove treballador acabi disposant de la qualificació
convenient per al lloc a què aspira.
Però la veritat
és que la meva lectura no és tan optimista. Una bona part
dels estudiants que abandonen els seus estudis professionals, ho fan
atrets pels cants de sirena de treballs que no demanen cap mena de qualificació
ni exigeixen cap esforç, però que ofereixen diner immediat.
I això, que
segurament sempre ha succeït, tinc la intuïció que
ara és molt més freqüent i que actua sobre una joventut
més feble que mai. I no perquè els joves d'avui siguin
diferents dels d'abans, que les edats del home (i de la dona) sempre
són les mateixes. Sinó per les circumstàncies en
què els ha tocat viure.
Si mireu al voltant
vostre podreu percebre, sense necessitat de buscar-lo, aquest ambient
de facilitat i immediatesa que ho impregna tot. Com si la nostra societat
s'hagués acabat creient els missatges publicitaris i visqués
ara immergida en un somni.
No cal dir que des
de la família s'ha afavorit també aquest estat de coses,
sovint deslliurant els fills de qualsevol esforç, o amagant-los
la importància de l'esforç i la seva relació amb
els resultats finals.
És en contra
aquest estat d'hipnosi, que han de lluitar avui els joves i, per això,
aquells que el superen, es mereixen un especial reconeixement.
9 de Juny de 2007 (Publicat a DOSSIER ECONÒMIC)
Agricultura
i Canvi climàtic
Jordi Sala Casarramona (CEES)
Aquests dies arrel
de la presentació dels successius informes del Panel d'experts
de NNUU, estem assistint a un allau de noticies sobre el canvi climàtic.
Parlar de canvi
climàtic, instintivament ens dur a pensar en el protocol de Kioto,
i d'aquí als permisos de contaminació per determinats
sectors industrials, si be cal recordar que el gruix de les emissions
venen del transport seguides de la industria, però també
de l'habitatge i de l'agricultura.
Però no voldria
centrar-me en el camp com emissor de gasos efecte hivernacle, sinó
com a subjecte que pot rebre les conseqüències de les polítiques
que es puguin dissenyar per a pal·liar-ne els efectes.
S'ha d'anar cap
energies netes, i en el cas del transport, ara per ara, tot apunta cap
un mix amb biocarburants i bioetanols. Les terres de secà que
veuen reduir la seva viabilitat econòmica, sobre tot si hi afegim
les previsibles retallades dels ajuts comunitaris poden trobar aquí
una nova sortida , però alhora pot tenir conseqüències
negatives com una pujada dels preus dels pinsos per a la ramaderia,
pedra angular de la nostra producció agrària, o per la
biodiversitat .
Les variacions de
les temperatures i precipitacions pot forçar a una reubicació
de conreus ara importants, com zones fruiteres i fins i tot de fruita
seca, Caldria doncs repensar algunes de les actuacions que s'estan fent
, perquè potser ja no seran valides per la zona agroclimàtica
en que es trobaran, i perquè en poden haver sorgit de noves en
altres àrees. A tal d'exemple no massa important però
significatiu, fer esment de la introducció de la vinya en determinades
zones de la Gran Bretanya aprofitant l'atemperament del clima en aquelles
latituds.
I no cal parlar
de l'aigua. Tema tabú a casa nostra i mes en zones agrícoles.
No hi ha hagut un veritable debat sobre la realitat de les necessitats
hídriques davant diversos escenaris possibles i com fer polítiques
serioses de gestió tant de l'oferta com de la demanda.
I si parlem d'emissions
d'origen agrícola, podríem començar a pensar en
canvi de composició de pinsos I maneig de bestiar per intentar
reduir les emissions d'origen digestiu, o canvis en la fertilitzacions
de sols.
Resumint, mentres
que si amb dificultats, s'està obrint un debat sobre el tema
energètic, o s'estan fent propostes sobre el transport o l'habitatge,
difícilment trobarem material solvent per formular una política
agrària de futur tenint en compte els paràmetres del cavi
climàtic en el seu mes ampli sentit
27 de febrer de 2007 (Publicat a EXPANSIÓN)
El
cambio climático: ¿Y ahora qué?
