Catalunya endins. Article de Jordi Sala Casarramona
publicat per Redacció
CATALUNYA ENDINS
Fa unes setmanes, và rem assistir a Catalunya a una rica polèmica a rel de la previsible creació per part del Parlament de l’Agència Catalana de Protecció de la Natura on hi havia col·lectius que demanen la seva rapida aprovació, d’altres la modificació i uns altres la retirada de la proposta de llei.
S’ hi van posicionar al respecte des de col·legis professionals a entitats agrà ries, grups ecologistes, o ajuntaments i fins i tot les grans organitzacions empresarials.
Una participació tant activa per part de la societat civil davant una proposta legislativa, en principi s’ha d’entendre com una mostra democrà tica, on els diversos grups de interès manifesten opinions diverses i aporten propostes dignes de ser estudiades.
Tanmateix, en aquest cas hi ha elements que fan pensar que el tema es mes complex del que sembla a simple vista. ¿Per què sinó una proposta en principi tan anodina, com seria el traspà s de les competències d’una direcció general a una agència pública per agilitzar el funcionament i poder obtenir més recursos, va aixecar tanta polseguera?
Al meu criteri per dos aspectes que no són menors:
El primer per una malfiança envers les intencions reals de la llei. La nova Agència que hauria de ser un mer instrument per facilitar el que ja es fa, es plantejava per part dels seus més abrandats defensors, i aixà consta en algun dels escrits de recolzament publicats, com l’organisme que imposarà el que ells tenen com ideari mediambiental pel paÃs. Els detractors hi estaven en contra perquè temien precisament que això sigui veritat. I queden els que demanaven una reflexió prèvia sobre com s’estan enfocant els temes de conservació a casa nostre atenent als recursos esmerçats i als resultats obtinguts.
Segon: Si analitzem qui es va posicionar en un cantó i qui en un altre, veiem que a grans trets hi han dos grans grups: ecologistes de rel urbana i institucions de caire rural. És a dir sura una divisió subtil del paÃs que sempre s’ha volgut evitar, però que de facto hi és, i que amb la dinà mica econòmica, tecnològica i demogrà fica que estem vivint, d’una manera imperceptible però constant es va engrandint i que algun dia, per un tema potser banal, pot sorgir amb força.
I que ens porta també a dues conclusions:
Primera. : Defensar la natura i recuperar la biodiversitat hauria de ser una polÃtica priorità ria a casa nostra, un tema de PaÃs. I la millor polÃtica per fer-ho és conscienciar la població, crear complicitats i obtenir una plena comunió de tots els ciutadans amb els objectius a complir.
Fiar-ho a un ens administratiu que neix amb significatiu rebuig de qui viu i treballa en plena natura, i gestiona la major part del territori no sembla ser la millor proposta.
Segona: Cada crisi te a casa nostra uns clars guanyadors i perdedors, també a nivell territorial, i aixà veiem com comarques senceres es van debilitant. Els efectes la crisis del 2008 mostra clarament aquesta dicotomia en la recuperació. No només la recuperació ha estat molt menor en les zones ja desfavorides , sinó que han vist minvar serveis, com els bancaris per posar un exemple. Amb l’envestida del Covid 19, també s’ha posat de manifest les distintes possibilitats del teletreball en funció de les infraestructures de telecomunicacions en cada indret.
Elements tots ells que ens haurien de fer pensar, si no caldria una reflexió en profunditat sobre el model de governança territorial que tenim , si volem una Catalunya més socialment cohesionada i territorialment equilibrada.
Jordi Sala Casarramona
Economista