 |
|
Benvinguts al web del
CENTRE D'ESTUDIS ECONÒMICS I SOCIALS
Si avanceu per la nostra pàgina, hi trobareu:
- PROPERES ACTIVITATS
- OPINIÓ
- QUI SOM?
- PROPERES ACTIVITATS
La celebració, el 13 de juny, de la jornada "Per una economia catalana amb futur", organitzada per Grupo Alares, PIMEC i CEES, va comptar amb una elevada participació i va permetre reflexionar a bastament sobre el present i el futur de la nostra economia.
Pel seu interès i actualitat, els propers dies publicarem en aquesta pàgina un resum de la conferència d'obertura i de les intervencions dels ponents.
_________________________________________________________________________________
Amb l'arribada de l'estiu, CEES interromprà la celebració d'actes públics fins al mes de setembre, tot i que us atendrem amb molt de gust a la nostra seu.
Us desitgem unes bones vacances!
__________________________________________________________________________________
La nostra seu és oberta tots els dies de dilluns a divendres, de 17 a 20 hores. Amb aquest mateix horari, també us podem atendre per telèfon. Això sí, tancarem durant el mes d'agost.
Us agraïrem que ens feu arribar les vostres propostes i suggeriments.
Si ens comuniqueu la vostra adreça de correu electrònic, us informarem puntualment de totes les nostres activitats.
___________________________________________________________________________________
POWER POINT DE LA CONFERÈNCIA "MITES I REALITATS DE LES BALANCES FISCALS", DE GUILLEM LÓPEZ CASASNOVES (8.02.08)
MITES I REALITATS. FALSETATS‘No hi ha quantificació possible de les balances fiscals per manca acord metodològic’
‘El seu abordatge és una questió tècnica (acadèmica) i no política’.
‘Els territoris no han de comptar: son les persones les que es beneficien i suporten les càrregues fiscals’
‘La imputació d’alguns impostos i despeses és tècnicament impossible’AFIRMACIONS CONTROVERTIDES
‘A l’actual marc constitucional espanyol la sobirania fiscal és única’
‘Son les lleis del parlament espanyol, moltes aprovades pels propis partits nacionalistes, les que marquen la distribució del dèficit fiscal’
‘No existeix una connexió directa entre dèficit fiscal i la millora del finançament autonòmic’
‘Millorar el dèficit fiscal ha de fer per una major despesa pública autonòmica’
Tal com ho veig…Els ciutadans son qui finalment sempre acaben essent els beneficiaris de la despesa i qui paguen els impostos. Però en contextes de Federalisme fiscal, ho fan a diferents jurisdiccions, que els representen, des de institucions que gestionen competències pròpies i un finançament pactat que no depen de transferències més o menys graciables, més o menys segons els colors dels ‘governs amics’
No te sentit generalitzar el càlcul de les Balances Fiscals. No totes les CC.AA. tenen idèntic sentit de pertinença per a reivindicar constituir una part distinta dintre del tot.
El no voler explicitar els fluxos fiscals bilaterals és prova de que no estem davant d’un estat efectivament federal. Transparència en les relacions fiscals i pacte en son intrínsecs.
Aquesta situació se inscriu en un context en el queL’economia catalana està perdent posicions en renda per càpita,
especialment en renda disponible degut al major diferencial de preusLa pèrdua de llocs relatius a la convergència europea ha estat constant (CIE, Gener/Febrer 2007): Mitjana Europa 15 = 100)
2000: 108.3; 2002: 106.5; 2004: 105.2; 2006: 102.6
El devenir del capital humà (formació, humans amb recursos), capital públic (infraestructures) i capital social (cohesió comunitària davant del fenòmen de la immigració) son reptes claus pel futur: en tots aquests camps la nostra situació relativa és de gran precarietat.
Qui pot donar resposta als nous reptes?El finançament autonòmic de les nostres institucions per a fer posible redreçar la situació actual, amb polítiques socioeconòmiques pròpies, és clarament pitjor que el d’altres CC.AA. amb igual o superior renda.
Això perjudica particularment als ciutadans més vulnerables, vista la desigualdat personal interna de la renda.
Un finançament just requereix en tot cas referir-lo a un determinat projecte nacional de futur, i fer-lo efectiu amb cohesió política interna i sentit de pertinença. Quelcom més que ‘gastar més’ des del sector públic..
