Curs de Formació Permanent – Facultat de Teologia de Catalunya – Santa Seu

Curs de Formació Permanent a la Facultat de Teologia de Catalunya:

economia i dret

Visió de la Santa Seu sobre qüestions monetàries i financeres – Professor Pere Guinjoan

PereGuinjoan_ComentariOePQ_v02_20180928

El document Oeconomicae et Pecuniariae Quaestiones (OePQ) de la Santa Seu.
Una introducció des del punt de vista d’un economista d’ofici
Pere Guinjoan1
Octubre de 2018
1. Introducció. Oportunitat, contingut i enquadrament del document
2. L’activitat d’intermediació financera. Propòsits, assoliments i dificultats
3. Capitalisme, banca, finances i crisis econòmiques
4. Per una economia i unes finances del bé comú
5. Els judicis morals concrets d’OePQ
6. Conclusió.
1. Introducció. Oportunitat, contingut i enquadrament del document
Aquest darrer mes de maig, la Santa Seu va fer públic el document Oeconomicae et Pecuniariae
Quaestiones (OePQ). La data del document és del 6 de gener, però la publicació es va demorar
més de quatre mesos. No és un document papal, parlant pròpiament, per tal com no va signat pel
papa. Està signat pels responsables de dos organismes de la Santa Seu, la Congregació per a la
Doctrina de la Fe i el nou Dicasteri per al Servei del Desenvolupament Humà Integral, que ha
substituït, a més d’altres departaments, la Pontifícia Comissió “Justícia i Pau”.
Aquest és un comentari fet des de l’òptica d’allò que he estat i sóc, és a dir, des de l’òptica d’un
economista, cristià, que ha treballat molts anys en feines d’anàlisi financera. De cap manera, però,
em puc considerar un especialista en ètica, ni des de la vessant filosòfica de la disciplina ni, molt
menys, des de la seva vessant teològica. Parlo, doncs, com a economista.
El primer que cal dir és que el document és un text valent. Com veurem, entra en una sèrie de
judicis ètics, en matèries molt controvertides, i ho fa amb un coratge evident. Per altra part, és
evident que aquest capteniment és del tot prudent, atesos els abusos de tot ordre que les crisis
recents viscudes han ajudat a posar de manifest.
Tot i que la llista de les condemnes morals de capteniments concrets és potser la part del document
que crida més l’atenció, el document és encara més important per l’aportació que fa, en enumerar,
en el context de l’acció humana en el camp de les activitats d’intermediació financera, les
exigències d’una economia del bé comú. Si bé en aquest aspecte no es pot dir que el document
aporti un gran nombre de judicis originals -treballa gairebé exclusivament sobre criteris que ja
havien estats explicitats-, l’originalitat rau, al meu entendre, en la síntesi que duu a terme en
l’aplicació de principis generals d’economia del bé comú a l’activitat financera.
El document ocupa 17 pàgines impreses i té quatre parts. La primera part és una introducció
extensa. Comença recordant el vincle necessari que hi ha d’haver entre coneixement tècnic i
1 Doctor en economia. Professor associat de la Universitat Abat Oliba CEU. Membre del Centre d’Estudis
Econòmics i Socials. Va treballar, durant gairebé trenta anys, com a analista financer, en una prominent
empresa catalana de banca. Estudiós de l’economia del bé comú i, en general, de l’economia, entesa com a
ciència moral.
2
prudència (el document no en diu explícitament prudència sinó saviesa humana). La resta de la
introducció està dedicada a justificar la veu universal, i autoritzada, que és el Magisteri, en relació
als fidels de l’Església catòlica, per tot allò que fa als criteris ètics sobre qüestions econòmiques i
financeres. És, de fet, un nou enunciat d’un tema ja molt treballat pel Magisteri romà. La
introducció acaba concretant el propòsit del document, que és el de caracteritzar, en l’àmbit
específic de les finances, els requeriments d’una economia del bé comú, i també el d’emetre una
sèrie de judicis morals sobre determinats aspectes de l’activitat financera, tal com ha quedat
configurada, a nivell mundial, per l’onada recent de globalització i també pels processos de
desregulació escomesos ara fa uns cinquanta anys.
La segona part, titulada “Consideracions bàsiques de fons”, és un text dens. Sense que es pugui
dir que contingui noves aportacions a la doctrina social de l’Església, sí que cal dir que és, en una
síntesi molt apretada, una descripció extensa del concepte d’economia del bé comú, a la qual fan
referència els punts 1905 a 1909 del Catecisme de l’Església Catòlica. Aquesta segona part
comença amb allò que es podria anomenar un disclaimer de competència que és important
consignar. Pren nota de la presència de desacords, legítims, entre les diferents escoles dels
especialistes en anàlisi econòmica i financera. L’Església catòlica no vol ni pot prendre part en
aquests debats. Cal situar, per tant, els seus diagnòstics i les seves crítiques en un nivell superior,
el nivell dels judicis morals sobre determinades pautes de capteniment dels agents que participen
en les distintes activitats del sistema econòmic i financer. Comentaré aquesta segona part,
doctrinal, del document en l’apartat quart.
La tercera part del document, titulada “Algunes puntualitzacions en el context actual”, serà també
l’objecte de la nostra atenció. El fil conductor d’aquestes puntualitzacions específiques és la
metàfora de “la salut” del sistema econòmic i financer, i la identificació d’algunes pràctiques
concretes, que mereixen una qualificació ètica negativa o molt negativa, en funció del dany que
representen per aquesta salut global del sistema. Hi passaré revista detallada més endavant, en
l’apartat cinquè.
El document es clou per un breu apartat de conclusions, que de fet és una crida a no caure en el
cinisme del “no s’hi pot fer res”, o del “a mi, què”. És una crida a tots i cadascun de nosaltres,
especialment a aquelles persones que ocupen llocs de responsabilitat en el procés econòmicofinancer,
a prendre seriosament les seves obligacions en el treball d’assolir uns mercats financers
molt més alineats amb allò que ha d’ésser una economia més humana, és a dir, al servei dels
interessos veritablement humans d’homes i dones concrets, de famílies, de comunitats polítiques
i de tota la humanitat.
Abans d’entrar en la descripció detallada de la segona part -doctrinal- del document i de les
prescripcions de la tercera part, em cal, però, fer una certa marrada per dues consideracions
prèvies, em sembla, al document, i pròpies de l’anàlisi econòmica.
Em caldrà, en primer lloc, descriure en poques paraules en què consisteix, des d’un punt de vista
analític, l’activitat d’intermediació financera, i el paper que el sector públic juga en aquesta
activitat, principalment a través dels distints organismes de regulació i supervisió.
I en segon lloc, hauré de fer referència, amb brevetat telegràfica, al paper que juguen el diner, i,
en general, les finances, en les crisis que, de tant en tant, afecten les nostres economies capitalistes.
3
2. L’activitat d’intermediació financera. Propòsits, assoliments i dificultats
Les activitats d’intermediació financera es poden agrupar, des d’un punt de vista conceptual, en
dos grans apartats:
ï‚· D’una banda, la intermediació financera consisteix a fer passar l’excedent de diners de les
unitats econòmiques (famílies, empreses, administracions públiques) que estalvien, és a
dir, que generen més ingressos que despeses en un periode determinat, o per dir-ho d’una
altra manera, que són excedentàries de fons, a aquelles altres unitats econòmiques
(famílies, empreses, administracions públiques) que són deficitàries de fons, és a dir, que
tenen menys ingressos que despeses. Aquests fons addicionals que necessiten les unitats
deficitàries de fons (que gasten més que no pas ingressen) es poden aconseguir a canvi
de promeses de pagaments futurs certs, és a dir, de l’emissió de deute o bé, en el cas de
les empreses, però no de les famílies i de les administracions públiques, a canvi de
promeses de participació en els beneficis futurs i incerts, és a dir, de l’emissió d’accions
pròpies. En un cas es parla d’emissió de valors de renda fixa i en l’altre, d’emissió de
valors de renda variable. Aquestes són les activitats que s’anomenen de “mercat primari”,
és a dir, d’emissió de títols de deute o d’accions que no existien. El mercat primari té,
doncs, per funció econòmica el permetre que les unitats de despesa deficitàries puguin
dur endavant els seus plans. Un exemple típic és el d’una família que adquireix un
habitatge per viure-hi. També el d’una empresa, que ha de fer inversions considerables,
més enllà del benefici de l’any perquè, posem per cas, vol instal·lar una fàbrica nova per
ampliar la seva capacitat productiva. I és també el cas d’una administració pública, un
petit municipi, posem per cas, que està interessat en posar en marxa unes noves
instal·lacions esportives o un nou centre de salut. L’activitat financera, en aquests casos,
té una funció social i una utilitat social evidents.
ï‚· D’altra banda, hi ha les activitats de “mercat secundari”, és a dir, les activitats de
negociació de títols de deute o d’accions ja existents, entre els propietaris actuals,
interessat a vendre, i els nous propietaris potencials, interessats a comprar. Les activitats
de mercat secundari tenen la funció, molt important des del punt de vista de l’assignació
eficient de recursos, de posar preu a la qualitat creditícia d’un determinat deutor, o bé a
les perspectives futures de benefici, tal com són vistes per tercers, d’una determinada
empresa. És exactament això allò que s’esdevé al valorar un determinat títol de deute (un
préstec hipotecari per adquisició d’habitatge fer a una determinada família, posem per
cas) o bé una acció d’una determinada societat anònima. Els títols de deute ben valorats
corresponen a deutors tinguts per solvents, que podran incrementar, si ho necessiten, el
deute emès, per tal com trobaran compradors d’aquest deute a un preu enraonat. Les
accions ben valorades permeten a l’empresa que les ha emeses aconseguir objectius de
creixement que demanen l’aportació de nous capitals, amb l’objecte, posem per cas,
d’absorbir una altra societat o d’emprendre una expansió a nous mercats o amb utillatge
renovat. Al contrari, quan el preu de les accions és baix, l’empresa troba dificultat en
captar nous capitals i també s’exposa a ésser objecte d’una OPA, és a dir, s’exposa a ser
absorbida per una altra empresa i, per tant, a desaparèixer com a empresa independent.