Jordi Sala Casarramona
(CEES)
En la cumbre de
la Naciones Unidas sobre el Medio Ambiente, que tuvo lugar en Río
de Janeiro el 1992, se puso sobre la mesa el tema del cambio climático,
promoviendo la adopción de un acuerdo internacional.
Fruto de aquellos
esfuerzos fue la redacción del protocolo de Kyoto, de larga gestación,
ya que no entró con vigencia internacional hasta el 2006, que
si bien en sus objetivos cuantitativos era relativamente modesto, tenía
el gran valor añadido de ser un reconocimiento internacional
del problema, de abordarlo desde la perspectiva multilateral y haciéndolo
adoptando mecanismos de mercado, como los permisos de contaminación
o los mecanismos flexibles.
Sin embargo el escepticismo
era palpable, tanto en un sector del mundo científico, que opinaba
que faltaban datos adicionales, como en el mundo político y económico
ante la complejidad del problema, prefería vérselas venir.
Sólo los ecologistas permanecían en le primera línea
de combate.
El panorama ha cambiado
sin embargo de manera radical en los dos últimos meses.
- Por un lado ha
aparecido el informe Stern, encargado por el gobierno Blair, que cuantifica
por primera vez económicamente las consecuencias del cambio climático.
Su conclusión más impactantes es que frente al 1% del
PIB mundial que pueden suponer tomar medidas preventivas ahora, se contrapone
una reducción del 20% del mismo factor que costará dentro
de algunos años no haber hecho nada ahora.
- La reunión
anual de Davos ha aceptado dichas tesis y ha incluido el cambio climático
como un asunto prioritario dentro de su agenda.
- El quinto informa
del panel de expertos de las Naciones Unidas eleva del 60 al 90% las
posibilidades de que el cambio climático en el que ya estamos
inmersos sea debido a gases producidos por las actividades humanas.
- La sensibilización
que a nivel internacional ha supuesto la película de Al Gore,
"Una verdad incómoda"
Puestas así
las cosas se supone que asistiremos en los próximos días
a unos posicionamientos de los distintos agentes sociales.
Los Gobiernos, en
adoptar medidas en la línea de Kyoto, es decir utilizando mecanismos
de mercado que desincentiven ciertos comportamientos y fomenten otros.
Tendrán que pasar de los discursos, y de actos simbólicos,
afrontar realidades complejas.
Las empresas, ha
sacrificar algunas rentabilidades muy a corto plazo para afrontar el
futuro con una visión más a medio y largo plazo.
Ciertas agrupaciones
ecologistas tendrán que admitir que ya no son las únicas
valedoras de esta causa y dejar de aprovechar este problema para lanzar
proclamas antisistema, para pasar a buscar fórmulas realistas.
Y finalmente los
ciudadanos, que en general deberán decidir si aceptan cambiar
algunas de sus pautas de consumo para colaborar con la mitigación
del problema.
13 de maig de 2006
(publicat a DOSSIER ECONÒMIC)
Txernobil 20
anys. Montreal també
Jordi Sala Casarramona
Aquest dies recordem
el 20è aniversari d'una de les tragèdies més grans
patides en èpoques de pau: l'accident nuclear de Txernòbil,
que va afectar a milers de persones i va contaminar també a milers
de km de distància.
Davant d'aquell
desastre, l'opinió pública es va tornar molt sensible
de cara al el tema nuclear, i fins fa poc es veia com una indústria
amb tendència a desaparèixer, promulgant-se moratòries,
com és el cas espanyol o programant-se tancaments ordenats, com
a Alemanya. Però ara se'n torna a parlar amb força com
una solució de futur i en els darrers anys veiem com no tant
sols el tercer món, sinó també països referents
del món avançat com Finlàndia, tornen a apostar
per aquell model.
També podríem
commemorar, i gairebé ningú no ho ha fet, que fa també
20 anys es va signar el Protocol de Montreal, amb el qual 24 països
assumien una sèrie de compromisos per tal de frenar el forat
de la capa d'ozó.
I què té
que veure una cosa amb l'altra?