El debat tècnic del finançament just…Quin paper pot assolir una despesa pública que tingui el seu finançament desvinculat del creixement econòmic, de la realitat del país, en particular quan aquesta despesa resulti clau per a consolidar aquest creixement?
Podem trobar un millor balanç entre el finançament redistributiu cap a altres territoris (per a despesa bàsica, anivelladora, de serveis públics personals) i la despesa ‘productiva’ pròpia, requerida per un territori per a si mateix, de desenvolupament social, de generació d’activitat estratègica de futur…?
…El finançament just: els diferencials entre la capacitat fiscal pròpia i el finançament efectivament disponible com a primera aproximació…
Capacitat fiscal pròpia, prèvia a l’anivellament de recursos entre CC.AA. i finançament disponible per un mateix nivell de competències
EL DEFICIT FISCAL en % PIB com a expressió conjunta
UNA PROPOSTASi la solidaritat és personal i la redistribució bàsica és doncs la derivada de l’IRPF, cessió complerta de la progressivitat.
Si una CA. te un x% de la renda de l’Estat i l’IRPF recapta a aquesta CA x+y% del total de la recaptació espanyola, cessió complerta de y punts a un fons vertical (de l’Estat, a la seva disposició) destinat a l’anivellament (serveis públics),Aquest diferencial, ponderat pel pes que representa la imposició directa sobre el total (un 50% aprox.) reduiria directament n punts el dèficit fiscal
UNA PROPOSTA-Part dels punts % restants entre x (pes relatiu de la renda) y el % de població z podrien ser objecte de cessió ‘horitzontal’ (entre CC.AA. beneficiàries i aportants) a través d’un fons d’ajut al desenvolupament regional. I com a tal, definit de comú acord per a períodes concrets.
…A avaluar, no consolidable en la despesa de les CC.AA. receptores i a través de subvencions condicionades al destí (reequilibri territorial, desenvolupament regional i reductor de la desigualdat personal interna de la renda) i compensatories (tipus fondos europeus)
-En tot cas, ambdós fluxos d’anivellament i redistributius respectar haurien de respectar el principi d’ordinalitat
RESOLDRE EL DEBAT FENT-NE UNA QUESTIÓ DE PRINCIPIS I NO DE NEGOCIACIÓ POLÍTICA PERMANENT:DOTZE CRITERIS TECNICS PER A INSPIRAR UN NOU FINANÇAMENT TERRITORIAL DE LES COMUNITATS AUTONOMES AL SI DE L’ESTAT ESPANYOL
1- En el diferencial entre rendes primàries i rendes disponibles per càpita (aproximació a la contribució al consum col·lectiu conjunt), totes les CC.AA. han de participar en un saldo mínim prefixat (exclusió de diferencials positius: actuació pública ‘gratuita’).2- Principi d’ordinalitat: Com a resultat del flux de impostos i subvencions implícits en els saldos fiscals no es pot generar un canvi en el rang de les rendes per càpita d’una C.A. que en sigui aportant neta. Una clàusula de ‘stop loss’ hauria d’actuar en aquest cas com en concepte de transferència de salvaguarda.
3- La redistribució s’ha de centrar en l’aproximació al nivell de capacitat de despesa capitativa de les diferents CC.AA. a igual pressió fiscal. Definits els ‘sols’ de finançament, s’han de destapar els ‘sostres’, a major esforç fiscal en contexts de major capacitat normativa, constituint-ne referència al creixement mitjà de la resta de CC.AA. i no el de l’Estat. La visualització de la redistribució està en el compromís de reduir diferències, no en eliminar-les
4- Quantificació de l’esforç fiscal relatiu amb la incorporació de taxes, preus públics i privats (peatges) per a cistelles de serveis similars. Eliminar impostos no redueix capacitat fiscal que l’Estat hagi de compensar.
5- Delimitació dels fondos de redistribució a àmbits de funcions de despesa concrets, no incorporats al finançament global incondicionat.
6- Concreció a terminis fixats i avaluats els fondos de redistribució abans esmentats.7- Establir una clàusula de revisió del saldo fiscal deficitari d’una CA., davant de la constatació de que aquella CA perd posicions relatives en renda per càpita respecte del conjunt de regions europees. El reconeixement de la població real ha de ‘sensibilitzar’ al denominador.
8- Cap CA. ha de tenir un flux positiu (saldo fiscal favorable) si la seva renda primària es situa d’entrada per sobre de la mitjana espanyola.