És, per tant, també evident en aquest cas la utilitat social dels mercats financers
secundaris.
Els mercats financers tenen dos problemes, però, que el mercat de -posem- bicicletes no té, o no
té en la mateixa mesura. El primer d’aquests problemes és el de l’asimetria d’informació. El segon
4
problema és el de l’asimetria de poder, o, si es vol, el problema del cost asimètric de la inexistència
de tracte.
 Els mercats financers són imperfectes pel fet que estan atravessats pel problema
d’informació asimètrica. L’empresa que ven les pròpies accions té molta més informació
sobre les seves pròpies perspectives de benefici de la que pot tenir un tercer que s’ho ha
de mirar des de fora. La persona que contreu un préstec hipotecari per adquirir un
habitatge té més informació sobre les seves pròpies ganes de treballar de ferm i de seguir
guanyant un bon sou, de la que té el banc que li està deixant els diners.
 Els mercats financers són també imperfectes pel fet que els agents que hi intervenen
(comprant i venent actius financers) no tenen un estatus igual. De fet, el caràcter d’un
mateix actiu financer intercanviat pot variar en funció de qui sigui qui el compra o el ven.
No es el mateix el poder i l’estatus d’un petit accionista, que no pot aspirar a tenir cap
influència en la marxa dels negocis de l’empresa, que el poder d’un gran accionista, amb
influència evident sobre la conducció de la marxa de l’empresa. L’un és un accionista
desproveït de control, en una posició molt semblant a la del compte-partícep, mentre que
l’altre és un amo (parcial o total) de l’empresa. No és el mateix una gran empresa que fa
una emissió d’obligacions en el mercat obert que un pobre pare o mare de família que està
buscant finançament hipotecari per adquirir un pis una mica més gran, quan la família
necessita més espai per l’arribada d’un nou-nat. La gran empresa emisora està, com a
mínim, en condicions d’igualtat amb els intermediaris i les unitats econòmiques que li
compraran les seves obligacions. El pobre pare o mare de família està en una relació de
quasi-dependència del seu proveïdor usual de serveis bancaris.
Aquests dos problemes, asimetria d’informació i asimetria de poder, imposen la necessitat que els
mercats financers estiguin regulats i supervisats per les autoritats públiques. Ara bé, la regulació
i la supervisió no garantitzen un “camp de joc perfectament anivellat”. No ho poden fer. I són, a
la vegada, font de nous problemes. Dos són els problemes fonamentals en aquest àmbit, que de
fet canalitzen la “captura” de l’organisme regulador o supervisor per part de les entitats regulades
o supervisades.
ï‚· El poder de lobby que els grans intermediaris financers i les grans empreses emisores
tenen sobre l’activitat regulatòria (la que té lloc en els parlaments nacionals i la més opaca
que té lloc en l’elaboració de les “directrius” emanades de Brussel·les, i l’encara més opaca
procedent d’institucions supranacionals, com és ara el “Comitè de Basilea”). Els recursos
disponibles per a ésser dedicats, eventualment, a la compra, directa o indirecta, de
voluntats, són ingents.
ï‚· El problema de “les portes giratòries”. Els funcionaris al servei dels organismes de
regulació i supervisió, per ben pagats que puguin estar, no poden aspirar a salaris com els
que es poden guanyar en els grans bancs d’inversió i altres intermediaris financers potents.
De fet, hi ha un corrent continu de personal d’aquests organismes de regulació i supervisió
que, passat un temps, els deixa, per passar al servei directe de les mateixes empreses que
havia estat encarregat de regular o supervisar. Servei que no necessàriament és a títol
d’assalariat. Són normals, en aquest àmbit, els contractes molt lucratius de “consultoria”
o fins i tot, en el cas del personal més important, després de guardar periodes curts
d’espera, d’entrar a formar part dels mateixos consells d’administració de les entitats que,
fa poc, havien regulat o supervisat.
5
3. Capitalisme, banca, finances i crisis econòmiques
Em valdré, en aquest apartat, de quatre idees procedents tres economistes que figuren entre els
més importants del segle XX. Em refereixo als austríacs Joseph Alois Schumpeter i Ludwig von
Mises i a l’anglès John Maynard Keynes.
La primera idea és deguda a Schumpeter. És la idea del transcórrer temporal de la vida econòmica
sota el règim de capitalisme competitiu, caracteritzat com un procés de destrucció creativa. El
capitalisme competitiu fomenta un procés de descobriment de noves maneres de satisfer
necessitats ja existents i també de descobriment de necessitats noves (pensem, per exemple, en la
necessitat latent que teníem, i ho ignoràvem, dels serveis de telefonia mòbil. Per estrany que ara
ens pugui semblar, fa només vint-i-cinc anys, els telèfons eren tots fixos i servien, exclusivament,
per transmetre la veu humana simultània). Els empresaris ja instal·lats, i els nous emprenedors
que els espien les clienteles i els ingressos, estan permanentment immersos en un procés
d’innovació de productes, de nous mercats i de tècniques de mercadeig i també de noves
tecnologies. Quan aquestes innovacions tenen èxit, desplacen els productes i les formes de
fabricar-los i servir-los que havien estat vigents fins aleshores. Els qui estaven implicats en les
formes velles de fer les coses (empresaris, treballadors, proveïdors, treballadors d’aquests
proveïdors, etcètera) perden el negoci i la feina. Moltes vegades, també l’ofici. Pensem, per
exemple, en els efectes que va tenir la introducció de l’automòbil sobre la feina i l’ofici dels
basters. O sobre la cria de matxos i altra ramaderia equina per part de la pagesia del Pirineu i Pre-
Pirineu de Lleida.
I és que, a llarg termini, el creixement econòmic, la millora de les nostres condicions de vida, es
deriva, exclusivament, de la innovació. En la mesura que les societats es tanquen a la innovació,
es tanquen també a la millora del benestar mitjà. Per donar un exemple relativament proper, a
casa nostra, es pot pensar en els efectes devastadors que el tancament a la innovació i a la
competència va tenir sobre el benestar econòmic durant els terribles dos primers decennis del
règim franquista. O els igualment terribles efectes sobre el benestar de les poblacions sotmeses
que va tenir l’”experiment” soviètic durant els setanta anys llargs que va durar.
En altres paraules, si volem millora gradual i continuada en les condicions de vida, hem d’acceptar
la necessitat de crisis econòmiques, que, al capdavall, són purgues de les velles maneres de fer les
coses, econòmicament mortes pel mateix procés d’innovació que empeny el creixement.
En el nostre capitalisme financer, però, les crisis, originades en darrera instància pel procés de
destrucció creativa, es veuen amplificades per dues vies que Keynes va ésser el primer en
descriure amb claredat.
En primer lloc, Keynes va assenyalar un fet, obvi, que és un exemple més del conte del rei que
anava sense camisa. El procés inversor per part dels empresaris i dels emprenedors privats, que
és el motor de l’economia capitalista, està guiat per expectatives de guany en el futur a mitjà i
llarg termini que no estan ben suportades per consideracions de fet. Són, en darrera anàlisi,
convencionals, fruit d’un procés extens de suggestió col·lectiva. Keynes parlava dels animal
spirits, és a dir, dels esperits de l’ànima, del coratge davant la incertesa radical respecte del futur.
El fet que les expectatives de guany siguin convencionals fa que estiguin subjectes a moviments
bruscos cap avall. Quan, socialment, es difon que les expectatives de guany havien estat inflades,
ningú no vol ser el darrer en abandonar el vaixell. La conseqüència és que la inversió empresarial
es paralitza de sobte, i l’activitat econòmica se’n veu molt perjudicada. Aquí juga també, en sentit
negatiu, el mecanisme del multiplicador de la despesa, descrit també per Keynes, i ensenyat en
tots els manuals de macroeconomia elemental, sobre el qual no entraré.
6
En segon lloc, Keynes va descriure el fenòmen de la preferència per la liquiditat. La cotització de
les accions de les empreses en borses de valors és un fet que, potencialment, afavoreix molt els
petits inversors, per tal com, a partir d’imports modestos de capital, se’ls obren les portes a
participar dels guanys futurs de les empreses més importants. Amb el compromís de liquiditat, és
a dir, amb el compromís que, quan vulguin retirar el capital, ho podran fer en les condicions
aleshores vigents al mercat borsari. El problema està en què, quan la confiança es veu minvada,
hi ha un moviment general i sobtat de sortida de la borsa. Tothom vol vendre accions i mantenir
els seus estalvis en forma de diner líquid. I tanmateix, la quantitat de diner líquid és limitada. La
gent atribueix un rendiment psicològic -de seguretat en el valor de l’estalvi- a la possessió de diner
líquid. Això fa que les altres inversions, les accions per exemple, hàgin d’incrementar el seu
rendiment esperat, per poder competir amb el diner. I augmentar el rendiment esperat és una altra
manera de dir que el seu preu actual ha de caure.
Sigui com vulgui. Fins i tot en un capitalisme no financer, en què la constitució de societats per
accions estigués prohibida, de tant en tant hauriem de patir crisis, originades, segons Schumpeter,
pel mateix procés d’innovació, que és, vist pel darrere, el procés de destrucció creativa.
En un capitalisme financer, com el que tenim, les crisis es veuen agreujades pels dos factors
descrits per Keynes: les anades i vingudes de la “confiança empresarial”, convencional i moguda
pels vents que impulsen els “esperits de l’ànima”, i també pel factor agreujant de l’increment de la
preferència per la liquiditat que es dóna en els moments de crisi.
Podriem tenir crisis més esmorteïdes si renunciéssim al capitalisme financer. És a dir, si
prohibíssim les societats mercantils per accions i els mercats borsístics. Però aleshores els
empresaris i els emprenedors haurien de patir un cost de capital molt més alt, i el volum de
l’activitat econòmica i, especialment, el ritme d’innovació empresarial se’n ressentirien molt
marcadament.
Podriem suprimir les crisis del tot si renunciéssim al capitalisme. Però aleshores, adéu a la
innovació i al creixement i també, molt possiblement, adéu al nivell de benestar ja assolit. El
drama que s’està vivint en aquests anys a Veneçuela ens ho indica. Com també ens ho indica la
pobresa persistent en què, des de fa dues generacions, malviuen els habitants de Cuba.
