Reproduïm tot seguit un article de l’economista Guillem López i Casasnovas, aparegut al Diari de Menorca el 20-6-2010.

A propòsit de les caixes

Segueix la convulsió financera. S’acumula la liquidesa atorgada pel Banc Central Europeu, que retorna però a aquest en forma de dipòsit nominat, ara de la mateixa entitat financera adquirent. Es reconeix ho fan per a cobrir les seves necessitats de tresoreria, a la vista d’un mercat interbancari que està ‘sec’. En diuen  crèdit ‘per inundació’. I malgrat això, no apareixen els ‘brots verds’. Tot i que els bancs construeixen doncs les seves pròpies reserves, el líquid no acreix a la ‘comunitat de regants’ (l’economia productiva). A la vegada, les pàgines de diaris ja fa temps que van plenes de notícies sobre caixes. Creix la incertesa sobre el seu futur. Possiblement s’ha acabat ajuntant la fam amb les ganes de menjar. L’especificitat de les caixes incomoda a més d’un.  A la Unió Europea, en contra  d’elles hi juga l’argument del falsejament de la competència bancària de qui no te la disciplina d’accionistes identificables, que  emergeix de tant en tant, particularment quan alguna caixa qüestiona el negoci d’algun banc de veritat.  Per al centralisme polític espanyol, és inequívoc el biaix territorial del model caixes i així les ganes de ‘simplificació’. En els cànons de molts acadèmics la incomprensió de l’operativa caixes és també gran. I per a simples analistes o ciutadans, el comportament real de les caixes i d’alguns polítics en particular que les han dominades a gust i gana dona  més d’un motiu per a desconfiar en la seva deriva.  Essent un sector infinitament menys concentrat que el bancari, ja es sap que amb tanta heterogeneïtat sempre es poden trobar exemples per a generalitzar les critiques de rerefons. I si no, com a causa  d’alarma, basta veure  la manera en que s’ha informat sobre les intervencions de caixes, per poc significatives que aquestes realment fossin, a les portades de la premsa econòmica internacional.

Com a resultat de tot plegat, avui ja de manera desfermada, absorcions, fusions, SIPs ‘freds’ recomponen el mapa de caixes. Amb la pressió de l’exigència de noves provisions de cobertura de riscos que ha exigit últimament el Banc d’Espanya, i la determinació del compliment de terminis de les ajudes,  s’han acabat les especulacions.
El registre és si més no complex. Els mercats entenen que vol dir una fusió; molt menys els trajos a mida o el que hi ha darrera  de sistemes de protecció integral.  Aquests darrers,  primer s’anunciaren sense ajuts, essent la responsabilitat dels integrats aconseguir els estalvis per a fer-les viables.

Després se’ls obrí també la mà del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). Alguns aspiraven a que nomes es valoressin les fusions extraterritorials, diluint així alguns clusters que no agradaven, independentment del criteri de viabilitat que prioritzava el supervisor . Això sorprenia ja que, de fet, tot apuntava que era amb les fusions intraterritorials, i no amb les extres, on més greix és podia tallar: les duplicitats internes son més elevades, i per tant major l’estalvi de costos si s’aconsegueix gestionar la reconversió amb complicitat sindical.  En algun moment almenys, els raonaments han semblat però més extraeconòmics que financers.

Quan ha començat finalment el ball, la realitat observada permet sovint una interpretació en clau personal, de interès d’alguns directius, que no institucional de les organitzacions representades: la proximitat a la jubilació, els blindatges pre-existents, les expectatives de carrera professional d’alguns equips… han actuat com a deslliuradores o com entrebancs, més enllà de la pura racionalitat econòmica.  ‘De perduts al riu’, algunes entitats debilitades poden haver considerat el curt termini (l’accés als recursos FROB, o evitar la intervenció del Banc d’Espanya) per sobre de  les virtualitats d’un projecte de futur (ajuntant-se ‘dos coixos’ el camí no pot ser llarg). Algunes Comunitats sembla han prioritzat en els acords la ideologia del partit dominant a la fusió compartida, mentre d’altres, geloses, vetllen millor per la territorialitat. Així, País Basc, Galícia i Catalunya, amb governs de futurs  més incerts, semblen valorar en clau nacional el que altres -més segurs de la seva fortalesa de partit a les Comunitats- ho fan en clau domini i influència política (l’eix València-Madrid i Andalusia): un detall que remarca les diferències en les concepcions nacionals reals de l’Espanya plural.