9- La variació relativa de renda d’una CA. s’ha de reflectir en associacions de signe contrari en l’evolució del seu saldo fiscal.
10- La continuïtat en el saldo fiscal beneficiós s’ha d’acompanyar de la millora en els indicadors de distribució personal de la renda d’aquella CA.
11- En cap cas el saldo fiscal ha de superar la diferència en la participació relativa en renda i la participació relativa en població.
12- Cal en el futur procedir a estimacions de necessitat financera més lligades al diferencial entre valors estimats i observats per a cadascuna de les CC.AA. i no simplement a través de la comparació de nivells mitjans.
MOLTES GRÀCIES!!
Guillem López Casasnoves
- OPINIÓ
25 de juny de 2007
Estat d'hipnosi
Emili Pons i Carreras(CEES)
Em comenten que una autoritat d'Educació s'ha adreçat als directors dels centres de Formació Professional per alertar-los sobre l'absentisme dels seus alumnes i fer-los evident el perjudici que això comporta per a la seva formació.
Segurament aquest és un mal endèmic dels nostres estudis professionals, però cal afegir també que en poca mesura obeeix a la desídia dels nostres estudiants o dels seus professors.
Una lectura optimista d'aquest fet ens podria fer pensar que, l'actual manca de mà d'obra especialitzada, afavoreix que els joves abandonin els estudis professionals i s'incorporin abans d'hora als llocs qualificats.
Si fos així -i en alguns casos ho és- el greuge seria important però tindria reparació possible. Des del treball, el jove pot acabar tenint una visió més clara de la necessitat de millorar els seus coneixements, amb l'estímul de l'ascens social o econòmic, i en molts de casos opta, finalment, per compaginar el treball i l'estudi.
Encara més, una adequada política de formació a l'empresa, o al gremi, o de col·laboració entre l'empresa i els centres de formació, pot esmenar allò que no s'ha resolt quan tocava. És a dir, que el jove treballador acabi disposant de la qualificació convenient per al lloc a què aspira.
Però la veritat és que la meva lectura no és tan optimista. Una bona part dels estudiants que abandonen els seus estudis professionals, ho fan atrets pels cants de sirena de treballs que no demanen cap mena de qualificació ni exigeixen cap esforç, però que ofereixen diner immediat.
I això, que segurament sempre ha succeït, tinc la intuïció que ara és molt més freqüent i que actua sobre una joventut més feble que mai. I no perquè els joves d'avui siguin diferents dels d'abans, que les edats del home (i de la dona) sempre són les mateixes. Sinó per les circumstàncies en què els ha tocat viure.
Si mireu al voltant vostre podreu percebre, sense necessitat de buscar-lo, aquest ambient de facilitat i immediatesa que ho impregna tot. Com si la nostra societat s'hagués acabat creient els missatges publicitaris i visqués ara immergida en un somni.
No cal dir que des de la família s'ha afavorit també aquest estat de coses, sovint deslliurant els fills de qualsevol esforç, o amagant-los la importància de l'esforç i la seva relació amb els resultats finals.
És en contra aquest estat d'hipnosi, que han de lluitar avui els joves i, per això, aquells que el superen, es mereixen un especial reconeixement.
9 de Juny de 2007 (Publicat a DOSSIER ECONÒMIC)
Agricultura i Canvi climàtic
Jordi Sala Casarramona (CEES)
Aquests dies arrel de la presentació dels successius informes del Panel d'experts de NNUU, estem assistint a un allau de noticies sobre el canvi climàtic.
Parlar de canvi climàtic, instintivament ens dur a pensar en el protocol de Kioto, i d'aquí als permisos de contaminació per determinats sectors industrials, si be cal recordar que el gruix de les emissions venen del transport seguides de la industria, però també de l'habitatge i de l'agricultura.
Però no voldria centrar-me en el camp com emissor de gasos efecte hivernacle, sinó com a subjecte que pot rebre les conseqüències de les polítiques que es puguin dissenyar per a pal·liar-ne els efectes.
S'ha d'anar cap energies netes, i en el cas del transport, ara per ara, tot apunta cap un mix amb biocarburants i bioetanols. Les terres de secà que veuen reduir la seva viabilitat econòmica, sobre tot si hi afegim les previsibles retallades dels ajuts comunitaris poden trobar aquí una nova sortida , però alhora pot tenir conseqüències negatives com una pujada dels preus dels pinsos per a la ramaderia, pedra angular de la nostra producció agrària, o per la biodiversitat .