I la quarta idea que vull introduir és deguda a Ludwig von Mises. Es tracta del paper
desestabilitzador de la banca, tal com aquest negoci està concebut actualment. Les empreses
bancàries tenen, arreu del món, el privilegi de poder acceptar dipòsits a la vista del públic. “A la
vista” vol dir que el dipositant pot reclamar, en qualsevol moment, l’import dels diners dipositats.
Si les empreses bancàries estiguessin obligades a dipositar al seu torn, al banc central (que és un
organisme de l’administració pública), l’import íntegre dels dipòsits a la vista emesos, situació
anomenada de “reserves completes”, el sistema bancari no seria un element desestabilitzador de
l’economia, per tal com la creació de diner seria una decisió que estaria en mans de les autoritats.
Tanmateix, des de mitjans del segle XIX, començant a Anglaterra, als bancs només se’ls exigeix
el dipòsit al banc central d’una petita fracció de l’import de diners captats com a dipòsits a la vista,
situació que es coneix amb la denominació de “reserva fraccionària”. Això vol dir que les
empreses bancàries tenen la facultat, per decisió pròpia, de crear diner de manera autònoma.
La cosa funciona de la següent manera. Suposem que l’empresa bancària A contracta amb un
client seu un nou crèdit per import, posem per cas, de 100 milions d’euros. Per tal de dur a terme
aquesta acció, el banc A no cal que disposi, ell mateix, dels 100 milions d’euros. Literalment, en
7
la seva major part, els fabrica del no-res. Simultàniament a la contractació del crèdit, el banc A,
per mitjà d’un apunt merament comptable, abona al compte a la vista del seu client els 100 milions
d’euros, cosa que l’obliga a dipositar-ne una petita part, posem el 3%, és a dir, 3 milions d’euros
al banc central. Això és el famós “coeficient de caixa” bancari. Els altres 97 milions de diner, el
banc A els ha “fabricat” del no-res, de manera perfectament legal, segons la legislació vigent en
aquesta matèria arreu del món. El client del banc A ja li està bé disposar dels diners en forma de
dipòsit bancari a la vista i, en general, no en demana la seva retirada en bitllets de curs legal. Quan
ha de fer pagaments, aquest client simplement ordena al banc A que transfereixi els imports als
comptes, en el mateix banc o en altres bancs, de les seves contraparts. El resultat és que,
considerant el sistema bancari com un tot (tècnicament, considerant el balanç consolidat de tot el
sistema bancari) hi ha hagut creació de nou diner, a partir del no-res, per mitjà del nou crèdit que
el banc A ha obert al seu client.
Els bancs tenen una característica addicional. Són empreses molt endeutades (“palanquejades” en
l’argot de l’ofici). Per respondre del bon fi dels seus actius, disposen de coixins de capital propi
més aviat prims. Això vol dir que poden ésser percebuts com a insolvents quan el públic sospita
que una part dels seus actius ha sofert disminucions de valor, encara que aquestes disminucions
siguin relativament poc importants. Això, històricament, ha estat la causa dels pànics bancaris, és
a dir, de situacions en què tota la clientela s’adreçava de cop al seu banc per intentar reintegrar la
totalitat dels seus dipòsits. Era una font important d’inestabilitat.
Per tal de pal·liar aquesta font important d’inestabilitat, històricament, des de la fi del segle XIX
a Anglaterra fins a l’actualitat a gairebé tot el món, s’han introduït tres menes de mesures.
 En primer lloc, es va encarregar als bancs centrals, començant pel cas del Banc
d’Anglaterra, la provisió il·limitada de liquiditat als bancs, mentre aquests es
mantinguéssin solvents, a canvi de l’empenyorament de valors que poguéssin tenir.
Típicament, en aquella primera època, això es duia a terme per mitjà del “redescompte”,
per part del banc central, de lletres de canvi que el banc tingués al seu actiu, per haverles
“descomptades” a un client seu. Actualment l’operativa és la mateixa, tot i que els
detalls són una mica diferents. Es tracta dels famosos “repos”.
 En segon lloc, es van instituir sistemes de garantia pública dels dipòsits bancaris.
L’iniciador d’aquest mecanisme d’ajut bancari va ésser el govern federal dels Estats Units,
l’any 1934.
ï‚· I en tercer lloc, començant pel primer Acord de Basilea, de l’any 1988, s’exigeixen als
bancs uns mínims de capital en funció del risc de la seva operativa. Aquesta normativa
es fa reformar l’any 2004 (“Basilea II”), tot i que la reforma no havia encara entrat
plenament en vigor quan va esclatar la crisi financera internacional de 2007-2011.
Posteriorment a la crisi, hi ha hagut una tercera proposta (“Basilea III”), dels anys 2010 i
2011, que encara no ha entrat en vigor a tot arreu, després de repetides posposicions.
En definitiva, per més que s’hi hagi volgut posar remeis, la modalitat de negoci bancari de “reserva
fraccionària” continua essent una font d’inestabilitat sistèmica. ¿Per què es manté, doncs? Hi ha
dues respostes. La resposta “oficial” és que d’aquesta manera el crèdit resulta abaratit, i per tant
s’estimula l’activitat econòmica. És, com si diguéssim, com si l’economia estigués sota un règim
d’esteroides. La resposta analítica, crec, és que el sector bancari disposa, d’una banda, d’un poder
de lobby molt gran sobre les legislatures i altres autoritats públiques. I, d’altra banda, que el
dispositiu actual (privilegi d’emissió de diner, garantia de provisió de liquiditat, fons de garantia
de dipòsits i normes de capital mínim generoses) és, considerat com un tot, un enorme subsidi
8
públic a l’activitat bancària tal com està configurada, i que les empreses bancàries (accionistes,
directius, sindicats de treballadors) no volen perdre de cap manera.
En resum, per acabar aquest apartat, el capitalisme és inestable per quatre raons.
 El procés de destrucció creativa, identificat per Schumpeter.
ï‚· La volatilitat de la “confiança” d’empresaris i emprenedors, identificada per Keynes.
 La volatilitat de la preferència per la liquiditat, igualment identificada per Keynes.
ï‚· L’efecte desestabilitzador de la banca amb “reserva fraccionària”, identificat per Von
Mises.
Les tres primeres causes d’inestabilitat no es poden eliminar, si volem seguir gaudint de la gallina
dels ous d’or. És a dir, si volem seguir gaudint del capitalisme innovador i propulsor del
creixement, inclòs un sector financer competitiu, que és el sistema econòmic que, en l’espai de
dos-cents anys, ha fer augmentar en moltíssim el nivell de vida del comú dels habitants del planeta
i ha reduït la pobresa i l’extrema misèria a una proporció minoritària de la humanitat. La quarta
causa d’inestabilitat sembla que és, políticament, intocable, aquí a casa nostra i arreu.
Una observació final per aquest apartat. La corrupció, política i econòmica, molt lligades totes
dues té també un cicle, que coincideix amb el cicle econòmic. Les èpoques d’auge corresponen,
en general a èpoques de corrupció abundant, encara que amagada. El descobriment públic i les
condemnes per corrupció són, però, contra-cícliques.
Aquesta és una anàlisi que el document de la Santa Seu no fa, amb molt bon criteri, per tal com
no pertoca a l’Església pronunciar-se sobre qüestions analítiques d’economia. El seu paper, en
aquest punt, és el del judici ètic. N’he parlat, a tall de preàmbul, per tal de situar bé les valoracions
i els judicis ètics que el document de la Santa Seu aborda. Entrem-hi.
4. Per una economia i unes finances del bé comú
Estudio, en aquest apartat, la segona part del document OePQ, titulada “Consideracions bàsiques
de fons”. El document en aquesta la seva segona part es proposa explicitar una sèrie de
consideracions bàsiques per a “comprendre la situació històrica en què vivim” (OePQ, 7)
Aquestes consideracions bàsiques de fons el document les agrupa en 10 epígrafs. Els noms dels
epígrafs no són del document, sinó que els he posat jo mateix. Cap d’aquestes consideracions
bàsiques és nova del tot. Nou ho és el redactat que presenta el document, però la major part dels
raonaments aportats figuraven ja en altres documents magisterials de l’Església. De lluny, els
documents anteriors més citats són l’encíclica Caritas in Veritate, de Benet XVI, datada el 2009,
i l’encíclica Laudato Si, del papa Francesc, datada el 2015. Hi ha multitud de cites d’altres
documents del corpus de la doctrina social de l’Església.
Els noms que he posat als deu epígrafs d’aquesta part són els següents.
- Punt 8. Tota realitat i tota activitat humana, viscuda dins del marc d’una ètica adient, és a
dir, dins del respecte a la dignitat humana i amb orientació cap al bé comú, és un fet
positiu.
- Punt 9. Necessitat d’una ètica personalista.
- Punt 10. Conseqüències d’una antropologia relacional. Veritable sentit del benestar
econòmic. Idea de comunió.
- Punt 11. Avaluació del benestar.
- Punt 12. Necessitat de la llibertat d’iniciativa.
9
- Punt 13. Utilitat i limitacions dels mercats.
- Punt 14. Limitacions i perills específics de les activitats d’intermediació financera.
- Punt 15. El diner i els problemes morals a què dóna lloc.
- Punt 16. Funció social del crèdit.
- Punt 17. Pràctiques financeres inacceptables.
En primer lloc (OePQ, 8), el document afirma la bondat de tota activitat humana, a condició
que aquesta activitat es visqui en el marc d’una ètica adient, és a dir, d’una ètica respectuosa
de la dignitat humana i orientada al servei del bé comú. Recordem que el Catecisme de
l’Església Catòlica, en els seus punts 1905 a 1909, defineix el bé comú (en paraules de la
Constitució pastoral Gaudium et Spes, del Concili Vaticà II) com “la suma d’aquelles condicions
de la vida social que permeten, tant a les col·lectivitats com a cada un dels membres, d’assolir
amb més perfecció i rapidesa la pròpia perfecció”. El bé comú reclama la prudència de tots i de
cadascú, especialment aquells que estan situats en posicions d’autoritat. Comporta tres elements
essencials.
 El respecte de la persona. És a dir, en primer lloc, el respecte dels drets fonamentals i
inalienables de la persona humana. A més, la societat ha de permetre que cadascú realitzi
la seva vocació.
