El debat sobre les caixes d’estalvi (i com estar vigilants per a què no les desnaturalitzin i no se les emportin)
publicat per Redaccio
Algunes institucions financeres -americanes especialment-, actuant amb cobdícia il·limitada i sense ètica ni control institucional, van concedir infinitat d’hipoteques (hipoteques escombraria) a persones no solvents, provocant una bombolla hipotecària. Quan es va veure que els prestataris no podien pagar, la bombolla va esclatar i moltes d’aquelles entitats entraren en serioses dificultats en la seva solvència: unes feren fallida, d’altres foren nacionalitzades i d’altres foren ajudades pels poders públics, però amb l’obligació de seguir les seves indicacions. La crisi de les institucions financeres americanes, en una mena de “tsunami”, es va estendre arreu del món, ja que els bancs americans havien contaminat a part de la resta de la banca mundial, mitjançant el virus de la titulització de les hipoteques escombraria que els havia venut. A Espanya també va arribar el tsunami americà, no perquè les nostres institucions financeres haguessin comprat gaires d’aquelles hipoteques contaminades, sinó perquè aquí també havíem generat una bombolla hipotecària pròpia, que havia portat a una escalada imparable dels preus del sòl i dels habitatges, i a una construcció desmesuradament excessiva d’habitatges, molt per sobre de les necessitats reals.
Tot això va esclatar en el moment en què els preus desorbitats dels habitatges i el tancament del crèdit per part de bancs i caixes, van fer que les compres es col·lapsessin. Als potencials compradors, l’adquisició se’ls va fer impossible. Els promotors estaven entrampats. Varen entrar en concurs de creditors o en fallida. En tot cas, passaren a engruixir la morositat bancària: sort que els nostres bancs i caixes, gràcies a les mesures rigoroses que havia implantat el Banc d’Espanya des d’anys enrere, eren en general força solvents. Però començaren a patir problemes de liquiditat: havien d’anar tornant els crèdits que els havia concedit la banca internacional -especialment l’europea-, per finançar tota aquella desmesurada quantitat de construccions -i per altra banda, la morositat dels promotors i després dels compradors individuals-, es començà a fer feixuga en la tresoreria de les entitats financeres. I les entitats financeres espanyoles començaren a tenir problemes de liquiditat, que no de solvència. I com que la morositat afecta més als préstecs hipotecaris, sembla que pot afectar en més proporció a caixes d’estalvi que a bancs, per la senzilla raó que les caixes són les que més quantitat d’hipoteques tenen concedides, ja que aquesta és la seva principal vocació social inversora des de fa molts anys.
Convé modificar el marc legal de les caixes d’estalvi?
Alguns, interessadament, ho propugnen. Al·leguen diverses raons: l’asimetria amb la banca. Aquesta no pot “comprar” caixes, i en canvi les caixes sí que poden comprar bancs; la necessitat d’enfortir els recursos propis de les caixes, convertint les quotes participatives en accions; la conveniència de rebaixar el pes dels partits polítics o de les administracions públiques en els òrgans de decisió i gestió de les caixes, etc.
Hi ha una dita castellana que diu en tiempos de turbulencias, no hacer mudanza”. Això és el que entenem que cal fer ara. Els canvis legislatius, si s’han de fer, cal fer-los en temps de serenor, sota la reflexió pausada, no sota les pressions oportunistes per fets puntuals de gent interessada en allò de a río revuelto, ganancia de pescadores.
No seria lícit aprofitar unes circumstàncies puntuals i d’origen polític, com les lluites entre la senyora Esperanza Aguirre, presidenta de la comunitat autònoma de Madrid i el senyor Alberto Ruiz Gallardón, alcalde de Madrid (els dos del PP, per tenir una posició dominant de poder en el sí dels òrgans de govern de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Madrid), o les dificultats de la intervinguda Caja Castilla-La Mancha (CCM) derivades d’una gestió deficient per haver seguit la petjada dels interessos polítics de determinades institucions de govern i partits polítics, per fer pagar justos per pecadors, promovent uns canvis del marc legal que poguessin alterar la naturalesa d’unes institucions que s’han demostrat idònies per a canalitzar l’estalvi popular i per servir els interessos dels territoris on estan implantades, siguin de caire local, com especialment regional i fins i tot estatal, mitjançant les seves inversions i mitjançant la seva obra social, per la què reverteixen a la societat els beneficis derivats de la seva gestió.
Les caixes d’estalvi de Catalunya. Hi ha un model català de caixes?