Les variacions de les temperatures i precipitacions pot forçar a una reubicació de conreus ara importants, com zones fruiteres i fins i tot de fruita seca, Caldria doncs repensar algunes de les actuacions que s'estan fent , perquè potser ja no seran valides per la zona agroclimàtica en que es trobaran, i perquè en poden haver sorgit de noves en altres àrees. A tal d'exemple no massa important però significatiu, fer esment de la introducció de la vinya en determinades zones de la Gran Bretanya aprofitant l'atemperament del clima en aquelles latituds.
I no cal parlar de l'aigua. Tema tabú a casa nostra i mes en zones agrícoles. No hi ha hagut un veritable debat sobre la realitat de les necessitats hídriques davant diversos escenaris possibles i com fer polítiques serioses de gestió tant de l'oferta com de la demanda.
I si parlem d'emissions d'origen agrícola, podríem començar a pensar en canvi de composició de pinsos I maneig de bestiar per intentar reduir les emissions d'origen digestiu, o canvis en la fertilitzacions de sols.
Resumint, mentres que si amb dificultats, s'està obrint un debat sobre el tema energètic, o s'estan fent propostes sobre el transport o l'habitatge, difícilment trobarem material solvent per formular una política agrària de futur tenint en compte els paràmetres del cavi climàtic en el seu mes ampli sentit
27 de febrer de 2007 (Publicat a EXPANSIÓN)
El cambio climático: ¿Y ahora qué?
Jordi Sala Casarramona (CEES)
En la cumbre de la Naciones Unidas sobre el Medio Ambiente, que tuvo lugar en Río de Janeiro el 1992, se puso sobre la mesa el tema del cambio climático, promoviendo la adopción de un acuerdo internacional.
Fruto de aquellos esfuerzos fue la redacción del protocolo de Kyoto, de larga gestación, ya que no entró con vigencia internacional hasta el 2006, que si bien en sus objetivos cuantitativos era relativamente modesto, tenía el gran valor añadido de ser un reconocimiento internacional del problema, de abordarlo desde la perspectiva multilateral y haciéndolo adoptando mecanismos de mercado, como los permisos de contaminación o los mecanismos flexibles.
Sin embargo el escepticismo era palpable, tanto en un sector del mundo científico, que opinaba que faltaban datos adicionales, como en el mundo político y económico ante la complejidad del problema, prefería vérselas venir. Sólo los ecologistas permanecían en le primera línea de combate.
El panorama ha cambiado sin embargo de manera radical en los dos últimos meses.
- Por un lado ha aparecido el informe Stern, encargado por el gobierno Blair, que cuantifica por primera vez económicamente las consecuencias del cambio climático. Su conclusión más impactantes es que frente al 1% del PIB mundial que pueden suponer tomar medidas preventivas ahora, se contrapone una reducción del 20% del mismo factor que costará dentro de algunos años no haber hecho nada ahora.
- La reunión anual de Davos ha aceptado dichas tesis y ha incluido el cambio climático como un asunto prioritario dentro de su agenda.
- El quinto informa del panel de expertos de las Naciones Unidas eleva del 60 al 90% las posibilidades de que el cambio climático en el que ya estamos inmersos sea debido a gases producidos por las actividades humanas.
- La sensibilización que a nivel internacional ha supuesto la película de Al Gore, "Una verdad incómoda"
Puestas así las cosas se supone que asistiremos en los próximos días a unos posicionamientos de los distintos agentes sociales.
Los Gobiernos, en adoptar medidas en la línea de Kyoto, es decir utilizando mecanismos de mercado que desincentiven ciertos comportamientos y fomenten otros. Tendrán que pasar de los discursos, y de actos simbólicos, afrontar realidades complejas.
Las empresas, ha sacrificar algunas rentabilidades muy a corto plazo para afrontar el futuro con una visión más a medio y largo plazo.
Ciertas agrupaciones ecologistas tendrán que admitir que ya no son las únicas valedoras de esta causa y dejar de aprovechar este problema para lanzar proclamas antisistema, para pasar a buscar fórmulas realistas.
Y finalmente los ciudadanos, que en general deberán decidir si aceptan cambiar algunas de sus pautas de consumo para colaborar con la mitigación del problema.