 El benestar social i el desenvolupament del grup humà corresponent (des de la família,
passant per l’empresa, a les societats polítiques més àmplies, fins a la humanitat sencera).
Tothom ha de tenir accés a aquells recursos mínims per dur una vida veritablement
humana: alimentació, vestit, [habitatge], sanitat, treball, educació, cultura, informació
convenient [i verídica], i al dret de fundar una família.
ï‚· La pau. És a dir, l’estabilitat d’un ordre just.
En segon lloc (OePQ, 9), el document OePQ assenyala la necessitat d’una ètica personalista
que subratlli l’índole relacional de la persona humana. Es critica el pensament econòmic i
també la pràctica econòmica actuals, en el sentit que vehiculen uns conceptes de persona i de
racionalitat massa estrets. Es redueix la persona humana a l’individu consumidor i a l’individu
decisor, en l’empresa, guiats en tot cas per una racionalitat reduccionista de maximització de
“preferències de consum” en un cas, i de “valor de l’accionista”, en l’altre, que obliden l’índole
relacional característica de la persona humana. El document afirma, seguint Caritas in Veritate,
que la gestió econòmica, guiada per la lògica de l’intercanvi d’equivalents, oblida la lògica del do.
Potser fóra més precís dir que, al costat de la lògica de l’intercanvi d’equivalents i de la lògica
pura del do, que el pensament i la pràctica econòmica del capitalisme actual ja incorporen, en el
comerç i en la filantropia, respectivament, s’oblida la lògica dels intercanvis en reciprocitat, no
necessàriament d’equivalents, que regeixen la convivència en famílies sanes i també en empreses
ben avingudes. En aquest sentit, caldria dir que el capitalisme actual no té dificultat en admetre
les activitats purament filantròpiques, o fins i tot les activitats en què l’interès propi en sentit
estricte i la filantropia es barregen en proporcions diverses. Molt més difícil és fer-li admetre que,
a més de les relacions humanes d’intercanvi d’equivalents i de les purament gratuïtes, hi ha les
relacions humanes basades en la reciprocitat. Malauradament, aquest és un punt difícil, en què és
important distingir una reciprocitat bona (la que es dóna en les famílies ben portades, o bé entre
companys de treball ben avinguts) i una reciprocitat dolenta (la que es dóna en el si de les bandes
mafioses, per exemple). I val a dir que en els intercanvis de reciprocitat de les menes bones hi
entra, del tot, la lògical del do. El document deixa aquest punt sense aprofundir.
En tercer lloc (OePQ, 10), el document analitza les conseqüències que té, per una veritable
definició del benestar econòmic, la incorporació d’una antropologia relacional, el veritable
sentit del benestar econòmic i l’impacte de la idea de comunió sobre els capteniments socials.
Seguint una elaboració teòrica iniciada a Caritas in Veritate [55], l’home, diu el document, és un
subjecte constitutivament incorporat a una trama de relacions, relacions que són, en elles
mateixes, un recurs positiu. La persona, quan arriba al món, ja neix en el si d’un conjunt de
relacions socials, començant per la família. La Revelació cristiana, a aquesta relacionalitat
10
constitutiva de la persona humana, l’anomena el caràcter humà de comunió. Els altres no són
només competidors potencials. Són també, i principalment, els nostres aliats potencials en la
construcció el bé comú.
El document repeteix en aquest mateix punt, l’exigència, formulada per primer cop a Sollicitudo
Rei Socialis [42], en el sentit que l’activitat econòmica ha de tenir present una triple exigència:
 la promoció integral de la persona humana.
 el destí universal dels béns.
ï‚· i l’opció preferencial pels pobres.
En aquesta perspectiva, el document critica la mesura del desenvolupament només per criteris
quantitatius (el PIB, l’esperança de vida, el nivell educatiu mitjà assolit, posem per cas). El
veritable desenvolupament està en la recerca del bé comú, que tal com deixa clar el Catecisme de
l’Església Catòlica [1905-1909] i s’acaba de remarcar suara, implica una triple dimensió:
ï‚· el respecte de la persona com a tal, és a dir, l’establiment de les condicions d’exercici de
les llibertats naturals que són indispensables per al desenvolupament de la vocació
humana integral de tots i de cadascú.
ï‚· el benestar i el desenvolupament dels grups humans en què s’està inserit. Tothom ha de
poder tenir accés a tot allò que és indispensable per poder mantenir una vida
veritablement humana: alimentació, vestit, habitatge, atenció sanitària, participació en
l’esforç social a través del treball, educació i cultura, accés a informació veraç, dret a
fundar la pròpia família.
ï‚· la pau, és a dir, l’estabilitat en un ordre social just.
El document indica també la necessitat, en la línia d’allò que és prescriu a Laudato Si [13], de la
sostenibilitat medi-ambiental del desenvolupament econòmic. Aquest punt del document acaba
exhortant les universitats i les business schools a assegurar que en els seus curricula acadèmics,
aquesta visió de la persona i del veritable desenvolupament sigui ensenyada. Indica l’ajut que es
pot trobar, en aquest esforç, en la mateixa doctrina social de l’Església.
En quart lloc (OePQ, 11), el document examina en major detall allò que vol dir una mesura
més acurada del veritable benestar humà, també en el terreny econòmic i financer. Més enllà
de la mera xifra del PIB per capita, diu el document, caldrà tenir en compte aspectes tals com
ï‚· la seguretat
ï‚· la salut
 els nivells educatius assolits i la seva aplicació en la vida professional de cadascú. El
mateix document empra aquí l’expressió “capital humà”.
ï‚· la qualitat de la vida social. El document, per contra, no empra en aquest punt l’expressió
“capital social”.
ï‚· la qualitat del treball.
El document torna a abordar el tema de la relació circular fecunda que cal que hi hagi entre guany
econòmic i do personal i que el pecat tendeix a difuminar i destruir.
El document recorda aquí l’anomenada regla d’or (Mt 7:12, Lc 6:31). Tractant els altres tal com
ens agradaria que els altres en tractessin a nosaltes, és la manera d’obtenir l’avantatge humà de la
gratuïtat.
En cinquè lloc (OePQ, 12), el document assenyala la necessitat de la llibertat d’iniciativa
empresarial en el terreny econòmic. El document no ho diu explícitament. Però la iniciativa
empresarial no va necessàriament dirigida al guany privat. Hi ha una iniciativa empresarial
legítima en ventures empresarials sense ànim de lucre.
11
Ja Centesimus Annus (24, 42) havia advertit que la ineficiència dels sistemes econòmics de
“planificació central”, tal com se solien anomenar, com és el cas del sistema econòmic soviètic,
els duu, a llarg termini, a la seva desaparició. La mateixa encíclica admetia el capitalisme com a
sistema econòmic caracteritzat per la llibertat d’empresa, pel paper positiu del mercat i de la
propietat privada responsable dels mitjans de producció, sistema que dóna lliure curs a la
creativitat humana en el camp de l’economia. Però també posava categòricament en guàrdia contra
una determinada concepció del capitalisme, entès com un sistema de plena llibertat econòmica,
no enquadrada dins d’un marc polític que la posi al servei, per mitjà de normes coactives, del
desenvolupament humà integral.
El document, en aquest punt, hi afegeix una consideració important. Afirma que, actualment, ha
quedat clar que la llibertat d’empresa, entesa de forma absoluta i separada de qualsevol
consideració a la veritat i al bé, té tendència a generar centres de supremacia que configuren
formes oligàrquiques de convivència que, al capdavall, perjudiquen la mateixa eficiència del
sistema econòmic. Aquests nuclis oligàrquics, organitzats a nivell supra-estatal, a través
d’empreses multinacionals i de les xarxes de finançament internacional, tendeixen a apropiar-se,
pel seu benefici, del control de les institucions polítiques que governen l’acció pública i que operen
encara, bàsicament, a nivell nacional. El document afirma, literalment, que “els responsables
polítics experimenten enormes dificultats per a respondre a la seva vocació original de servidors
del bé comú i poden arribar, fins i tot, a esdevenir servidors d’interessos estranys al bé comú”. És
a dir, en definitiva, hi ha ocasions en què les autoritats nacionals es troben impotents davant l’acció
d’aquestes oligarquies, cosa que fa que la legislació i l’acció dels organismes de l’administració
pública es posin al servei d’interessos que no són els interessos, el bé comú, de la població a la
què, en bona posició ètica, haurien de servir.
Pel que fa al vincle necessari entre economia i política, el document fa referència en aquest punt
a Caritas in Veritate, 36, en el sentit que els problemes socials no es poden resoldre aplicant una
lògica mercantil. Cal també l’acció política que l’encamini en la direcció del bé comú. No es pot
pensar en separar la vida econòmica, que transcorreria en un món de competència universal i
desregulada, i que es faria càrrec de la producció, i la vida política que, actuant només a posteriori,
es faria càrrec de la redistribució de les rendes.
Cal, per tant, diu el document, arribar a una aliança renovada entre els agents econòmics i els
agents polítics, per promoure el desenvolupament integral de totes les persones i de la mateixa
comunitat, “agermanant les exigències de la subsidiarietat i de la solidaritat”, perquè
 així com la subsidiarietat sense la solidaritat duu al particularisme social,
ï‚· la solidaritat sense subsidiarietat porta a l’assistencialisme que humilia el necessitat.
En sisè lloc (OePQ, 13), sobre el tema de la utilitat i de les limitacions dels mercats. El
document afirma la bondat ètica, en principi, de tots els mitjans i procediments que els mercats
utilitzen per l’assignació de recursos, sempre que compleixin una doble condició:
ï‚· que no atemptin contra la dignitat de la persona,
 i que tinguin en compte el bé comú.
Tot seguit, però, el document apunta a la incapacitat dels mercats, per ells mateixos, de regular la
seva pròpia activitat. Els mercats, pròpiament, viuen en una relació simbiòtica amb el seu entorn
social. No son capaços de generar les virtuts i altres supòsits fonamentals que els permeten
funcionar amb regularitat. Tampoc no poden, per ells mateixos, corregir les externalitats a què la
seva activitat dóna lloc (desigualtats, asimetries d’informació, asimetries de poder, impacte
mediambiental).