Hi ha hagut una minipolèmica a la premsa de Barcelona, entre els senyors Miguel Trias Sagnier i el senyor Francesc Cabana, sobre si existeix un model català de caixes. El senyor Trias diu que no hi ha un model general; les caixes catalanes són molt diferents entre elles. En tot cas, hi ha un model: el de “La Caixa”. En Francesc Cabana li diu que sí que existeix un model català (malgrat les seves mides diverses, afegim nosaltres); el seu comú denominador seria la “cultura de proximitat i de servei” i a més que “no han estat mai polititzades”. Aquí rau, a l’entendre del signant, el veritable element bàsic definitori del model català: no estar subjectes en la seva operativa concreta al mandat de cap de les forces polítiques o de les administracions públiques que en cada moment tenen el poder en els diferents àmbits territorials de Catalunya, sigui el govern de la Generalitat, les Diputacions provincials, els ajuntaments de Barcelona o de les grans capitals, o els consells comarcals. Aquesta afirmació la podem fer també extensible, sense forçar les coses, a les caixes fundades per les diputacions provincials, que podrien en teoria ser les més susceptibles de rebre orientacions de biaix polític a l’hora de plasmar les seves inversions o la seva obra social.
No deu ser tan dolent el model català de caixes d’estalvi, quan el president de la CECA (Confederación Española de Cajas de Ahorro), senyor Quintás, en la reunió celebrada a Sabadell el 15 d’abril de 2009, va advocar per generalitzar el model català a totes les caixes espanyoles.
S’han de convertir les caixes en societats anònimes?
Seria un greu error convertir les caixes en entitats per accions. La seva vocació de servei global a la comunitat, plasmada en la seva operativa inversora i impulsora dels territoris on operen i en la seva obra social, podria quedar molt malmesa i reduïda a la mínima expressió, amb la seva privatització pura i dura. És el que ha succeït ja fa uns quants anys amb la privatització de la majoria de les caixes d’estalvi europees. Es van privatitzar i foren comprades per bancs i institucions financeres. Els diners rebuts per la cessió dels seus recursos propis fou destinat a dotar de capital social a fundacions creades ad hoc i amb aquests recursos la fundació es dedicava a fer obra social. Al cap de pocs anys, de les dues primeres caixes d’estalvi europees no se’n sent parlar i l’Obra Social de les seves fundacions és minsa. És el que va succeir amb la Caisse Générale d’Épargne et de Retraite de Bruxelles (CGER) i la Cassa de Risparmio del Piemonte e la Lombardia (CARIPLO) amb seu a Milà. Aquestes dues grans caixes d’estalvi, que varen ser al llarg del segle xx les capdavanteres de les caixes d’estalvi europees, han desaparegut engolides per dos grans conglomerats bancaris.
Així, la CGER, la primera caixa d’estalvis en volum d’Europa, l’any 1980 passà d’institució pública a banc privat, i entre els anys 1993 i 1998 fou adquirida en la seva totalitat pel grup FORTIS del Benelux, perdent tota la seva personalitat.
L’altra gran caixa europea, la CARIPLO, la segona d’Europa, per davant de la tercera catalana, llavors denominada “Caixa de Pensions”, fou privatitzada i transformada en societat amb accions. Aliada amb el Banc Ambrosiano s’ha anat diluint la seva participació, mitjançant les fusions amb el BCI i la Banca Intesa. L’any 2007 es crea el gran holding bancari Intesa-San Paolo. Les accions d’aquella gran caixa, en poder de la Fondazione CARIPLO, fundada al desembre de 1991, només representen el 4,68% del grup Intesa-San Paolo.
La Fondazione CARIPLO l’any 2008 dedicà només 211 milions d’euros a projectes del que en podríem dir “Obra Social”, per sota de la meitat dels 500 milions d’euros que ha dedicat a Obra Social la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona l’any 2009.
Les caixes catalanes
Per tot això deu ser que quan van sortir les primeres notícies suggerint modificacions en la legislació , el grup parlamentari de CiU va considerar inadmissible la reforma, en aquest cas sota temor que un canvi en la legislació estatal sobre caixes pogués suposar una pèrdua de competències de la Generalitat sobre les caixes d’estalvi, que és un dels pocs sectors en els què Catalunya té una posició líder.
Així mateix, el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va reaccionar dient a l’assemblea de la CECA que s’oposava a una reforma de la llei de caixes, ja que no vol canvis en el seu model. Darrere aquests posicionaments hi ha novament el rebuig a uns canvis que poguessin suposar la invasió de les competències autonòmiques sobre les caixes.