A casa nostra les coses s’han fet en general bé. Actuar d’ofici, des del començament, i no a instància de part amb unes condicions pitjors, ha mogut l’actuació d’alguns.  Ha tocat fer això a l’hora que s’afrontava com es podia la crisi productiva i sota episodis políticament turbulents: des de la negociació de la Generalitat amb l’Administració central per al més que complicat finançament autonòmic, fins a la tramitació d’un Estatut al limbo del Constitucional.  I això fent notar reiteradament que un mal finançament era sempre reconduïble en el futur, mentre que la desatenció a la reordenació de les nostres caixes podia portar a embarassos no desitjats, i criatures poc estimades per sempre més. La responsabilitat de la competència exclusiva, a més, obligava a estar atents. Reprodueixo el que diu l’art. 120 de l’Estatut aprovat i entenc que vigent: «Correspon a la Generalitat en matèria de caixes d’estalvis amb domicili a Catalunya la competència exclusiva sobre la regulació de llur organització’… (respectant el que estableix la Constitució- i només la Constitució), i que en tot cas inclou… ‘el règim jurídic de creació i fusió de caixes…’  i ‘la regulació de les agrupacions de caixes d’estalvis amb seu social a Catalunya».  No respectar aquesta previsió legal suposa implícitament acceptar que la protecció de la naturalesa jurídica que reben de la Generalitat, la perden les caixes quan acudeixen al FROB. Caldrà esperar per això la interpretació final dels òrgans jurisdiccionals pertinents, però de moment el redactat estatutari esmentat no és gens equívoc.

A la vegada, en ple marasme financer, veus autoritzades del mon de les finances internacionals (Fergusson i Kothlikoff) han proposat la necessitat de que la banca retorni al seu negoci tradicional: la filosofia mutual de intermediació entre el confiat dipositant que cedeix els seus estalvis i el creditor seleccionat des de la proximitat i el coneixement mutu. Activitat fiduciària molt allunyada doncs de la voràgine de les entitats de inversió, de fort component especulatiu i que tendeixen a maximitzar la retribució  assumint riscos excessius, per sobre del cost d’oportunitat del capital invertit, i el curt sobre la solvència al mig i llarg termini.  No cal molta perspicàcia per a redescobrir a propostes tant autoritzades del ‘back to basics’ dels autors esmentats al Financial Times, el fenotip i raó de ser de les nostres caixes d’estalvi.  Sense l’incentiu de maximitzar el dividend de l’accionista a curt, les caixes tenien la missió de vetllar per la custòdia del mutualista estalviador i retornar els beneficis a la societat on aquest esforç productiu s’havia generat.  Bona part de tota aquesta manera d’entendre l’activitat se l’han ‘pulida’ en els darrers anys alguns responsables de les caixes espanyoles, que han volgut fer de bancs, i de promotors immobiliaris si s’esqueia,  sense responsabilitat davant d’accionistes, inexistents aquests, ni capacitat de generar recursos ja que no comptaven amb la capacitat d’ampliar capital en cas de necessitar-ho.

Per cert, directius molts d’ells que continuen encara de manera poc comprensible en el sector, escalant posicions i/o dirigint ara alguns canvis.
Algú podria pensar a aquestes alçades que el supervisor no havia d’haver deixat que una situació com aquesta es produís, pressionant, ni que fos amb el temor escènic de la inspecció i el requeriment, o intervenint directament si calia les entitats afectades, injectant selectivament capitals i removent oberta i directament els seus equips directius Potser això haguera estat més ràpid, just i sensible a cada cas (per a que la sospita del pecat no fes pagar als justos), evitant que algunes situacions es podrissin amb responsables que miraven a l’altra banda quan veien maldades, sense la intranquil·litat de l’accionista silent.

En lloc de fer això, les nostres autoritats han afrontat una reestructuració ordenada bancària, prou dilatada en el temps, i tant ortodoxa com reconeixements rebia la trajectòria del Banc d’Espanya. Val a dir que aquest registre com a mínim ha preservat els diners dels contribuents (el FROB es finança amb endeutament en mercat obert i no amb impostos), i ha evitat l’allau de crítiques al supervisor que, vist el pati polític espanyol, hagueren merescut ben segur les seves actuacions, per raonables i encertades que fossin.  El Banc d’Espanya ha evitat així, comprensiblement, els danys irreparables del deteriorament del prestigi per les queixes  d’uns mals que, com a institució sòlida encara a l’Estat, no tant sols no havia creat sinó  denunciat reiteradament.

Tot i l’esmentat, no deixaria de ser curiós que a les circumstàncies actuals, fossin els bancs tradicionals els que ampliessin la seva grandària -amb els perills que això representa en el risc de fallida- adquirint les caixes que no se’n surtin en el retorn dels diners del FROB. Podrien així acabar configurant-les com a segones marques de banca minorista, en benefici d’un negoci definitivament segmentat del relatiu a les inversions,  fet en favor dels seus accionistes i no pretesament de l’obra social i dels agents econòmics dels territoris.  I el cert és aquesta disjuntiva no dependrà ja probablement tant de la ‘performance’ pròpia de les caixes, sinó del revifament general de l’economia, creació d’ocupació, reducció de la morositat i retorn al crèdit.  I en aquestes estem.