En setè lloc (OePQ, 14), el document parla sobre les limitacions i perills específics de les
activitats d’intermediació financera. Atesa la omnipresència i la importància crucial del sector
financer en l’assignació de recursos, el sector financer conté una important capacitat de fer mal.
12
El document diu que en el món financer es donen les condicions sota les quals, determinats
mètodes, en ells mateixos no directament inacceptables des d’un punt de vista ètic, poden ésser
ocasions d’immoralitat pròxima, és a dir, ocasions per abusar de les contraparts més febles en
coneixements o en poder negociador o en totes dues coses. És el cas, diu el document, de la
comercialització de determinats actius financers, les característiques dels quals són
incomprensibles per la major part dels adquirents en operacions a la menuda. El document no
esmenta cap cas particular. Prop nostre, per exemple, podem pensar en la comercialització de
deute subordinat propi i d’accions preferents pròpies per part d’entitats bancàries a clients seus
minoristes mancats dels coneixements financers per poder saber mínimament quins eren els riscos
dels actius financers que estaven comprant. L’aprofitament d’aquesta feblesa de la contrapart és,
diu el document, una violació de la deguda honestedat relacional, un greu mancament ètic en ell
mateix.
El document assenyala que la complexitat de molts contractes financers actuals fa que l’asimetria
d’informació hagi esdevingut una característica estructural del sistema. Situa sistemàticament els
compradors en una posició inferior als comercialitzadors, és a dir, als diferents intermediaris
financers, especialment aquells que operen en mercats a la menuda de petits estalviadors. Cal
superar, doncs, el principi caveat emptor (“que sigui el comprador qui vetlli”), que regia les
transaccions financeres. Simplement no es pot donar per suposada la paritat de condicions entre
les dues parts contractants. Degut a dues causes.
ï‚· La relació jeràrquica, i no igualitària, que s’estableix de fet entre qui presta diners i qui
els manlleva, especialment en operacions a la menuda.
ï‚· I també a causa de l’estructura complexa de molts dels actius financers que actualment es
negocien als mercats. I no només en els mercats a l’engròs.
En vuitè lloc (OePQ, 15) el document analitza els problemes morals a què dóna lloc la
presència del diner, és a dir, la presència de mitjans generals de pagament. D’entrada el document
afirma la bondat del diner com a instrument que permet ampliar, i de molt, el conjunt de les
oportunitats en mans dels humans en la seva interacció.
El document afirma que la dimensió financera de la gestió empresarial juga un paper anàleg a la
presència del diner en la presa de decisions que les famílies han d’abordar en el curs de la seva
gestió econòmica. La possibilitat que la presència de les borses de valors donen a les empreses
d’accedir a recursos de capital en bones condicions econòmiques, i als particulars de pocs
recursos, de participar en els guanys de les empreses més importants, és un fet, en ell mateix,
positiu. I tanmateix, la presència de mercats financers pregons i líquids -almenys la major part
dels dies- obre ocasions d’abús, i per tant, planteja problemes morals específics. El document posa
l’exemple dels dispositius informàtics de negociació de valors d’alta freqüència -en fraccions de
segon-. La presència massiva d’aquests “agents” en les borses de valors pot ésser
desestabilitzadora i, en tot cas, desfiguradora de la formació de preus que reflecteixin l’escassedat
relativa dels recursos de capital davant els diferents riscos i oportunitats de guany en presència.
En aquest punt, el document, en una consideració agosarada, en la meva opinió, manté que els
ingressos del capital rendista estan desplaçant la part del valor afegit que es dirigeix al factor
treball. Segueix dient que el treball, amb la dignitat de la persona que li és inherent, corre el risc
de perdre la seva condició de “bé” per a la persona, esdevenint un pur mitjà de canvi en unes
relacions socials asimètriques. Si se’m permet la observació, és extraordinari el paral·lelisme
d’aquest raonament amb la teoria marxiana de l’explotació capitalista, tot i que no són discursos
idèntics, per tal com les concepcions de la persona que corresponen a l’un i a l’altra són molt
distintes.
La “cultura del descart” pren peu justament en aquesta inversió entre els fins i els mitjans, en què
el treball esdevé un mitjà i el diner, un fi. El document ens diu que masses ingents, arreu del
planeta, s’han vist marginalitzades, privades d’un lloc de treball decorós i abandonades -ni que
sigui amb un passament a títol d’indemnització o de subvenció-, excloses del món del treball, és
13
a dir, excloses de l’esforç col·lectiu de la humanitat per guanyar-se la vida. El document segueix
dient que ja no es tracta només del fenòmen de l’explotació, sinó d’alguna cosa nova: l’exclusió,
que arrenca el treballador amortitzat de la comunió en la seva comunitat humana. Els exclosos ja
no són explotats, sinó “rebuig”, “sobrants”.
Personalment, trobo molt dures aquestes paraules del document. És com si oblidessin el procés
de destrucció creativa que impulsa el creixement econòmic d’ençà dels inicis de la revolució
industrial, ara fa dos-cents anys, i que efectivament, a través de molt sofriment i misèria, ha tret
la humanitat del nivell de mera subsistència en què havia viscut d’ençà de la revolució neolítica
de fa vuit o deu mil anys.
Cal dir, però, que encara queda molt per fer, en el camp de les polítiques socials, especialment
pel que fa a la necessitat d’ajudar a adquirir una nova professió remuneradora a tots aquells que
han perdut la seva a conseqüència de l’obsolescència de determinades activitats i sectors
econòmics a causa de l’impacte del canvi tecnològic o de canvis en la divisió internacional del
treball, és a dir, del procés de destrucció creativa propi de l’economia capitalista.
En novè lloc (OePQ, 16), el document aborda la funció social del crèdit. El document assenyala
que aquesta responsabilitat pertoca, en primer lloc, als intermediaris grans i fiables. Critica els
interessos alts que, a vegades, es cobren en operacions a la menuda per part d’aquests mateixos
grans intermediaris, i remarca que la usura, entesa com el cobrament d’interessos excessius, és un
desordre moral.
El document assenyala, en particular, com un exemple de bona aplicació de la funció social
l’activitat financera, les operacions de micro-crèdit. També dóna com un bon exemple en aquest
sentit les operacions creditícies d’ajut als països en desenvolupament.
El punt acaba subratllant la necessitat de gestionar i invertir els estalvis que sorgeixen de la
societat civil en operacions de finançament amb riscos cal·librats, lluny de l’operativa més
especulativa que té lloc en determinats sub-sectors del sector financer global.
I en desè i darrer lloc (OePQ, 17), el document s’extén sobre les pràctiques financeres que
són, des d’un punt de vista ètic, inacceptables. Comença dient que sempre és inacceptable
ï‚· actuar en benefici propi aprofitant una situació de desigualtat, per tal d’assolir beneficis
desproporcionats en perjudici d’altri,
ï‚· o bé explotar la pròpia posició dominant, buscant el benefici per mitjà d’un tracte injust
als altres,
ï‚· o bé enriquir-se per mitjà d’accions en detriment del bé comú.
Especialment criticables són les operacions especulatives, instrumentades a través de hedge funds
o d’altres vehicles, dirigides a produir reduccions artificials en els preus de valors de deute públic.
El fet posa en perill accions dels governs per reequilibrar la pròpia economia nacional i per tant
posa en risc el benestar econòmic de, potser, milions de famílies del país afectat. Es tracta, a més,
d’una ingerència inacceptable en les decisions de les autoritats que pertanyen a l’àmbit de la
política, i no pas a l’àmbit de l’especulació financera.
El punt conté una crítica de les activitats especulatives, en el context dels mercats financers, que
a primera vista sembla ultrada. Per tal com les transaccions financeres sempre són, com ja s’ha
vist, poc o molt especulatives. Aquest punt sembla demanar una actitud aristotèlica de la cerca de
la virtut en el punt mitjà. No és virtuós mantenir sempre el propi capital en diner líquid, fugint de
tota inversió productiva, per por dels riscos, ni que siguin prudencialment acceptables, ni tampoc
sembla virtuós dedicar el capital a operacions de funambulisme financer, comptant sovint, a sota,
amb la xarxa que aplegarà el funambulista si cau, i no permetrà que prengui mal, pagada, això sí,
amb recursos públics, és a dir, del comú.
14
5. Els judicis morals concrets d’OePQ
En aquesta tercera part del document, OePQ aborda el judici moral d’alguns fets i maneres de fer
que es donen actualment en l’activitat financera, a tall de puntualitzacions. Agrupem les
consideracions i judicis morals del document en tres grans apartats.
- Consideracions i avaluacions morals de caràcter general (dins de les finances)
 Punt 19. Analogia de la salut del sistema econòmic mundial, considerat com un
organisme viu
ï‚· Punt 20. Necessitat de la “bio-diversitat” en l’àmbit de l’activitat financera
ï‚· Punt 21. Necessitat de la regulació global de l’activitat financera
 Punt 22. Prevenció de crisis sistèmiques. Regulació i disseminació de la
informació. La gestió professional de l’estalvi familiar
ï‚· Punt 23. La necessària cura de l’interès de tots els stakeholders
ï‚· Punt 24. Necessitat d’una avaluació acurada de la capacitat creditícia dels
demandants de crèdit
ï‚· Punt 28. Governança dels intermediaris financers. Necessitat de la “comissió
d’ètica”
 Punt 33. Necessitat del capteniment ètic de tots i cadascú en el consum i en la
gestió dels propis estalvis
- Condemna moral de pràctiques i fets concrets que són il·legals
 Punt 27. Manipulació dels preus financers de referència
- Condemna moral de pràctiques i fets concrets admesos per la legalitat vigent
ï‚· Punt 25. Creació d’instruments financers d’alt risc creditici. Hipoteques subprime
i titulitzacions
 Punt 26. Els derivats de crèdit (CDS)
ï‚· Punt 29. Els shadow banking systems
ï‚· Punt 30. Centres financers offshore
 Punt 31. Centres financers offshore i elusió fiscal
 Punt 32. Centres financers offshore i endeutament públic dels països pobres
5.1. Consideracions i avaluacions morals de caràcter general (dins del món de les finances)
En aquest apartat, el document fa un seguit de vuit consideracions generals sobre l’avaluació
moral de fets i pràctiques en les finances d’avui.
