Crisi i medi ambient

Tot just començar el nou segle, la Unió Europea es va conjurar en una cimera a Lisboa, per situar-se com a capdavantera a nivell mundial als terrenys econòmic i social, en un termini de deu anys.

Per aconseguir-ho va definir els grans principis que haurien d’informar la seva política vers a una plena ocupació i transformar-se en una economia del coneixement, amb un fort desenvolupament en els camps d’I+d+I.

Més endavant va afegir-hi un nou eix. A la cimera de Goteborg de 2002, es va comprometre a assolir aquells objectius, però sempre sota la pauta del camí cap a un desenvolupament sostenible. Els criteris econòmics, socials i mediambientals serien les tres òptiques en què s’haurien d’avaluar tots els nous projectes.

Però la UE va voler anar més enllà. I en una nova reunió de treball va emetre un document on deia explícitament que la introducció dels criteris mediambientals i la renovació de l’estructura productiva que això comportava, era la gran oportunitat per desenvolupar noves tecnologies i una inversió estratègica en la renovació del sistema productiu que permetrien de manera molt significativa que la UE assolís els objectius de l’agenda de Lisboa 2000, és a dir, liderar econòmicament, social i mediambiental el grup de països que han de conformar la primera potència econòmica a nivell  mundial.

Dins d’aquest context i d’aquesta filosofia, cal entendre també el fort recolzament donat per la UE al Protocol de Kioto, a vegades fins i tot en solitari, ja que considerava que afrontar el canvi climàtic amb mesures de mercat, fiscals, financeres i tecnològiques, era el model que millor encaixava en la seva estratègia de futur.

Ara bé, avui, a punt d’arribar a l’any objectiu, el 2010, els resultats que se’ns presenten no són gaire afalagadors. Econòmicament estem en plena crisi, mundial, però també pròpia, en part per no haver fet el canvi productiu que es preconitzava l’any 2000. Socialment hi ha una evident necessitat de revisar alguns aspectes de l’actual estat del benestar. Sembla obvi que caldrà que una altra vegada, i tal com ja s’està fent d’alguna manera a Alemanya, els dos grans corrents de pensament polític europeu, la democràcia cristiana inspiradora del primitiu estat del benestar, i la socialdemocràcia, la seva continuadora, arribin a acords per arribar a la seva refundació, assegurant al màxim un dels trets identitaris més importants del model de societat europea.

I finalment el medi ambient. Aquí també, la distància entre els principis i la realitat ha estat abismal.  S’ha avançat i molt en legislar, però poc en aplicar. De fet, s’ha arribat a una gran contradicció. La mateixa complexitat legislativa és un dels principals impediments per la transició cap a una societat més abocada en el triple sentit abans esmentat.

Així ho reconeixia per exemple l’informe Attali.. El molt actiu president francès actual, tot just assolir la presidència de la República, va encarregar a una comissió d’experts, encapçalada per l’economista, historiador, filòsof i ex conseller de Miterrand, Jacques Attali, un informe sobre quins eren els frens que tenallaven a la societat francesa impedint-li desenvolupar tot el seu potencial, i quines mesures es podien prendre.

Dons bé, dins d’aquest dossier, amb més d’un centenar de factors identificats com a impediments que no permetien a la societat francesa gaudir de tot el seu potencial, s’hi trobava la legislació mediambiental

L’ informe Attali diu que qualsevol projecte, sigui de l’àmbit que sigui, pot ser actualment aturat indefinidament aplicant la complexa legislació ambiental amb criteris tant ambigus com el principi de precaució, o de possible impacte, etc. I recomana fer una revisió i una més clara definició d’alguns d’aquests conceptes, podent-se deduir fins i tot una crida a una reconsideració de la pròpia filosofia que ha inspirat fins ara als legisladors.

A casa nostra això també passa. Qualsevol projecte, sobretot en cas d’infraestructures, però  també de petites accions, com aclarir un bosquet, es poden eternitzar, ja que el marc legislatiu a més de complex és poc definit, acceptant per tant un ampli marge de discrecionalitat a l’encarregat de torn d’interpretar la seva aplicació, el que comporta anys de tramitació superant de llarg els terminis considerats raonables pel propi legislador.

Tant és així que en l’actual marc de crisi econòmica, el Govern Central ja ha anunciat que per tal que les mesures que pren o prendrà de cara a estimular la inversió publica com a política anticrisi no quedin aturades per la teranyina burocràtica, presentarà via mesures urgents una modificació legislativa per tal que tot projecte tingui el seu corresponent estudi d’impacte ambiental evacuat amb un termini màxim de sis mesos.

Aquesta pot ser una mesura d’urgència, però en la de fons, seria bo començar a treballar-hi, i revisar tota la legislació mediambiental actual, refondre-la, clarificant-la i eliminant totes les derivades que en el llarg d’aquests anys s’han demostrat entorpidores per la seva finalitat principal.

Més claredat, més seguretat jurídica, menys marge per a la subjectivitat i exigència de responsabilitat a l’administració i als administrats, i sobretot més confiança amb el ciutadà, que vol dir seguretat administrativa, agilitat en els tràmits, i un millor equip professional d’inspecció a posteriori.

Així deixaríem pas a l’esperit de Lisboa de 2000. Que el respecte al medi ambient sigui un dels motors de transformació de la nostra societat, dedicant-li esforços d’investigació, i inversions en aplicacions tecnològiques que facin falta, impregnant tots els estudis superiors i de formació professional amb criteris relacionats amb la sostenibilitat, amb una visió del medi ambient com a bé comú, i per tant no com a un bé a protegir exclusivament per una administració controladora i sancionadora, si no com  a una responsabilitat col·lectiva on tots els agents han de jugar el seu paper, aconseguint així una major eficiència mediambiental, comportant pels ciutadans actuals millor qualitat de vida, i per les persones futures l’herència d’un món millor.

Jordi Sala Casarramona