Darrerament però, el president de la Generalitat, el dia 20 de maig, en seu parlamentària, va dir que les caixes catalanes havien de guanyar dimensió per poder competir en el futur. Així reconeixia oficialment que hi havia converses per procedir a processos de fusions entre caixes catalanes. Els mitjans de comunicació han especulat sobre dos grups fusionables, l’un estaria format per les tres caixes fundades per les Diputacions Provincials: la Caixa de Catalunya, la de Girona i la de Tarragona. L’altre grup seria el format per la resta de caixes (Penedès, Sabadell, Terrassa, Laietana, Manresa i Manlleu). Quedaria al marge de tot la Caixa d’Estalvis i Pensions, la primera de Catalunya i Espanya, i totalment implantada a Catalunya -fins i tot amb xarxa excedentària després de la fusió que va fer a principis dels anys noranta amb la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona-, ja que la fusió amb qualsevol de les altres caixes catalanes suposaria una duplicitat d’oficines.
Fins al moment, finals de maig, el darrer pronunciament rellevant han estat les declaracions de la nova ministra Salgado a les Jornades del Cercle d’Economia de Sitges, que després de dir que no és al govern central a qui correspon definir com es reestructura el sector, sinó que això ho han de dir les entitats, sí que ha admès que el sector financer s’ha de reforçar a mig termini, a la vegada que està finalitzant les negociacions amb els grups parlamentaris per procedir la creació del Fons de recapitalització, quin accés estarà “condicionat” a què les entitats s’avinguin a una reestructuración profunda.
Nota final: Aquestes reflexions anteriors són com una mena de presentació de la documentació que posem a continuació a disposició dels visitants de la nostra web: un reguitzell d’articles apareguts a la premsa en els dos darrers mesos, amb notícies, comentaris i opinions sobre les caixes d’estalvi catalanes i espanyoles. Creiem que constitueixen un dossier suficient per promoure la reflexió i incentivar el debat.
Barcelona, 1 de juny de 2009
Junta Directiva del CEES
Enllaços relacionats:
Editorial, Las autonomías, ¿el chivo expiatorio?, La Vanguardia, 04/04/2009
CUESTA, María, Cajas, política… Fusiones y confusiones, ABC, 12/04/2009
FARRÉS, Cristina, La CECA vol “catalanitzar” les caixes espanyoles, Avui, 16/04/2009
PORTILLA, M; CUESTA, M, El Banco de España quiere cambiar la ley para
que los bancos puedan comprar cajas, ABC, 17/04/2009
MARS, Amanda, Montilla se opone a una reforma de la ley de cajas, El País, 17/04/2009
TRIAS SAGNIER, Miquel, ¿Hay un modelo catalán de cajas?, La Vanguardia, 21/04/2009
CABANA, Francesc, El model català de caixes – Avui, 26/04/2009.
SERRA RAMONEDA, Antoni, La tempesta de les caixes d’estalvi – El Periódico, 11705/2009
MAGALLÓN, E. i ELLAKURÍA, I. Montilla da por hecho que habrá fusiones entre
cajas catalanas – La Vanguardia, 21/05/2009
EDITORIAL, L’aposta per la fusió entre caixes – Avui, 21/05/09
MAGALLON, Eduardo, El Govern y el sector diseñan el futuro mapa de las cajas catalanas, La Vanguardia, 22/05/2009
JIMENEZ, Mar, Les caixes defensen la seva solvència sense fusionar-se, Avui, 22/05/2009
TRILLAS, Ariadna, La presión de Montilla acelera el proceso de fusiones entre
cajas catalanas, El País, 24/05/2009
Editorial, Caixes: ¿cal reformar un bon model? – Avui, 24/5/2009
ALVAREZ, D. i FRANCÀS, R. Mas desvela que tiene contactos con la Generalitat
sobre las fusiones de cajas, La Vanguardia, 29/05/2009
TRILLAS, A i DEL ARCO, S. Salgado llama a las cajas “reforzarse” y “redimensionarse” – El País, 31/05/2009
Encuentro tanto el articulo editorial como la documentación que se acompaña de gran utilidad para un debate que sera importante para cimentar los primeros pasos para salir de ese atolladero económico en que nos encontramos.
Referente al tema mas especifico de las Cajas, dos sugerencias.
1- Hay que aplaudir la normativa de prudencia emanada en su dia del Banco de España respecto a las provisones, lo que ha permitido tener un colchon en épocas de incertidumbre como la actual. Pero a la vez tambien hay que lamentar que en los últimos años el Banco de España se haya limitado a aconsejar mas prudencia ante politicas inversores desaforadas de algunas entidades, no ejerciendo realmente su papel de supervisor, ni tan siquiera en la actualidad donde aparece mas un convidado de piedra, y en todo caso solo preocupado en recentralizar todas las competencias, en aras a una unidad de mercado , mas ideologica que necesaria.