En primer lloc (OePQ, 19), el document comença fent una analogia entre el conjunt de tot el
sistema econòmic mundial globalitzat i un “organisme [viu] gegantí”. Els vasos d’aquest
organisme transporten la saba que vivifica tot l’ésser. Aquesta flux de saba seria l’anàleg de la
circulació financera al llarg de tot el planeta. La “salut” d’aquest organisme metafòric ve donada
per una situació en què les institucions i la vida dels mercats es desenvolupen amb normalitat,
complint la doble funció de crear riquesa i de difondre-la entre tots els qui participen del procés
productiu. La salut de tot el sistema depèn de la correcció de totes i cadascuna d’aquestes
institucions i de les transaccions que hi tenen lloc. Quan el gran sistema de mercats està sà, és
més fàcil respectar la dignitat de la persona i promoure el bé comú.
De manera semblant, diu el document, quan s’introdueixen en el sistema instruments financers
avariats, es posa en perill tot el procés de creació i distribució de riquesa, creant problemes
sistèmics que equivalen a una “intoxicació” de l’organisme.
15
El document afirma “entendre” la demanda, sorgida en determinats àmbits de debat polític i de la
societat civil, per tal d’establir, per via legislativa, l’exigència que les autoritats públiques hagin
de certificar tots i cadascun dels nous tipus de contracte generats per l’innovació financera, de
manera semblant a com les autoritats sanitàries han de certificar l’adequació de nous medicaments,
sorgits de la innovació en la investigació farmacèutica, abans de què aquests es puguin aplicar de
forma generalitzada. Aquesta demanda, observa el document, va en la línia d’asenyalar la
conveniència de l’establiment d’una autoritat financera internacional amb aquesta comesa, entre
d’altres.
En segon lloc (OePQ, 20), i seguint amb l’analogia biològica, el document assenyala la
conveniència de fomentar i mantenir la “biodiversitat” entre els tipus d’intermediaris que
configuren el sistema financer, tant a escala nacional com a escala global. Pluralitat que també
es convenient estendre als tipus d’instruments o contractes negociats als mercats.
En una cita, al meu entendre important, del discurs del papa Francesc a una trobada sobre el tema
“Economia de Comunió”, patrocinada pel Moviment Focolare, del dia 4 de febrer de 2017,
s’introdueix el tema de la reciprocitat en els tractes entre agents econòmics, fonament d’aquesta
“economia de comunió”, el teòric capdavanter de la qual és el professor Luigino Bruni, vinculat
al Moviment Focolare, i que ha treballat molt de la mà amb el professor Stefano Zamagni, el pare
de l’anomenada escola italiana de l’economia del bé comú. El papa Francesc, en aquest discurs, hi
afirma que la reciprocitat, fonament de l’economia de comunió, no és només ocasió per a
compartir béns, sinó que és, a més, font de la multiplicació de béns, de contribució a la creació
d’un nou Bé, diu el papa, amb una “b” majúscula. Es tracta d’anar més enllà de la filantropia, que
efectivament dóna béns, però que rarament els fa multiplicar. Altra cosa s’esdevé quan al do de
l’un correspon el do de l’altre, és a dir, la reciprocitat. superadora del do ut des fonamental en les
transaccions purament capitalistes.
En tercer lloc (OePQ, 21), el document subratlla la necessitat de la regulació global de
l’activitat financera. L’economia de lliure mercat no pot existir en un buit jurídic i ètic. Al
contrari, li calen dos fonaments que li són previs:
ï‚· una regulació detallada d’allò que és possible fer i allò que està prohibit. Cal, a més,
avançar cap a un sistema d’autorització prèvia, per part de les autoritats públiques, dels
nous tipus de contractes i valors que es posin en circulació, de manera semblant a allò
que ja és una pràctica corrent i universalment admesa en el cas dels medicaments.
 unes conviccions ètiques adients en les persones que hi treballen, a tots els nivells,
especialment des de llocs gerencials. La crisi financera de 2008-2011 va posar en
evidència la presència massiva de capteniments clarament immorals en molts dels agents
participants en el procés d’intermediació financera.
Cal que la regulació i supervisió dels mercats tingui un abast global. I cal, per tant, que hi hagi
una autoritat mundial capaç d’establir i fer complir, si cal coactivament, les regles generals i les
resolucions particulars que pugui adoptar. Atesa l’extrema mobilitat internacional del capital, les
activitats nacionals de regulació i supervisió resulten insuficients, per tal com són fàcilment
eludibles. I de fet, el que té tendència a produir-se és una subhasta a la baixa en aquestes
regulacions, al competir els diferents estats per la presència d’aquestes masses de capital
internacionalitzat.
Cal que els mercats estiguin subjectes a regulacions macro-prudencials i operatives, actualitzades
continuament, per tal de respondre a l’intens procés d’innovació financera que els mercats
indueixen. Cal que el poder públic, inclòs el poder públic supra-nacional, garanteixi la qualitat i
fiabilitat de tots els productes financers que s’ofereixen a l’estalviador.
En quart lloc (OePQ, 22), el document vaticà es refereix a la necessitat d’establir mesures de
prevenció de les crisis sistèmiques. El document pren clarament partit en favor de la segregació,
en el si de les empreses bancàries, de dos menes de patrimoni, subjectes a riscos molt diferents.
16
Cal que aquests patrimonis estiguin jurídicament segregats, en societats mercantils independents
l’una de l’altra, i no lligades per operacions creditícies mútues [això no queda prou clar en el
document] i recolzats per “coixins” de capital propi suficients [tampoc no queda dit amb totes les
lletres].
ï‚· la “cartera creditícia ordinària” (banking book), que agrupa les operacions creditícies
normals a unitats de despesa (famílies, empreses, administracions públiques), recolzada
per un volum de capital propi suficient per fer front al risc de crèdit assumit i als altres
riscos inherents a l’activitat bancària tradicional.
ï‚· la “cartera de negociació” (trading book) que agrupa tota l’operativa d’especulació en els
mercats que les entitats bancàries aborden. Inclou tots els contractes derivats que no es
puguin considerar, sota criteris estrictes, operacions de “cobertura” de les operacions
incloses en la cartera creditícia ordinària.
És important, segueix dient el document, que les entitats facin pública la informació necessària
per tal de què, des de fora estant, i per tant, sense accés a la documentació confidencial que les
entitats bancàries trameten periòdicament als organismes reguladors, es pugui tenir una idea clara
i concreta dels riscos presos i dels coixins de capital que els han de recolzar.
El fet que les entitats bancàries tinguin el privilegi de captar dipòsits del públic, és a dir, que
tinguin el privilegi de poder captar l’estalvi de les famílies més senzilles, exigeix que aquests
recursos aportats per l’estalvi popular no estiguin exposats a aventures especulatives preses en
benefici de determinat personal del banc i dels seus accionistes.
Entre les activitats èticament qüestionables en què poden incórrer els intermediaris financers que
gestionen l’estalvi familiar, hi ha les següents.
 la rotació excessiva de la cartera, bé sigui per imperícia del gestor, bé sigui amb la intenció
malèvola de generar un import exagerat de comissions per a l’intermediari (a voltes, un
altre departament de la mateixa empresa gestora).
ï‚· la manca d’imparcialitat, en oferir productes d’una determinada marca, quan hi hagi
disponibles al mercat altres productes superiors, venuts per una altra marca diferent.
 La manca de diligència del gestor o, encara pitjor, la comissió o omissió per negligència
dolosa d’actes pel que fa a la protecció de l’interès del client.
ï‚· El fet de condicionar la concessió de crèdit, per part d’un banc, a l’adquisició simultània
d’altres contractes financers, com és ara el cas de les accions o altres valors emesos pel
propi banc, sense atendre l’interès i la posició subordinada de fet del client que es veu
obligat a manllevar diners.
En cinquè lloc (OePQ, 23), el document assenyala la necessitat d’atendre i de cuidar l’interès
de tots els stakeholders en la contractació d’operacions financeres. Tota empresa, diu el
document, és un veritable cos social intermedi, amb la seva pròpia cultura i les seves pròpies
pràctiques socials. Cultura i pràctiques que sorgeixen de l’organització interna de l’empresa i que
són, al seu torn, un factor causal que influeix en tot el teixit social en què l’empresa opera. El
document recorda en aquest punt, seguint l’encíclica Caritas in Veritate, la responsabilitat social
de l’empresa, amb una vessant ad intra i una altra vessant ad extra.
Quan la gestió d’un intermediari financer és guiada, com a criteri exclusiu, per la cerca del màxim
benefici, no hi ha cap consideració ètica que pugui ésser percebuda com a rellevant. Aquest
posicionament moral, o més ben dit, amoral, és molt generalitzat actualment, i ha arribat a ésser
percebut com un fet inevitable. El món, simplement, està fet així. Moltes vegades, en el terreny
de la propaganda, es vol fer veure que això no és així, i es parla dels projectes altruistes finançats
per l’empresa. Per poder veure la realitat, però, cal atendre, no a les seves paraules, interessades,
sinó als seus fets. Sovint, són les decisions organitzatives les que revelen els veritables criteris de
gestió. Com per exemple, la penalització de quadres intermedis, en la seva retribució o en les
seves perspectives de promoció, que no ajusten el seu capteniment als objectius de negoci
17
formulats, exclusivament, en termes de rendibilitat del capital. En aquests casos, segueix dient el
document, l’adaptació de la cultura i de les pràctiques organitzatives a l’objectiu exclusiu de la
maximització del benefici duu a la selecció de personal directiu entre els quadres, altament
capacitats, això sí, però cobdiciosos i mancats d’escrúpols, amb tendència a relacionar-se amb
altres persones moguts exclusivament per consideracions egoïstes i per les perspectives de guany
personal.
Aquesta mateixa lògica que guia la gestió de determinats intermediaris financers, centrada en la
maximització del benefici, o més generalment, del valor de l’accionista, sovint empeny a prendre
decisions que són contràries a l’interès d’altres stakeholders, i fins i tot dels mateixos accionistes,
en una perspectiva més a llarg termini. Sovint, també, aquest capteniment dels equips directius
d’aquests intermediaris financers resulta promogut per esquemes de remuneració [un exemple,
que el document no explicita, és el de les stock options] que fan primar el comportament a curt
termini de la cotització de les accions de l’empresa, sobre l’interès a llarg termini de tots els
stakeholders, inclosos, sovint, els propis accionistes.