13 de maig de 2006 (publicat a DOSSIER ECONÒMIC)
Txernobil 20 anys. Montreal també
Jordi Sala Casarramona
Aquest dies recordem el 20è aniversari d'una de les tragèdies més grans patides en èpoques de pau: l'accident nuclear de Txernòbil, que va afectar a milers de persones i va contaminar també a milers de km de distància.
Davant d'aquell desastre, l'opinió pública es va tornar molt sensible de cara al el tema nuclear, i fins fa poc es veia com una indústria amb tendència a desaparèixer, promulgant-se moratòries, com és el cas espanyol o programant-se tancaments ordenats, com a Alemanya. Però ara se'n torna a parlar amb força com una solució de futur i en els darrers anys veiem com no tant sols el tercer món, sinó també països referents del món avançat com Finlàndia, tornen a apostar per aquell model.
També podríem commemorar, i gairebé ningú no ho ha fet, que fa també 20 anys es va signar el Protocol de Montreal, amb el qual 24 països assumien una sèrie de compromisos per tal de frenar el forat de la capa d'ozó.
I què té que veure una cosa amb l'altra?
Des dels anys 50 es parlava que estava minvant la capa d'ozó. Al llarg de dues dècades es van donar explicacions d'allò més variades, que si els avions supersònics o els coets de la Nasa, a la vegada que es feien les més pessimistes previsions, essent potser la més coneguda, la tesi de l'inevitable hivern nuclear .
Quan al 1975 es van identificar els CFC com els veritables agents provocadors del fenomen, es va avançar amb relativa celeritat. Signant-se al 1987 l'esmentat protocol i quedant formalment prohibida la fabricació i ús de CFC a partir del 2000.
És a dir: primer es van detectar els efectes, es va tardar un quart de segle en saber-ne realment les causes, es va actuar coordinadament a nivell internacional i finalment es van dur a terme les propostes de solucions.
Això potser també és el que ens manca al camp de l'energia nuclear. Ens trobem a les portes d'una crisi energètica, perquè el nivell mundial de demanda supera l'oferta, perquè l'energia és un producte que si segueix el model actual és finit a mig termini, i altament contaminant, i perquè les fonts energètiques alternatives es presenten de moment, més com a pal·liatives que no pas com a substitutes. Així doncs, sembla que seria oportú un debat serè i amb totes les informacions sobre noves tecnologies, nivells de risc real, residus, etc., per tal d'esbrinar, amb veritables arguments de pes, quin és el paper que pot jugar aquesta energia en l'escenari actual, defugint dels moviments pendulars, que passen d'una estigmatització absoluta, o presentar-la com un veritable cavall blanc.
13 de Juliol de 2006 (publicat a EL PAÏS)
Economía de la inmigración
Ignasi Farreres I Bochaca (CEES)
La inmigración es fundamentalmente un fenómeno de causas económicas. Nadie abandona su tierra si ésta le ofrece perspectivas dignas. La emigración supone un desgarro sentimental y elevados costes de traslado. Pero la esperanza de un mayor bienestar material, supera aquellos inconvenientes. Los ingresos del inmigrante le permitirán proveer a su propio mantenimiento, y además subvenir ampliamente el mantenimiento de la lejana familia. Es más; ésas transferencias suponen para el país de origen un importante flujo de divisas. En unos cuantos países, las remesas de los emigrantes son el primer renglón de ingresos de su balanza de pagos. Así pues para los países pobres, la emigración es un alivio social y una ayuda para su proceso de desarrollo.
Veamos ahora el impacto sobre la economía del país receptor. España, y dentro de ella Cataluña, es el país de la OCDE en el que más ha crecido la inmigración en los últimos años -en 2004 cerca de 650.000 entradas, un 50% más sobre 2003-. Afirmamos que el balance económico de la inmigración es claramente positivo. Veámoslo.
Los inmigrantes se integran ocupando los puestos que los nativos dejan vacantes por su dureza o menor cualificación. Con ello aumenta el empleo, la producción, las cotizaciones sociales y hay mayor recaudación fiscal. A su vez, aumenta la demanda, tanto de bienes de consumo como de viviendas. La economía se dinamiza, aumenta el PIB y el bienestar material.
Hay un importante efecto cualitativo. No es propio de timoratos dejar tierra y familia para trasladarse a otra con costumbres y lenguas distintas. Por ello los inmigrantes, en general, son gente con afán de superación. De entre ellos surgirán ciudadanos con ganas de ascender en la escala social. La primera generación ocupó los lugares más duros. Ellos o sus descendientes ocupan hoy, o ocuparan mañana, puestos preeminentes en la sociedad que les acogió y de la que son parte sustantiva.