2. Si que se podria aprovechar para dotar de mas transparencia a los maximos organos ejecutivos, tanto en su composición como en la toma de decisiones. Quizas seria bueno volver a laa separación de funciones entre presidencia y consejo, con una labor mas de estrategia a largo plazo y de supervisión, y la dirección general y el resto del organigrama con funciones mas ejecutivas. En la actualidad ambas funciones se hallan cada dia mas entremezclads, rompiendose un equilicrio que se habia demostrado muy util.
La darrera part del article, es alliçonadora, quan ens il·lustra sobre el que ha passat amb les dos grans caixes europees. Han desaparegut, engolides per dos gegant bancaris.
A mes cal veure com la CGER, la primera Caixa europea al llarg del segle XX, va caure en mans del Grup Fortis, que a mes en els darrers mesos ha tingut de ser no sols ajudada per les governs de Belgica i Holanda si no que a més ha estat venut i trossejat per a salvar les seves despulles.
Crec molt oportú el vostre article. Avui llegim que tant els polítics com determinats “líders” de l’economia, han decidit que el factor volum, grandària,… és rellevant pel bon funcionament d’una empresa, en aquest cas, el de les Caixes d’estalvis. Però una vegada han dit això no s’aporta cap més argument al respecte i només tenebroses notícies que hi ha caixes amb problemes (quins?, què estan fent els supervisors? s’ajudarà a aquestes caixes i es deixarà als mateixos dirigents?)
Dels polítics, tenim els que tenim, i resulta difícil demanar-los idees que siguin coherents. Per tant, més val no fer-los cas. Això si, cal estar amatents perquè poden prendre resolucions que encara poden empitjorar més l’estat de les coses (la crisi).
En la meva opinió, per fer una anàlisi del comportament de les entitats financeres, especialment en aquests moments de crisi, no cal diferenciar caixes de bancs. Es poden posar tots en el mateix cistell.
Uns i altres han actuat com autèntics irresponsables i, si no fos perquè hi ha presumpció d’innocència, han actuat com autèntics malfactors.
Ara mateix els benvolguts dirigents del Cercle d’Economia estan preocupats per la crisi, i bàsicament demanen dues coses: finançament (per part de les entitats financeres), i acomiadament lliure, per reduir costos laborals, per més que ho disfressin amb eufemismes de reestructuració. També algú se li escapa que responsables de la crisi ho som tots, i també els que s’han endeutat per sobre de les seves possibilitats.
Aquests senyors confonen el que és una acció particular (una família que ha estirat més el braç de la mànega) del que és un endeutament irresponsable dels directius de bancs i caixes per seguir inflant la bombolla. Els uns (els ciutadans) arrisquen el seu patrimoni i el seu benestar; els altres (els bancs i caixes) arrisquen el funcionament de l’economia (financera i real) i entren amb tota certesa en una actuació que ha de ser analitzada pels tribunals.
Per tant, el que vull dir, és que les entitats financeres necessiten una supervisió diferent de la que tenen ara. Ni el Banc d’Espanya ha demostrat ser eficient, ni les normes de Basilea ho són, ni les Comunitats Autònomes (que en el cas de les caixes tenen competències), han demostrat ser suficientment diligents.
Per part dels òrgans de govern i direccions generals d’aquestes entitats, han demostrat abastament la seva cobdícia i desconeixement del que és una gestió ortodoxa. Aquí si que cal una reestructuració (es a dir, acomiadament sense el golden parachute, i possible demanda de responsabilitats).
De si les caixes han de canviar el model de funcionament, d’organització i sobretot de òrgans de govern i direcció, no crec que mereixi massa atenció. Les caixes funcionen tan bé o tan malament com els bancs, per més que el seu particular model de representació i de gestió cada vegada resulta més discutible (és com la monarquia), però repeteixo, uns i altres cal que tinguin unes normes molt més severes quan a la seva gestió i transparència i assignació real de responsabilitats.
Cal doncs assignar responsabilitats als Consells i òrgans de direcció de les entitats financeres i, quan de la seva actuació se’n desprèn perjudicis pels clients (als que han venut actius d’origen i fiabilitat dubtosa com alguns bancs han fet en el cas de Madoff, o compres de bancs austríacs amb pèrdues rellevants que són traslladades als clients, per uns interessos que es desconeixen, o cobrament de comissions abusives, etc.), s’ha de demanar responsabilitat personal als qui han pres les decisions i ha d’actuar la justícia sense que sigui necessària la denúncia prèvia. Altrament no ens en sortirem.