En aquest precís punt, el document assenyala una consideració ja continguda en Caritas in
Veritate. Es tracta de la circularitat que hi ha entre el benefici -imprescindible per a tota economia
empresarial sana- i la responsabilitat social de l’empresa -imprescindible per la supervivència de
tota mena de convivència civil-. Posa de manifest una influència mútua, que el pecat té tendència
a amagar -diu el document- entre una ètica respectuosa de les persones i del bé comú i la
funcionalitat real de qualsevol sistema econòmico-financer. La circularitat virtuosa treballa a
través de diversos canals. Un d’ells és la reducció en el conflicte -inevitable, d’altra banda- entre
els diversos participants en la vida de l’empresa (stakeholders), a través de la motivació autònoma
dels treballadors que introdueix. El document, seguint tothora Caritas in Veritate, segueix dient
que l’esforç en favor del bé comú sorgeix del reconeixement de la connexió íntima que hi ha entre
la racionalitat econòmica i la racionalitat ètica. El document conclou el punt afirmant que, per
poder funcionar com cal, el mercat ha de tenir en compte les exigències antropològiques i ètiques
que ell mateix no pot donar.
En sisè lloc (OePQ, 24), el document assenyala la necessitat d’una avaluació acurada de la
capacitat creditícia dels demandants de crèdit. Cal que els bancs
ï‚· d’una banda, s’esforcin, abans de prendre la decisió de donar crèdit, en avaluar la capacitat
creditícia (creditworthiness) de les empreses i de les famílies demandants.
ï‚· d’altra banda, recolzin la cartera creditícia adquirida amb un suport suficient de capital,
que els permeti absorbir les eventuals pèrdues sense haver de recórrer a la intervenció i a
l’ajut d’organismes públics, és a dir, a la socialització de les pèrdues. Cal que gestionin
tothora la seva cartera creditícia d’una manera activa i prudent.
És interessant, en aquesta perspectiva, la proposta d’instauració, en les empreses bancàries i, en
general, en tots els intermediaris financers de prou volada, d’una comissió d’ètica, que treballi en
paral·lel i amb la mateixa jerarquia que el corresponent consell d’administració, vetllant per tal de
què
ï‚· l’entitat no prengui riscos excessius.
ï‚· s’asseguri la coherència entre les polítiques i els objectius que l’entitat adopta i la correcció
ètica de les pràctiques adoptades per assolir aquests objectius.
ï‚· vigili que l’entitat bancària no es dediqui a l’especulació, sinó que es centri en el suport
que les finances han de donar a la resta dels sectors econòmics (famílies, empreses no
financeres, administracions públiques).
En setè lloc (OePQ, 28), en el punt dedicat a la governança dels intermediaris financers, el
document abunda sobre aquesta darrera consideració, és a dir, sobre la necessitat d’instituir, en
els intermediaris financers de prou volada, una comissió ètica d’igual jerarquia que el consell
d’administració, i que treballi en paral·lel amb aquest organisme rector suprem de la gestió de
l’empresa.
18
Des de fa uns quants anys, els bancs disposen de departaments d’assegurança del compliment
normatiu (compliance). En general, la significació que s’ha donat d’aquests departaments,
subordinats, directa o indirectament, a la gerència de l’entitat, ha estat de caire negatiu. És a dir,
com un assegurament d’un respecte merament formal a les disposicions vigents. D’aquesta actitud
de compliment merament formal, se’n va derivar fàcilment la pràctica de l’elusió de les normes
que no agradaven. A través d’un procés d’enginyeria inversa, es dissenyaven processos i productes
que, complint formalment la normativa vigent, n’eludien la intenció.
Per evitar aquestes situacions, cal un canvi de mentalitat i passar a contemplar la funció de
compliance sota una perspectiva positiva. Es tracta de verificar la correspondència entre els
processos emprats i els productes oferts, no només amb la lletra de la normativa vigent, sinó també
amb el seu esperit. Molts experts són de l’opinió que aquest canvi de mentalitat resultaria afavorit
pel canvi organitzatiu comentat, és a dir, per la institució d’una comissió d’ètica de prou jerarquia,
de la qual dependria la funció de compliance, que se sostrauria, d’aquesta manera, a l’autoritat de
la gerència de l’entitat.
El document proposa també la promulgació interna, obligatòria per a tots els empleats, i fins per
a tots els administradors, de l’empresa, d’un conjunt de principis d’actuació (guidelines) que
facilitin la formació de judicis ètics. Aquestes consideracions són especialment rellevants per a
aquells procediments i productes que siguin susceptibles d’ésser utilitzats en pràctiques d’elusió
fiscal (tax avoidance).
El document va més enllà. Proposa que, entre les normes que han de regular el capteniment dels
intermediaris financers, se n’inclogui una que estableixi la il·legitimitat de tots aquells actes duts
a terme amb el propòsit d’el·ludir la normativa vigent, amb la corresponent responsabilitat
patrimonial personal de les parts implicades.
I en vuitè i darrer lloc (OePQ, 33), el document assenyala la necessitat d’un capteniment ètic
per part de tots i cadascú de nosaltres, en les nostres decisions de consum i en la gestió dels
propis estalvis. Podria semblar que tot allò que es diu en el document comentat només afecta a
les grans empreses dedicades a la intermediació financera. No és així. En realitat, cadascú de
nosaltres està necessàriament implicat en l’assoliment d’unes finances sanes. Tenim eines a la mà.
El document dóna un exemple trivial. Cadascú de nosaltres és, necessàriament, un consumidor, i
la majoria d’entre nosaltres, som també estalviadors. Els mercats viuen de la demanda i l’oferta de
béns. Potser ens és impossible influir sobre la oferta. Però podem exercir una determinada
influència, ni que sigui petita, sobre la demanda, a través de les nostres decisions de consum i
d’estalvi.
És, per tant, important, fer sovint un exercici crític sobre les pautes del nostre consum i del nostre
estalvi. A través de l’acció quotidiana d’anar a comprar, podem exercir una veritable pressió ètica
en sentit positiu evitant, per exemple, els productes elaborats sense respectar els drets humans
dels treballadors i altres proveïdors. Podem intentar evitar els productes fabricats per empreses
que només atenen a l’interès dels seus directius i accionistes, amb menyspreu dels interessos dels
altres stakeholders.
Estem cridats a prendre partit davant d’allò que perjudica i davant d’allò que beneficia el nostre
proïsme concret. S’ha parlat, en aquest sentit, amb encert, de “votar amb la cartera o el moneder”.
Es tracta, efectivament, diu el document, de votar en favor d’allò que va en la direcció del veritable
benestar de tots i cadascun de nosaltres i de rebutjar tot allò que perjudiqui aquest benestar.
El mateix es pot dir en relació a la gestió dels nostres estalvis, dirigint-los, per exemple, al
finançament d’empreses socialment responsables, que operin amb criteris clars, fonamentats en
una ètica de respecte a la persona integral. Més en general, acaba dient el document, cadascú de
19
nosaltres està cridat a conreuar pràctiques de producció de riquesa que siguin congruents amb la
nostra índole relacional i tendents al desenvolupament integral de la persona.
5.2. Condemna moral de pràctiques i fets concrets que són il·legals
Pel que fa a la condemna moral de pràctiques i fets concrets que ja són considerats il·legals per
les jurisdiccions més importants del món, el document (OePQ, 27) fa referència a la manipulació
de preus financers de referència, com és el cas dels tipus Libor (London Interbank Offered
Rate), és a dir “tipus d’interès interbancari dels oferents de fons en el mercat de Londres”. Es tracta
d’un tipus d’interès de referència per a operacions financeres de tota mena contractades arreu del
planeta. Una importància similar tenen els tipus de canvi entre divises, de referència en el mercat
de Londres.
Els contractes denominats amb referència a aquests preus sumen, a diari, xifres astronòmiques.
La manipulació d’aquests preus de referència, és, per tant, una manipulació greu des del punt de
vista ètic. Són fets que ja estan perseguits per les lleis penals d’Anglaterra i de gran part dels
països.
Que aquestes manipulacions hagin pogut tenir lloc, de forma continua i durant un bon grapat
d’anys, demostra la fragilitat de molts aspectes dels nostres mercats financers globalitzats. Cal
que les penes associades a aquests fets siguin realment disuassives.
5.3. Condemna moral de pràctiques i fets concrets admesos per la legalitat vigent
El document condemna, des del punt de vista moral, pràctiques financeres, força generalitzades,
que, en la major part dels països, segueixen essent admeses com a vàlides per la corresponent
legislació. Ho centra en quatre camps.
En primer lloc (OePQ, 25 i 26 (aquest segon punt, parcialment)) figura la condemna a la
creació de determinats instruments financers opacs i d’alt risc. El document parla, en concret,
de la contractació de les anomenades hipoteques subprime i de les titulitzacions de crèdits,
incloent les titulitzacions d’hipoteques subprime.
El document parla, literalment, de títols de crèdit d’alt risc, correntment anomenats “obligacions
brossa” (junk bonds). Es tracta d’obligacions emeses per societats amb un risc marcat de caure en
la insolvència. Del context se’n dedueix, però, que no és d’aquests instruments que el document
vol parlar, sinó de les anomenades “titulitzacions” (securitisations).
El document no descriu l’estructura ni el funcionament d’aquesta mena d’instruments financers.
Crec que cal fer-ho per poder comprendre l’objecte de la condemna moral, que en la meva opinió
queda poc clar.
Les anomenades titulitzacions són valors emesos per una societat instrumental amb un capital
molt reduït de, posem, només el 0,01% de l’import total de l’actiu. En l’actiu d’aquestes societats
instrumentals hi figuren operacions de finançament ordinari. Les més populars són els crèdits
hipotecaris anomenats subprime, és a dir, crèdits hipotecaris per finançar l’adquisició d’habitatge
considerats d’alt risc, ja sigui perquè estan fets a deutors poc solvents, en relació a l’import
manllevat per cadascun d’ells, ja sigui perquè se’ls ha finançat una part massa arriscada de l’import
de l’habitatge adquirit, posem més enllà del 80% del valor d’aquest habitatge.