Ahora bien, los procesos económicos y sociales no son lineales. Hay impactos dobles: positivos y negativos. Por ejemplo, la inmigración tiende a concentrarse en determinadas casas y barrios de las ciudades, de menor calidad constructiva y urbanística y por ello, más asequibles económicamente. Su contratación supone unos ingresos para los propietarios y a la vez un descenso del valor de los inmuebles restantes, pues los nativos tienden a huir de ellos.
Una de las principales objeciones, es la de que los inmigrantes y sus familias son notables consumidores de servicios públicos: sanidad, educación y servicios sociales especialmente, y por ello requieren gasto corriente e inversiones para la dotación de infraestructuras. El argumento es cierto; requieren gasto público. Pero no es menos cierto que si esos puestos de trabajo los ocuparan gente nativa, ellos y sus familias también requerirían escuelas, ambulatorios o viviendas. Son, por tanto, necesidades de las personas, sean o no inmigrantes. Puede objetarse que con el reagrupamiento familiar acceden familias que tienen muchos hijos y por tanto con muchas necesidades. Pero se da la circunstancia que tenemos un gravísimo problema de falta de niños, ya que nuestra tasa de natalidad de 1,34 hijos por mujer -un poco recuperada gracias a la inmigración-, es de las más bajas del mundo. Con ello, y de momento, esos aportes infantiles nos ayudan a aliviar -que no a resolver definitivamente- el problema .
Veamos una afirmación muy debatida; las cotizaciones de los inmigrantes son la salvación del sistema público de pensiones. Hay dos posiciones: las que niegan cualquier efecto benéfico sobre el sistema y las que aducen que es la solución definitiva. Creo que ni una ni otra cosa. Con nuestro sistema de financiación de las pensiones, llamado de reparto, los nuevos trabajadores inmigrantes, -en general jóvenes-, con sus nuevas cotizaciones refuerzan los ingresos de la Seguridad Social, a la vez que mejoran la ratio cotizantes/pasivos. A ello cabe atribuir en parte, la sobrerecaudación de la SS en los últimos años. Por lo tanto, incorporar esos nuevos cotizantes ayuda a aplazar, quizás durante unos cuantos años, el temido momento en que la ratio descendería tanto, que las aportaciones ya no podrían garantizar el pago completo de las pensiones.
Ello no es óbice para que no se exija a los responsables de los sistemas públicos de pensiones, que de forma sistemática elaboren rigurosos cálculos previsionales que den a conocer, con suficiente antelación, el balance de equilibrios o desequilibrios futuros, a fin de tomar con tiempo las medidas correctoras que permitan garantizar su viabilidad. Entre otras, atrasar la edad de jubilación, eliminar jubilaciones anticipadas o aumentar el mínimo de años cotizados para devengar derecho a pensión.
Algunos aducen que como los inmigrantes van a los empleos menos cualificados, con menor productividad y salarios, ello implica una disminución de la renta y el PIB por habitante. Pero aun siendo así, ni empobrecen al país -al contrario-, ni los nativos sufren una detracción en sus ingresos per cápita.
Para acabar, un argumento a nuestro parecer contundente. Históricamente, los países receptores de inmigración, han sido países protagonistas de importantes procesos de crecimiento económico. Ello redundó en un incremento notable de su desarrollo y bienestar material del que se beneficiaron nativos e inmigrantes. Es el caso de EEUU, Alemania, Suiza, Chile y ahora España.
8 de juliol de 2006 (publicat a DOSSIER ECONÒMIC)
La protecció del territori
Jordi Sala Casarramona (CEES)
Catalunya té, indiscutiblement, una gran varietat i riquesa paisatgística de valors naturals al llarg del seu territori. Els gestors històrics d'aquests grans espais, el 80% de la superfície del País, han estat els pagesos, ramaders i silvicultors, que especialment al llarg dels darrers anys s'han adaptat, d'una manera excepcionalment eficient, a les realitats tecnològiques i de mercat, de manera que una quantitat cada cop menor de població era capaç de rendabilitzar i preservar aquests espais que donen personalitat a Catalunya i essent el pilar de l'equilibri territorial.
Però tot té un límit. I ara sembla que estem prop d'aquest llindar. La població agrària ja està per sota el 2% de la població activa, amb una edat mitjana superior a la de qualsevol altra branca d'activitat. També es l'únic sector econòmic que en els últims dos anys ha vist disminuïda la seva renda per càpita.