Des dels anys 50
es parlava que estava minvant la capa d'ozó. Al llarg de dues
dècades es van donar explicacions d'allò més variades,
que si els avions supersònics o els coets de la Nasa, a la vegada
que es feien les més pessimistes previsions, essent potser la
més coneguda, la tesi de l'inevitable hivern nuclear .
Quan al 1975 es
van identificar els CFC com els veritables agents provocadors del fenomen,
es va avançar amb relativa celeritat. Signant-se al 1987 l'esmentat
protocol i quedant formalment prohibida la fabricació i ús
de CFC a partir del 2000.
És a dir:
primer es van detectar els efectes, es va tardar un quart de segle en
saber-ne realment les causes, es va actuar coordinadament a nivell internacional
i finalment es van dur a terme les propostes de solucions.
Això potser
també és el que ens manca al camp de l'energia nuclear.
Ens trobem a les portes d'una crisi energètica, perquè
el nivell mundial de demanda supera l'oferta, perquè l'energia
és un producte que si segueix el model actual és finit
a mig termini, i altament contaminant, i perquè les fonts energètiques
alternatives es presenten de moment, més com a pal·liatives
que no pas com a substitutes. Així doncs, sembla que seria oportú
un debat serè i amb totes les informacions sobre noves tecnologies,
nivells de risc real, residus, etc., per tal d'esbrinar, amb veritables
arguments de pes, quin és el paper que pot jugar aquesta energia
en l'escenari actual, defugint dels moviments pendulars, que passen
d'una estigmatització absoluta, o presentar-la com un veritable
cavall blanc.
13 de Juliol de
2006 (publicat a EL PAÏS)
Economía
de la inmigración
Ignasi Farreres
I Bochaca (CEES)
La inmigración
es fundamentalmente un fenómeno de causas económicas.
Nadie abandona su tierra si ésta le ofrece perspectivas dignas.
La emigración supone un desgarro sentimental y elevados costes
de traslado. Pero la esperanza de un mayor bienestar material, supera
aquellos inconvenientes. Los ingresos del inmigrante le permitirán
proveer a su propio mantenimiento, y además subvenir ampliamente
el mantenimiento de la lejana familia. Es más; ésas transferencias
suponen para el país de origen un importante flujo de divisas.
En unos cuantos países, las remesas de los emigrantes son el
primer renglón de ingresos de su balanza de pagos. Así
pues para los países pobres, la emigración es un alivio
social y una ayuda para su proceso de desarrollo.
Veamos ahora el
impacto sobre la economía del país receptor. España,
y dentro de ella Cataluña, es el país de la OCDE en el
que más ha crecido la inmigración en los últimos
años -en 2004 cerca de 650.000 entradas, un 50% más sobre
2003-. Afirmamos que el balance económico de la inmigración
es claramente positivo. Veámoslo.
Los inmigrantes
se integran ocupando los puestos que los nativos dejan vacantes por
su dureza o menor cualificación. Con ello aumenta el empleo,
la producción, las cotizaciones sociales y hay mayor recaudación
fiscal. A su vez, aumenta la demanda, tanto de bienes de consumo como
de viviendas. La economía se dinamiza, aumenta el PIB y el bienestar
material.
Hay un importante
efecto cualitativo. No es propio de timoratos dejar tierra y familia
para trasladarse a otra con costumbres y lenguas distintas. Por ello
los inmigrantes, en general, son gente con afán de superación.
De entre ellos surgirán ciudadanos con ganas de ascender en la
escala social. La primera generación ocupó los lugares
más duros. Ellos o sus descendientes ocupan hoy, o ocuparan mañana,
puestos preeminentes en la sociedad que les acogió y de la que
son parte sustantiva.
Ahora bien, los
procesos económicos y sociales no son lineales. Hay impactos
dobles: positivos y negativos. Por ejemplo, la inmigración tiende
a concentrarse en determinadas casas y barrios de las ciudades, de menor
calidad constructiva y urbanística y por ello, más asequibles
económicamente. Su contratación supone unos ingresos para
los propietarios y a la vez un descenso del valor de los inmuebles restantes,
pues los nativos tienden a huir de ellos.
