«Crisi, Valors i Compromís Cristià», article de Josep Ma Cullell

Pel seu interès i actualitat, reproduïm tot seguit l’article de Josep Ma Cullell i Nadal «Crisi, Valors i Compromís Cristià», publicat al número 107 (gener-març de 2011) de la Revista de la Fundació Relleu.

CRISI, VALORS I COMPROMÍS CRISTIÀ

JOSEP M. CULLELL I NADAL, economista i polític.

Sóc optimista respecte al futur del meu país. No hi ha cap raó objectiva per ser-ne, com no sigui el reconeixement del fet que, malgrat tot el que diré, el país existeix. El país, encara que amb extrasístoles freqüents, segueix bategant. El país hi és. És el que diu un anunci recent de la televisió: “Tenim…”.

Altra cosa és que jo, personalment, trobi a faltar moltes coses en aquest “tenim”. El país aparentment té gruix, però té tantes febleses que el resultat és que moltes vegades no ens agradem i fins i tot resultem, al capdavall, un país prim, molt prim. Prim políticament, nacionalment, culturalment, econòmicament i, el que és més important, prim en valors. Valors que són les arrels de la nostra nació mil·lenària i que no poden haver desaparegut per sempre, arraconats per la cultura de l’èxit i per la cobdícia. Justament el meu optimisme es basa en el fet que crec en la seva recuperació amb l’esforç transversal de molta gent.

Instal·lats durant anys en la festa, formant part d’un món globalitzat, seduït pel neoliberalisme dels neocon, el qual ha comportat una de les crisis més greus, sinó la més greu, que ha patit cíclicament el sistema capitalista, no sabem exactament com sortir de l’atzucac, ni tampoc ben bé com hi hem arribat.

Any rere any llegíem com el balanç, les opera-cions i els beneficis de la majoria d’entitats financeres, des de les capdavanteres fins a les més petites, de les convencionals i de les que actuaven en l’ombra: creixien un 20%, un 30%, un 40%, un 50% o més. Això no és parlar de rendibilitats. Això simplement és avarícia o cobdícia.

El secret era simple. Cada vegada més crèdit, cada vegada més risc, cada vegada més complicació i sofisticació en els productes que es col·locaven, cada vegada més presència en el mercat de l’habitatge. Era igual on es fiquessin. L’important era aconseguir guanys perquè d’aquesta manera s’aconseguien més retribucions. Així funcionava el sistema, des de les direccions generals de les entitats fins a cadascuna de les oficines. Es concedien crèdits sense garanties necessàries perquè es fixaven uns objectius molts ambiciosos de creixement de l’entitat; s’oferien a persones estalviadores de tota la vida i amb bona fe que, per damunt de tot, confiaven en el director de la seva entitat, inversions en fons d’elevada rendibilitat i d’elevat risc, sense que en fossin conscients. D’exemples així en trobaríem i molts.

I així, durant un llarg període de temps s’han generat beneficis sobre la base de béns intangibles i inintel·ligibles. El concepte d’economia real havia abandonat, feia temps, els despatxos de les entitats financeres en benefici d’instruments no tangibles que no tenien res a veure amb el món real. No es pot buscar beneficis a base de generar actius, vendre’ls, tornar-los a revendre sense control ni informació i així anar fent gran una bola que comença a rodar quan hi ha problemes. Només ha fet falta que el cicle de creixement de l’economia real s’estanqués i que no es poguessin assumir deutes adquirits per part de gent sobreendeutada per generar tot aquest problema.

Qui té responsabilitat en tot el que ha passat?

El sistema financer té una part important de responsabilitat. Sembla haver actuat d’acord amb allò que en economia s’anomena el risc moral (moral hazard): puc anar prenent tots els riscos que vulgui perquè mentre tot vagi bé, m’enduré jo els guanys i quan vagi malament, com que el sistema financer és molt important, ja vindrà el sector públic al rescat amb els diners de tots.

Però no ens enganyéssim. No només els bancs són responsables de tot. També ho són els desreguladors que han permès l’aparició d’aquest entramat financer a l’ombra, els que han mirat cap a un altre costat davant unes previsions de beneficis o de creixement exagerades, els que anaven als bancs i caixes i acceptaven que els financessin el 120% del valor del pis, els que demanaven un préstec per anar de vacances a l’altra punta de món, els que pensaven que amb l’euro sempre hi hauria uns tipus d’interès barats i els que creien que els preus de l’habitatge mai no baixarien. I ara, desgraciadament, és el moment de pagar per tots aquells que hi han participat, els que donaven euros amb tanta alegria, i els que els rebien i podien viure per sobre les seves possibilitats.

La crisi que ens afecta és la crisi de la cobdícia, de la manca d’ètica i de la pèrdua de valors.

És veritat que des de certes tribunes, com el Newsweek International i el seu prestigiós editor Fareed Zakarias, s’explica que tot va bé i que fins i tot el continent africà experimenta taxes de creixement positives del seu PIB conjunt. I és veritat. I també ho és que l’Àsia amb l’impuls de Xina i l’Índia presenta creixements del seu PIB des de fa anys. Però això no treu que en el nostre món hi hagi cada any més pobresa, més gana i més marginació.