Les perspectives de futur, però, podrien ser més bones si, com sempre ha fet el sector, s'adapta a les noves exigències del mercat, marc pressupostari comunitari inclòs, noves tecnologies i nous conreus, noves maneres de fer. Però per això li manquen alts graus de llibertat en la seva presa de decisions.
Doncs bé, en comptes de confiar amb els professionals del sector, que són els que valoren i estimen la terra, ara se'ls vol imposar els models de comportament, tal com es manifesta en la proposta d'aplicació de la xarxa natura, que pretén salvaguardar flora i fauna en especial interès, vetllant pels seus hàbitats i que té tot el sentit si es fa bé.Perquè França o Alemanya han protegit finalment només el 7 o el 10% del seu territori? Doncs perquè saben que les clàusules que aquest compromís comporta, com per exemple la prohibició de canviar de conreus, poden fer inviable en el temps moltes explotacions, excepte aquelles que se subvencionin. Han buscat un equilibri entre els valors a protegir i les possibilitats de solució de compromisos pressupostaris a llarg termini per part de l'Estat.
Al proposar Catalunya acollir sota aquesta figura el 40% del seu territori, ens fa témer que no s'ha valorat prou bé aquest binomi, bé ambiental/cost econòmic, doncs, o està disposada a esmerçar-hi grans recursos pressupostaris, molt per sobre dels països més rics del nostre entorn, o s'esquerdarà definitivament l'afeblit teixit social, produint-se, tal com avisava una responsable governamental, un abandó de terres, amb increment de les masses boscoses, més incendis i en definitiva, menys biodiversitat.
15 d'abril de 2006 (publicat a DOSSIER ECONÒMIC)
Està amenaçat l'Estat del Benestar?
Ignasi Farreres Bochaca
Els europeus valorem com un bé molt preuat l'existència de sistemes de protecció social, coneguts com Estat del Benestar (E.B.), implantats des de fa més de mig segle a l'Europa occidental.
Els seu denominador comú és que proporciona transferències monetàries i/o prestacions de serveis a ciutadans que estan subjectes a determinades contingències biològiques (jubilació, malaltia, dependència...) o a situacions familiars o laborals econòmicament difícils (fills o familiars a càrrec, atur, necessitat d'habitatge...). Per això l'E.B. permet gaudir d'una mínima qualitat de vida i és un factor de cohesió social.
Ara bé, aquesta xarxa de protecció té costos econòmics molt importants. Avui a l'UE-15, la despesa social pública és d'un 28% del PIB. Aquest percentatge durant molts anys ha tingut tendència a anar-se engrandint, ja que les nostres societats cada dia demanen més prestacions, cada vegada més cares i a més s'hi ha introduit usos inadequats i abusos. Fins fa poc els governs han pogut finançar aquestes creixents despeses perquè gaudíem d'una estructura poblacional estabilitzada (es mantenien les proporcions de joves i gent gran). A més, la nostra situació econòmica potent, proporcionava els recursos econòmics necessaris per a fer-hi front.
Des de fa uns anys les coses han canviat profundament, bàsicament a causa de l'envelliment de població i de la globalització. L'envelliment, producte de l'allargament de la vida mitjana i de la baixa natalitat, implica uns costos econòmics creixents en pensions, sanitat i ara dependència. La globalització fa que l'Europa, que abans senyorejava la terra amb EEUU i Japó, es trobi avui assetjada per nous països competidors, que amb uns costos de producció molt inferiors (especialment en salaris i despesa social i ambiental), impliquen la pèrdua de competitivitat de moltes activitats econòmiques, especialment en agricultura i indústries manufactureres. Així, Europa està estancada.
En flaquejar l'economia, els impostos recaptats i les cotitzacions socials, fan figa. No poden seguir el ritme de les necessitats creixents de l'E.B. Europa es troba en una cruïlla; anhela la continuïtat de les prestacions de l'E.B., però no sap com continuar-lo pagant. I surt la pregunta: és sostenible cara al futur, l'Estat del Benestar? La resposta és que sí, sempre que s'introdueixin importants reformes en els àmbits econòmic, laboral i social. Quins són aquests canvis? Això hauria de ser objecte d'un posterior article.
Ignasi Farreres
President del Centre d'Estudis Econòmics i Socials
