Caixes, entrebancs en les fusions

Sembla que han sorgit dificultats en els processos de negociació de fusions de caixes d’estalvis, especialment en la que afecta les caixes de Catalunya, Manresa i Tarragona. Tinc el convenciment que el desig de molts catalans passa perquè les fusions que es facin siguin entre caixes catalanes, ja que així el nostre país no en perdria la jurisdicció ni la seva positiva influència. Per altra banda, penso que per arribar a bon port, les fusions necessiten ser negociades amb voluntat d’arribar a acords i aquests, en interès de tots plegats, estar parcialment inspirats en l’esperit confederal. Vegem les dades del problema.

El Fons de Reestructuració Ordenada Bancària ha estat creat pel govern espanyol per poder donar ajuts a entitats financeres que puguin necessitar millorar la seva liquiditat o la seva solvència. I aquesta ajuda queda condicionada que es produeixin processos d’integració, cosa que en teoria permet abordar millores en l’eficiència i disminucions de costos. Un plantejament d’ajuts directes a entitats individuals xocaria amb les normes comunitàries de la UE, que prohibeixen l’ús de recursos públics per afavorir empreses concretes. Sembla que a Caixa Catalunya li convindria entrar en un procés de fusió per poder rebre ajuts del fons, i així poder millorar els seus indicadors financers. Si la fusió no es planteja amb alguna caixa catalana, l’alternativa seria fer-la amb una caixa d’una altra comunitat autònoma, cosa que suposaria per a Catalunya la pèrdua del centre de decisió sobre una entitat amb més de 60.000 milions d’euros en volum d’actius.

Parlem ara de les dues caixes més petites: Manresa i Tarragona. Cadascuna té un volum d’actius entre sis i nou vegades menors que els de Caixa Catalunya. Quins motius poden tenir per entrar en una concentració molt asimètrica que implica el risc de pèrdua dels avantatges de proximitat que per a un territori representa tenir una caixa pròpia? Certs experts diuen que per ser viables a mig termini cal que les entitats financeres tinguin una dimensió mínima, que el Banc d’Espanya estableix al voltant dels 50.000 milions d’euros en actius.

Ens trobem, doncs, amb tres caixes, una més gran i dues més petites, que per diverses raons podrien coincidir en la conveniència de fusionar-se. Ara bé, aquesta fusió asimètrica no interessa a les petites -que no en tenen urgència a curt termini-, si no es fa sota formes que garanteixin també a representants sorgits del seu territori l’accés a tots els òrgans de govern de la futura caixa: presidència, consell d’administració, comissió de control, etc. A això sols s’hi pot arribar mitjançant un procés pactat, en el que per exemple es preveiés la presidència resultant de la fusió per l’actual president de Caixa Catalunya, Narcís Serra, durant un nombre d’anys, i després es preveiés la seva substitució rotativament per una persona aportada pels consellers representants de les entitats o institucions dels territoris de les anteriors caixes de Tarragona i Manresa. El mateix procediment, o semblant, podria aplicar-se per als altres càrrecs. Per això al començament de l’article parlàvem de solucionar-ho mitjançant inspiració confederal: garantir la presència rotativa però no sempre minoritària de persones que puguin representar interessos dels territoris de les caixes fusionades.

Ignasi Farreres
President del Centre d’Estudis Econòmics i Socials, CEES

Article publicat al diari AVUI, pàgina 14. Divendres, 2 d’octubre del 2009