Des de Catalunya cal que tinguem ben present que aquesta crisi no és només una crisi internacional d’origen financer, fruit dels excessos provocats pel capitalisme més salvatge, en la qual nosaltres ens hem trobat al mig i en patim les conseqüències, com algú està interessat a fer-nos veure. Certament, ens trobem enmig d’una crisi financera internacional, però no és aquesta l’única causa. No tots els nostres problemes vénen de l’exterior. Els principals els tenim a dins. La crisi que patim a Catalunya i a l’Estat és fonamentalment una crisi econòmica vinculada al model de creixement dels darrers anys.

Així, i malgrat que en els darrers anys l’economia catalana i l’espanyola presentessin un bon balanç i fossin líders a Europa en creixement econòmic i en creació d’ocupació, i a pesar que els beneficis empresarials i els índexs borsaris se situessin en nivells màxims històrics, ja feia temps que els informes dels organismes econòmics internacionals ens advertien que, malgrat aquests bons resultats, creixíem amb un model de risc, un model basat en el consum, en les importacions, en la creació de llocs de treball de poca qualificació, centrat en la immigració i en el dinamisme de sectors com la construcció i el turisme. Els darrers deu anys, segons l’informe més recent de l’OCDE, la productivitat per persona ocupada a Espanya ha experimentat taxes negatives de creixement.

Per tant, aquesta crisi és la resultant de la interrelació de dos factors. El primer és la fallida del model de creixement que ha caracteritzat les economies catalana i espanyola els darrers anys, durant els quals s’han acumulat un conjunt de desequilibris que no podien mantenir-se en el temps i que, més d’hora que tard, calia abordar. El segon, i que contribueix a agreujar la nostra situació, és la crisi financera internacional que ha sacsejat totes les economies mundials, les més desenvolupades i les menys, les moderades i les emergents, les vinculades al petroli i matèries primeres, i les més industrialitzades.

El resultat de la combinació d’aquests dos factors no podia ser més clar i més brusc: frenada total del creixement econòmic, ràpid i intens creixement de l’atur −totes les previsions diuen que superarem els 4,5 milions d’aturats, un dèficit exterior rècord mundial, el 10% del PIB− un continu degoteig d’empreses que tanquen i pèrdua de competitivitat.

Hauria estat bé aprofitar aquests anys de creixement per impulsar l’estalvi i la inversió, per fer reformes estructurals, per fer política industrial, per fer una base productiva més competitiva a mitjà termini. No s’ha fet i ara en paguem les conseqüències.

I finalment una altra constatació, les dues crisis, l’espanyola i la internacional, tenen un origen similar: “hem estirat més el braç que la màniga”. I n’hem de ser conscients, perquè els excessos que s’han fet en els darrers anys quan ens pensàvem que ens trobàvem en una conjuntura de creixement per sempre, s’han de corregir i ho hem de fer aviat.

I a Catalunya també la fam, la pobresa, el dolor, la marginació han augmentat aquests darrers anys. Però com arreu han augmentat també la consciència, la protesta, l’organització, la voluntat explícita d’alterabilitat, l’exigència de serietat. Perquè hi ha una creixent, incontrolable, poc definida ànsia de canvi encara inconcreta. En fòrums i plataformes, la consigna bàsica (des de Gènova a Portoalegre) és “Volem una altra cosa”, “Volem un altre món”, perquè un altre món és possible i és necessari i urgent. Un món, com diu el bisbe Casaldàliga, sense primers ni tercers, sense imperis i sense genocidis, sense lucres sanguinaris i sense exclusions desesperants.

Ens tocarà el repte de garantir el creixement sostenible fundat sobre unes bases de comportament ètic. Ara que tant es torna a parlar de Keynes i de les seves idees, potser seria bo recordar una de les seves afirmacions que venia a dir que el problema de la humanitat està a saber combinar l’eficiència econòmica, la justícia social i la llibertat individual. Per això l’aposta de futur ha de passar per un sistema de lliure mercat reformat i controlat pels poders públics, una societat del benestar i la defensa de les llibertats individuals.

La idea d’un model alternatiu al capitalisme, impulsada per militants sacrificats i valents, podia tenir un cert atractiu. Ara és un acudit cruel. Com diu Krugman, “desprès de totes les purgues i gulags, Rússia està tan retardada i és tan corrupta com sempre; després de tots els Grans Salts i revolucions culturals, la Xina ha decidit que guanyar diners és el més important”.

Treballar per sortir de la crisi és un compromís que ens obliga a tots. Schumpeter deia que les crisis són “ventades de destrucció creativa”. És a dir, crisi vol dir transformació, canvis. I, per tant, oportunitats. Aquest canvi, però, també ha de venir per la recuperació d’uns valors que, en la “festa”, han estat oblidats, com el de l’esforç, la feina ben feta, l’estalvi, la responsabilitat, la solvència, l’ètica de la serietat, l’austeritat, la solidaritat, la generositat, el respecte a l’altre.

