Caixes: calen fusions ben fetes

D’uns mesos ençà s’han posat en marxa processos de fusions de caixes d’estalvis a tot l’Estat, però amb especial incidència a Catalunya. Tot arrenca de la crisi creditícia i econòmica, però especialment de l’esclat de la bombolla immobiliària i de les dificultats que ha provocat en les institucions financeres. En resum, molts deutors immobiliaris deixen de pagar. La taxa de morositat de les institucions de crèdit ha augmentat ràpidament i ho farà encara més mentre duri la crisi. Això afecta més intensament les caixes d’estalvis, ja que són aquestes les institucions que en una proporció més gran dedicaven els seus recursos al finançament de l’habitatge.

Per posar remei al perill que el sistema financer trontolli, el ministeri d’Economia i el Banc d’Espanya han cregut que el camí de sortida passa per estimular la millora de l’eficiència, liquiditat i solvència d’aquestes entitats i que això es podria assolir mitjançant processos de fusions, ja que en total tenen un nombre excessiu d’oficines i de personal. A Catalunya hi ha 10 caixes d’estalvis diferents, cadascuna amb la seva xarxa; si hi sumem totes les oficines de les caixes no catalanes, tot plegat genera aquest excés d’oficines, que manta vegada estan situades porta per porta. Així doncs, les fusions es veuen com una via per alleugerir pes, o sia, eliminar excedents d’oficines i personal. En síntesi, per reduir costos i donar a la vegada més dimensió a les entitats resultants. Encara que aquests processos de concentració són positius a mitjà i llarg termini -ja que ens ha de conduir a tenir entitats més sòlides-, a curt termini tenen costos importants, per exemple, les indemnitzacions al personal excedent. Per tot això els governants espanyols, per fer front a les despeses i necessitats de recursos monetaris per sanejar-les, es van comprometre a injectar recursos públics en aquelles entitats que emprenguessin aquesta via. Per conduir el procés, es va crear el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària. Abans hi va haver un dur estira-i-arronsa, ja que el Banc d’Espanya pretenia que en tots els processos de fusions de caixes fossin ells els qui tinguessin la facultat d’autoritzar-les.

Definitivament, la competència ha quedat en mans de les autonomies, sempre que les fusions es produeixin entre caixes d’una mateixa comunitat i que aquestes no requereixin l’aportació de fons públics. Però no és aquest el tema que avui ens preocupa, sinó intentar respondre la pregunta: en quines condicions s’haurien de fer les fusions perquè causessin el mínim dany possible? Perquè una cosa és certa: la fusió pot ser bona i desitjable per donar eficiència, credibilitat i solidesa a les institucions, però és evident també que es generen danys col·laterals. Aquests danys són:

1) Pèrdua o allunyament dels lligams de territorialitat (tant en interessos materials com sentimentals) amb les caixes preexistents.

2) Imatge de politització de la nova entitat.

3) Empleats i càrrecs que perdran la feina.

Apuntarem possibles solucions:

Primera. Els interessos i els sentiments de territori són ben justificables. Una caixa ha estat creada i s’ha desenvolupat en un determinat territori, amb la iniciativa, la confiança i el suport dels seus ciutadans i forces vives. Allí la caixa va rebre els estalvis de la població i és on ha concedit els seus préstecs i crèdits. També hi ha abocat els excedents generats per la via de l’obra social. És raonable que, si la caixa es fusiona i els òrgans de decisió estan allunyats, es produeixi un legítim temor que aquells aspectes beneficiosos per al territori es puguin diluir o perdre.

Per preservar en el futur aquests fluxos que fins ara els beneficiaven, una bona solució seria crear una mena de consells territorials, formats per representants designats per les “forces vives” d’aquells àmbits fundadors, la missió dels quals seria vetllar perquè tant el procés creditici i inversor com el repartiment de l’obra social es fessin tenint en compte les aportacions, les necessitats i les aspiracions d’aquells territoris de les entitats fundadores de la nova caixa.