Una de las principales
objeciones, es la de que los inmigrantes y sus familias son notables
consumidores de servicios públicos: sanidad, educación
y servicios sociales especialmente, y por ello requieren gasto corriente
e inversiones para la dotación de infraestructuras. El argumento
es cierto; requieren gasto público. Pero no es menos cierto que
si esos puestos de trabajo los ocuparan gente nativa, ellos y sus familias
también requerirían escuelas, ambulatorios o viviendas.
Son, por tanto, necesidades de las personas, sean o no inmigrantes.
Puede objetarse que con el reagrupamiento familiar acceden familias
que tienen muchos hijos y por tanto con muchas necesidades. Pero se
da la circunstancia que tenemos un gravísimo problema de falta
de niños, ya que nuestra tasa de natalidad de 1,34 hijos por
mujer -un poco recuperada gracias a la inmigración-, es de las
más bajas del mundo. Con ello, y de momento, esos aportes infantiles
nos ayudan a aliviar -que no a resolver definitivamente- el problema
.
Veamos una afirmación
muy debatida; las cotizaciones de los inmigrantes son la salvación
del sistema público de pensiones. Hay dos posiciones: las que
niegan cualquier efecto benéfico sobre el sistema y las que aducen
que es la solución definitiva. Creo que ni una ni otra cosa.
Con nuestro sistema de financiación de las pensiones, llamado
de reparto, los nuevos trabajadores inmigrantes, -en general jóvenes-,
con sus nuevas cotizaciones refuerzan los ingresos de la Seguridad Social,
a la vez que mejoran la ratio cotizantes/pasivos. A ello cabe atribuir
en parte, la sobrerecaudación de la SS en los últimos
años. Por lo tanto, incorporar esos nuevos cotizantes ayuda a
aplazar, quizás durante unos cuantos años, el temido momento
en que la ratio descendería tanto, que las aportaciones ya no
podrían garantizar el pago completo de las pensiones.
Ello no es óbice
para que no se exija a los responsables de los sistemas públicos
de pensiones, que de forma sistemática elaboren rigurosos cálculos
previsionales que den a conocer, con suficiente antelación, el
balance de equilibrios o desequilibrios futuros, a fin de tomar con
tiempo las medidas correctoras que permitan garantizar su viabilidad.
Entre otras, atrasar la edad de jubilación, eliminar jubilaciones
anticipadas o aumentar el mínimo de años cotizados para
devengar derecho a pensión.
Algunos aducen que
como los inmigrantes van a los empleos menos cualificados, con menor
productividad y salarios, ello implica una disminución de la
renta y el PIB por habitante. Pero aun siendo así, ni empobrecen
al país -al contrario-, ni los nativos sufren una detracción
en sus ingresos per cápita.
Para acabar, un
argumento a nuestro parecer contundente. Históricamente, los
países receptores de inmigración, han sido países
protagonistas de importantes procesos de crecimiento económico.
Ello redundó en un incremento notable de su desarrollo y bienestar
material del que se beneficiaron nativos e inmigrantes. Es el caso de
EEUU, Alemania, Suiza, Chile y ahora España.
8 de juliol de 2006
(publicat a DOSSIER ECONÒMIC)
La protecció
del territori
Jordi Sala Casarramona
(CEES)
Catalunya té,
indiscutiblement, una gran varietat i riquesa paisatgística de
valors naturals al llarg del seu territori. Els gestors històrics
d'aquests grans espais, el 80% de la superfície del País,
han estat els pagesos, ramaders i silvicultors, que especialment al
llarg dels darrers anys s'han adaptat, d'una manera excepcionalment
eficient, a les realitats tecnològiques i de mercat, de manera
que una quantitat cada cop menor de població era capaç
de rendabilitzar i preservar aquests espais que donen personalitat a
Catalunya i essent el pilar de l'equilibri territorial.
Però tot té un límit. I ara sembla que estem prop
d'aquest llindar. La població agrària ja està per
sota el 2% de la població activa, amb una edat mitjana superior
a la de qualsevol altra branca d'activitat. També es l'únic
sector econòmic que en els últims dos anys ha vist disminuïda
la seva renda per càpita.
Les perspectives de futur, però, podrien ser més bones
si, com sempre ha fet el sector, s'adapta a les noves exigències
del mercat, marc pressupostari comunitari inclòs, noves tecnologies
i nous conreus, noves maneres de fer. Però per això li
manquen alts graus de llibertat en la seva presa de decisions.