Són uns valors indispensables si no volem caure un altre cop en la “economia Potemkin”, una economia de façana a la qual massa sovint es troben inclinats molts dirigents polítics i de la societat civil d’aquí i de fora d’aquí.

I és aquí, en aquesta recuperació de valors, que exigeix un fort esforç pedagògic, on l’Església de casa nostra té un paper a jugar important, com el tenen altres iniciatives més modestes com Relleu, amb quasi 30 anys fent feina en aquest terreny de la pedagogia dels valors.

Penso que si l’Església de casa nostra vol assumir aquest repte de ser el ferment d’aquest valors, que són, ni més ni menys, els que el document de la Tarraconense, Arrels cristianes de Catalunya assenyalava, hauria de deixar que acabés de sortir al carrer un corrent de fons, que existeix, i que vol una altra Església. Una altra Església sense centralismes, més al costat dels pobres del Regne, més inculturada, més samaritana, més sinodal, més corresponsable, amb més pastors i menys funcionaris que apliquin el codi canònic. No crec que, en escriure això, vagi més enllà que el que marca com a pautes d’actuació el document Arrels dels bisbes catalans.

Així, després de recordar les paraules de Joan Pau II a Barcelona, el 1982: “Cal crear amb tots els mitjans possibles una economia que estigui al servei de l’home. Per a superar els contrastos d’interessos privats i col·lectius, per a vèncer els egoismes en la lluita per la subsistència, s’imposa en tots un veritable canvi d’actituds, d’estil de vida, de valors”, el document Arrels reafirma que “l’assoliment d’una societat justa que elimini contrastos odiosos i permeti a tota la població de sentir-se ciutadans lliures d’aquest país, ha d’ésser un objectiu prioritari de la Catalunya d’avui. Un objectiu al qual caldria que tothom −persones i institucions− aportessin els seus esforços mancomunats de les respectives opcions”.

Però tot això és difícil i alguns cops es pot caure en el desànim i en la temptació de l’abandó. A vegades, ens podem sentir com “l’estranger” de Camus enmig de la nostra pròpia gent; o quan un problema greu sorgeix allà on havíem posat tota la il·lusió i esperança de futur. És difícil aleshores, entenc, no engegar-ho tot a can taps, sinó pregar i agafar-se més fort si cal al pal major.

En un moment o altre de la nostra vida tots o totes, oblidant que som tan sols un petit gra de mostassa −que a més ha de morir per germinar− i creient-nos molt importants, no hem entès com era possible que, a vegades, les coses se’ns torcessin i no anessin com nosaltres, des de la nostra vanitat de petits reietons, havíem previst i planificat que anessin. I aleshores, des de la no-acceptació de la nostra nimietat, hem tingut ganes d’estripar les cartes, d’engegar-ho tot a rodar, de deixar-ho córrer. Excuses, moltes. Cansament, sentir el nostre esforç poc o gens eficaç, la crítica injusta, i totes aquestes excuses ens poden portar a unes irresistibles ganes d’abandonar la barca, de deixar de remar.

No voldria que us penséssiu que aquestes paraules responen a un estat de desànim. Res d’això. Ben al contrari, perquè en aquest món nostre, ho he assenyalat abans, hi ha també signes de solidaritat i d’esperança. En el cor d’aquesta humanitat que s’arrossega sense nord, hi ha una càrrega de voluntat, de set de veritat, de fam de vida i de Déu. Per tant, res de desànim ni de desesperança, perquè com diu un adagi sefardita, l’hora més fosca és just abans de trenc d’alba.

Com a cristià, com a ciutadà del món i fidel al meu país, en aquest trenc d’alba vull ser-hi amb molta altra gent i per això crec que hem de dotar-nos d’instruments −penso que la revista Relleu és un d’aquest instruments−, tot renovant-los per ser més adients a la cultura dels nostres dies, per tal que siguin eines més eficaces en la nostra tasca, en el món d’avui, per donar testimoni en la nostra vida quotidiana de la nostra fe en Jesús de Natzaret. És des d’aquesta fe en el Jesús crucificat i ressuscitat com serem capaços de reintroduir aquells valors que en desaparèixer han portat el nostre món a un carreró sense sortida.

Vista l’aclaparadora realitat que ens envolta ens pot resultar tot plegat utòpic. Ja he dit, a l’inici, que era optimista. Podem semblar, a vegades, derrotats. Però sabem que, com diu Casaldaliga, apareixem com “soldats vençuts d’un exercit invencible”. I per reblar el clau de la meva esperança contra tota desesperança, acabo amb Sant Pau:

Aclaparats pertot arreu / però mai esclafats; / perseguits / però no pas atrapats / rebolcats per terra / però no pas vençuts / passem com a seductors / quan som veraços / sembla que estem a punt de morir / i som plens de vida / ens tenen per gent trista / quan estem sempre contents / per captaires / quan enriquim a tants / per gent que no té res / i ho posseïm tot.