I.CATALUÑA Y SUS BANCOS VS. CATALUÑA Y SUS CAJAS
Rafael del Barco Carreras
Fusiones. 2009. Dicen, Caixa de Cataluña con Caixa de Tarragona y de Girona, “propiedad” de las diputaciones. Hay dudas, pues la de Cataluña la maneja el PSC, la de Girona ha cambiado ahora de CIU a PSC, y la de Tarragona sigue en manos de CIU. Y con “propietarios varios”, instituciones cívicas y político-locales: Caixa de Sabadell, Tarrasa, Manresa, Penedés, Manlleu, Layetana. Las primeras parece que serán Caixa de Sabadell, Tarrasa y Manlleu. Unio de Caixas Catalanes. Nadie quiere perder el chollo, el dinero llega, del BCE o del Estado, manteniéndose sillones, prebendas, y el podrido entramado de sus empresas o aventuras financieras harto discutibles. Aun hay promociones inmobiliarias inviables e inútiles donde unas grúas y pocos obreros escenifican una farsa que puede durar hasta el juicio final, y las “certificaciones de obras” se abonan en las caixas. La única fórmula de obligarles a “unirse” y acabar con el despilfarro de sueldos, dietas e “inversiones”, es cortarles el grifo… o la velada y directa amenaza. Tras el pataleo, la fusión. Se reserva la gran CAIXA, el gran banco benéfico-social, el engrudo, la sombra. Todo va mal, menos la CAIXA. ¿Nos lo hemos de creer como un dogma de fe?
Me recuerdan, al igual con el agua al cuello, al Banco Condal, Atlántico, Bankunión, Banca Catalana, el Banco Industrial de Cataluña, Banco Industrial del Mediterráneo, Banco Industrial de los Pirineos, Banco de Madrid, Banco Catalán de Desarrollo, Banco de Gerona, Banca Más Sardá, Banco de Huesca, Banco de Europa, Banco Garriga Nogués, Banca Jover… etc. etc. Sobreviviendo tras varias fusiones el Banco de Sabadell. Los demás acabarían entre las varias absorciones o pasando por el Fondo de Garantía de Depósitos. Con ser más en número el total de sus fiascos no alcanza el de CAIXA DE CATALUÑA.
La gran crisis del petróleo del 73, el fin de la autarquía, la incipiente globalización, y la muerte de Franco, acabaron con la expansión española de los 60-70, y si quiebran las empresas, “industriales”, y también “inmobiliarias”, financiadas con créditos a 90 días, que se renovaban hasta el infinito, quiebran los bancos. El sistema siempre es el mismo, “papelitos” que se abonan en cuenta. Bancos muertos bajo los escombros de las fábricas, cuyos terrenos servirían para el gran bluf inmobiliario que se ha engullido a las CAIXAS por la avaricia, falta de escrúpulos o “delincuencia” de sus directivos. Aprendieron de aquellos banqueros, y en varios casos, ellos, o sus descendientes y “empresas”, siguen vinculados a las caixas. Experiencia les sobra para salirse más ricos, y como entonces endosarle al Sistema sus “muertos”.
Las fusiones moverán sillones, y se destapará más porquería de la que ya corre en los mentideros, pero aun con escasas pruebas… que por el momento nadie se atreve a llevar a los inútiles juzgados. O prescriben, al igual que las denuncias de la Oposición en el Pleno del Ayuntamiento sobre el FORUM 2004.
Seguiré, y espero intercambiar las historietas de entonces con actuales. Ahora la Prensa puede callarse o contar fábulas, sujeta a créditos y arrastrando quiebras, con sus ERES, como el de LA VANGUARDIA (con Godó consejero de la CAIXA) o el pozo sin fondo de EL PERIÓDICO, también con la CAIXA, pero ya no solo hablan y escriben sus redactores al dictado de cajeros, banqueros y los poderosos de turno, ahora está INTERNET… y la VERDAD… aunque sobre Narcís Serra, será difícil, pero si tan solo hace dos o tres años se le hacía posible Presidente de la CAIXA, ahora se pretende retirarle. ¡Cuidado con él! ¡Lo sabe todo!… y si no, se lo inventa, lo retuerce, y monta una querella, ¡sé de qué hablo!.
Ver en http://www.lagrancorrupcion.com toda la denuncia del abogado Carlos Obregón del año 91, y que a pesar de la orden del Supremo de admitirse, acabó archivada. O en http://www.lagrancorrupcion.blogspot.com la parte correspondiente a la mecánica con que algunos bancos catalanes “exportaban” capitales. Continuará…