Doncs bé, en comptes de confiar amb els professionals del sector,
que són els que valoren i estimen la terra, ara se'ls vol imposar
els models de comportament, tal com es manifesta en la proposta d'aplicació
de la xarxa natura, que pretén salvaguardar flora i fauna en
especial interès, vetllant pels seus hàbitats i que té
tot el sentit si es fa bé.
Perquè França
o Alemanya han protegit finalment només el 7 o el 10% del seu
territori? Doncs perquè saben que les clàusules que aquest
compromís comporta, com per exemple la prohibició de canviar
de conreus, poden fer inviable en el temps moltes explotacions, excepte
aquelles que se subvencionin. Han buscat un equilibri entre els valors
a protegir i les possibilitats de solució de compromisos pressupostaris
a llarg termini per part de l'Estat.
Al proposar Catalunya
acollir sota aquesta figura el 40% del seu territori, ens fa témer
que no s'ha valorat prou bé aquest binomi, bé ambiental/cost
econòmic, doncs, o està disposada a esmerçar-hi
grans recursos pressupostaris, molt per sobre dels països més
rics del nostre entorn, o s'esquerdarà definitivament l'afeblit
teixit social, produint-se, tal com avisava una responsable governamental,
un abandó de terres, amb increment de les masses boscoses, més
incendis i en definitiva, menys biodiversitat.
15 d'abril de 2006
(publicat a DOSSIER ECONÒMIC)
Està amenaçat
l'Estat del Benestar?
Ignasi Farreres
Bochaca
Els europeus valorem
com un bé molt preuat l'existència de sistemes de protecció
social, coneguts com Estat del Benestar (E.B.), implantats des de fa
més de mig segle a l'Europa occidental.
Els seu denominador
comú és que proporciona transferències monetàries
i/o prestacions de serveis a ciutadans que estan subjectes a determinades
contingències biològiques (jubilació, malaltia,
dependència...) o a situacions familiars o laborals econòmicament
difícils (fills o familiars a càrrec, atur, necessitat
d'habitatge...). Per això l'E.B. permet gaudir d'una mínima
qualitat de vida i és un factor de cohesió social.
Ara bé, aquesta
xarxa de protecció té costos econòmics molt importants.
Avui a l'UE-15, la despesa social pública és d'un 28%
del PIB. Aquest percentatge durant molts anys ha tingut tendència
a anar-se engrandint, ja que les nostres societats cada dia demanen
més prestacions, cada vegada més cares i a més
s'hi ha introduit usos inadequats i abusos. Fins fa poc els governs
han pogut finançar aquestes creixents despeses perquè
gaudíem d'una estructura poblacional estabilitzada (es mantenien
les proporcions de joves i gent gran). A més, la nostra situació
econòmica potent, proporcionava els recursos econòmics
necessaris per a fer-hi front.
Des de fa uns anys
les coses han canviat profundament, bàsicament a causa de l'envelliment
de població i de la globalització. L'envelliment, producte
de l'allargament de la vida mitjana i de la baixa natalitat, implica
uns costos econòmics creixents en pensions, sanitat i ara dependència.
La globalització fa que l'Europa, que abans senyorejava la terra
amb EEUU i Japó, es trobi avui assetjada per nous països
competidors, que amb uns costos de producció molt inferiors (especialment
en salaris i despesa social i ambiental), impliquen la pèrdua
de competitivitat de moltes activitats econòmiques, especialment
en agricultura i indústries manufactureres. Així, Europa
està estancada.
En flaquejar l'economia,
els impostos recaptats i les cotitzacions socials, fan figa. No poden
seguir el ritme de les necessitats creixents de l'E.B. Europa es troba
en una cruïlla; anhela la continuïtat de les prestacions de
l'E.B., però no sap com continuar-lo pagant. I surt la pregunta:
és sostenible cara al futur, l'Estat del Benestar? La resposta
és que sí, sempre que s'introdueixin importants reformes
en els àmbits econòmic, laboral i social. Quins són
aquests canvis? Això hauria de ser objecte d'un posterior article.
Ignasi Farreres
President del Centre d'Estudis Econòmics i Socials