Aquesta solució seria semblant a la que va aplicar Endesa quan va absorbir Fecsa, que tenia el seu propi consell d’administració, i que havia de desaparèixer: perquè no es perdessin la veu i la visió d’aquí, es va crear el consell Endesa Catalunya, presidit actualment pel prestigiós catedràtic Antón Costas.

Segona. La imatge de politització de la nova entitat. És sabut que hi ha caixes que foren creades per administracions locals (diputacions o ajuntaments). Això va fer que en els seus òrgans de govern hi hagi una elevada presència de representants nomenats per aquestes administracions. En el cas concret de les caixes catalanes, n’hi ha tres que foren fundades per diputacions provincials (les de Girona, Tarragona i Barcelona). En cadascuna d’aquestes caixes la suma dels representants designats per corporacions públiques arriba al 50% del total, xifra que avui es considera totalment excessiva, perquè els dóna una flaire de subordinades als partits polítics que governen en aquelles administracions. Avui s’ha generalitzat el convenciment que les institucions financeres s’han de regir per criteris tècnics i professionals i que les decisions sobre inversions i finançament es prenen independentment dels desitjos dels governants concrets o de les formacions polítiques que en cada moment governen.

És significatiu el cas de Caja Castilla-La Mancha, presidida pel que fou capitost socialista i exdiputat Hernández Moltó, en què les decisions d’inversió estaven molt marcades per interessos polítics, a vegades forassenyats, com ho fou la promoció del gran aeroport de Ciudad Real, i que han fet que l’entitat hagi hagut de ser intervinguda pel Banc d’Espanya. I per no cenyir-nos a una caixa en mans del PSOE, tenim el lamentable espectacle que des de fa mesos s’està donant a Caja Madrid amb una lluita fratricida entre la presidenta de la comunitat, Esperanza Aguirre, i l’alcalde de la ciutat, Alberto Ruiz-Gallardón, dos significats dirigents del PP, per col·locar a la presidència de la caixa una persona de la seva confiança en substitució de l’actual president, Miguel Blesa, que es veu que no és prou addicte a Aguirre. Amb això estan creant la imatge que l’accés als càrrecs i òrgans de les caixes té com a finalitat assolir la subordinació de les entitats als objectius polítics dels governants.

Amb tot això no preconitzem, ni molt menys, que s’excloguin els representants de les administracions públiques dels òrgans de govern de les caixes, sinó que hi tinguin una presència de forma moderada i equilibrada. Per això defensem que en totes les fusions de caixes, siguin de promoció privada o pública, el percentatge total de presència de representants d’administracions públiques no superi el 25%, que és la proporció que ocupen en les caixes de fundació privada.

La pregunta és: ¿els partits polítics catalans tindran la visió, la generositat política i el coratge de retallar la seva presència en els òrgans de govern de les caixes de les diputacions catalanes a fi de reforçar la imatge -i la desitjable realitat- que aquestes entitats gaudeixen d’independència de gestió?

I tercera. Un altre problema que cal solucionar bé és el de la sortida dels empleats excedents. Ells no tenen la culpa de les polítiques seguides durant els darreres anys de creixement esbojarrat dels nombre d’oficines i consegüent plantilla. Ara una part d’ells hauran d’anar al carrer. Cal negociar amb els representants del personal i els sindicats la manera que aquestes reduccions de plantilla siguin com menys traumàtiques millor. Amb l’objectiu de reduir al mínim possible el total de pèrdues de llocs de treball, caldrà optar per vies com ara la recerca de recol·locacions i el reciclatge del personal i, quan això no sigui possible, la de les baixes voluntàries incentivades, les prejubilacions i les jubilacions anticipades. Aquests serien punts bàsics en la negociació entre direccions i personal.

Ignasi Farreres

President del Centre d’Estudis Econòmics i Socials