Pel costat del passiu, aquestes societats instrumentals no es financien com la resta de les societats
mercantils ordinàries. En les societats mercantils ordinàries, el finançament ve configurat per una
barreja de capitals propis i de deute. Com més deute entri en la composició del passiu, més
20
arriscada serà la corresponent estructura de finançament, per tal com més probabilitat hi haurà
que, si venen maldades, la societat caigui en la insolvència. Quan la societat cau en insolvència i
fa fallida, els accionistes perden la totalitat del capital i els creditors adquireixen el control de la
societat, acceptant una pèrdua del valor dels seus respectius crèdits. Crucialment, el procediment
ordinari de fallida es basa en dues condicions.
 En primer lloc, la fallida no es declara fins que la societat no ha caigut en la insolvència,
és a dir, no ha deixat de pagar a tots o a alguns dels seus creditors.
 En segon lloc, un cop constatada la insolvència i iniciat el procediment de fallida, tots els
creditors de la societat reben el mateix tracte, és a dir, cobren del remanent de l’actiu
social en una proporció idèntica per tots ells, respecte de l’import del deute corresponent.
Les societats instrumentals de les titulitzacions no es financen d’aquesta manera. La presència de
capitals propis és gairebé nul·la. Pràcticament la totalitat del passiu es composa de deute. Però es
tracta d’un deute diferent. El deute està composat de diferents “llesques” (tranches) amb un risc
d’insolvència diferent per cadascun d’elles. Típicament, es tracta de tres llesques:
ï‚· Una “llesca” relativament reduïda, de potser el 2 o 3% del valor de l’actiu total, que és la
primera que es deixarà de pagar, contractualment, quan es produeixin insolvències entre
els crèdits hipotecaris que configuren l’actiu de la societat instrumental. Té una
qualificació creditícia molt baixa, de “CCC” en l’escala de l’agència Standard & Poor, per
exemple, vorejant la insolvència ja en el moment de la seva emissió. En l’argot del sector,
aquesta llesca se sol anomenar “brossa tòxica” (toxic waste).
ï‚· Una “llesca” més àmplia, d’entre el 5 i el 15% del valor de l’actiu total, que es deixarà de
pagar, a mesura que es vagin produint insolvències entre els crèdits que configuren l’actiu
de la societat instrumental, un cop aquesta hagi esgotat el “recurs” que li representa la
llesca de brossa tòxica. Aquesta llesca sol tenir una qualificació creditícia relativament
baixa, posem de “BBB” ó “BB” en l’escala de l’agència Standard & Poor. Aquesta llesca
se sol anomenar “entresol” (mezzanine).
ï‚· Una “llesca” majoritària, d’un import aproximat equivalent al 80 o al 90% de l’actiu total,
que només incorrerà en insolvència quan, havent-se produït moltes insolvències entre els
crèdits que configuren l’actiu de la societat instrumental, aquesta hagi esgotat el recurs a
les dues llesques de pitjor qualificació, és a dir, quan les insolvències de l’actiu se li hagin
“menjat” completament l’import de les dues llesques de pitjor qualificació creditícia, la
llesca brossa tòxica i la llesca entresol. Aquesta llesca sol tenir una qualificació creditícia
molt alta, típicament “AAA” en l’escala de Standard & Poor. Aquest deute, en l’argot del
sector, es anomenat “super-preferent” (super senior).
La tècnica de les titulitzacions permet separar dues activitats que fins fa pocs anys anaven sempre
plegades i dutes a cap per un mateix banc o altre intermediari financer. Es tracta de les activitats,
d’una banda, de contractar un crèdit amb un client (posem el cas d’una família que es compra un
habitatge i que necessita finançament creditici per part de l’import), i d’altra banda, de mantenir
el crèdit, un cop contractat, en l’actiu de l’intermediari financer, cobrant del deutor les quotes
corresponents que cobreixen l’interès i la devolució progressiva del capital manllevat.
La tècnica de la titulització permet que el banc que ha contractat el crèdit, se’l pugui vendre, tot
seguit, a una societat instrumental, que en finançarà l’adquisió per mitjà de l’emissió de les tres
menes de “llesca”, en les proporcions que s’han dit.
Aquesta innovació tècnica té clares implicacions morals, pel fet que l’intermediari financer que
contracta el crèdit no serà ell mateix que n’haurà de suportar el risc fins a la seva amortització. De
fet, un cop contractat, se’n pot desprendre immediatament. Això fa que es pugui desinteressar de
la qualitat creditícia de les operacions que contracta.
També té implicacions morals pel que fa a la intervenció de les agències de qualificació creditícia.
Aquesta és una activitat dominada per un oligopoli global de tres firmes americanes, Standard &
Poor, Moody’s i Fitch. Aquestes agències es veuen sotmeses a un clar conflicte d’interès per tal
21
com cobren honoraris molt substancials per atorgar les qualificacions corresponents a les
“llesques”. Els és, o era, en els bons temps anteriors a la crisi, un negoci molt substanciós, i per
tant, de cara a tenir contents els seus clients, és a dir, els bancs i altres intermediaris que
patrocinavem titulitzacions, les agències tenien un incentiu molt important a “ser de la màniga
ampla” a l’hora d’assignar qualificacions creditícies bones.
El document de la Santa Seu, en la línea d’allò que ha fet la immensa majoria dels experts que
s’han pronunciat sobre el tema, s’afegeix a la reclamació d’una regulació pública d’aquests mercats,
en especials dels corredors de finançament hipotecari per a l’adquisició d’habitatge, i d’una
supervisió estricta de l’activitat de les agències de qualificació creditícia, especialment en el camp
de la qualificació de titulitzacions.
En segon lloc (OePQ, 26), el document es pronuncia sobre la moralitat de les transaccions en
els instruments financers anomenats “derivats de crèdit”, els més difosos dels quals són les
anomenades “permutes d’insolvència creditícia”, més conegudes pel seu nom anglès, credit
default swaps o CDS. De fet, es tracta d’una mena de contractes existents, com a mínim, des de
fa tres segles, i coneguts com a contractes d’assegurança creditícia.
Són contractes en virtut dels quals, l’assegurador es compromet, en favor de l’assegurat, a cobrir
el cost de la insolvència d’un determinat tercer, el deutor de referència, a canvi d’una prima
periòdica. Aquesta prima es determina en funció inversa al grau de solvència estimat d’aquest
tercer, el deutor de referència.
Es tracta d’un instrument financer que té un ús legítim en la cobertura del risc d’insolvència.
Suposem el cas d’un inversor (individual, societari o col·lectiu), l’inversor A, que, dins de la seva
cartera d’inversions, té títols de deute emesos per la societat B. L’inversor A, legítimament, pot
voler cobrir el risc que pel valor de la seva cartera té la possibilitat que la societat B caigui en
insolvència. Per cobrir aquest risc, l’inversor A pot comprar un CDS a l’entitat C, que li assegurarà
la indemnització equivalent al dany que li suposaria aquesta possible insolvència de la societat B.
A canvi, naturalment, d’un prima, única o periòdica, com és el cas de tots els contractes
d’assegurança de riscos.
El judici moral negatiu sobre l’ús dels CDS abasta el cas de la compra d’aquests instruments en
descobert, és a dir, sense abans haver assumit el risc subjacent d’insolvència, per la tenència d’un
deute emès per l’entitat de referència. En el cas de les assegurances ordinàries, aquest capteniment
està prohibit. Jo no puc contractar una assegurança contra incendis sobre el pis del meu veí. No
sigui que se m’acudeixi una intenció criminal de calar-li foc, per cobrar-ne la indemnització, sense
que jo hagi sofert cap perjudici, aprofitant simplement la desgràcia d’altri.
Una cosa similar pot passar amb els CDS. S’ha donat el cas, per exemple, de la compra massiva
de CDS sobre el deute públic dels països més afectats per la crisi financera internacional de 2008-
2011i la crisi de l’Àrea de l’Euro 2010-2014 (Grècia, Irlanda, Espanya, Portugal i Itàlia), que, a
través d’un mecanisme d’arbitratge, feixuc d’explicar en detall aquí, va acabar afectant
negativament el preu dels valors de deute públic emesos per aquests països, quan ja estaven en
una posició molt difícil. Segons el document de la Santa Seu, és un capteniment immoral, per tal
com va desposseir les corresponents autoritats públiques d’instruments per a fer front a
l’emergència social i, per aquesta via, va agreujar la situació d’angoixa i ofec econòmic de
moltíssimes famílies habitants d’aquests països afectats.
En tercer lloc (OePQ, 29), el document alerta sobre els riscos morals que envolten els
anomenats sistemes bancaris paral·lels (shadow banking systems). Aquest nom cobreix un
conjunt divers d’institucions i intermediaris financers (hedge funds, fons d’inversió garantits, fons
d’inversió del mercat monetari, societats i fons d’inversió en private equity i un llarg etcètera), que
capten diners del públic, no a títol de dipòsit bancari -perque, no essent jurídicament bancs, ho
tenen prohibit- però sí amb altres formes contractuals que tenen semblança de comportament amb
22
els mateixos dipòsits bancaris. Fins a la crisi financera recent, no estaven regulats de cap manera.
Encara en l’actualitat, en el millor dels casos, estan sotmesos a formes de regulació diverses, però
en tot cas molt més lleugeres que la regulació i la supervisió a què estan sotmeses les entitats
bancàries pròpiament dites.
Tot i que no ho diu explícitament, crec que és legítim concloure que el document vaticà expressa,
implícitament, l’opinió que aquesta mena d’entitats haurien d’estar sotmeses a una regulació i a
una supervisió molt més estrictes, similars a les que s’apliquen als intermediaris financers amb
llicència bancària formal.
I en quart i darrer lloc (OePQ, 30, 31 i 32), el document aplica un judici moral sever sobre
l’existència i les activitats dels anomenats offshore banking centres, expressió que es pot
traduir, clar i català, tot i que el mateix document s’absté de fer-ho, pel terme “paradisos fiscals”.
El document hi dedica tres punts sencers. En el primer punt (30) hi ha una descripció dels
paradisos fiscals i de les mancances ètiques que la seva presència suposa. El segon punt (31) està
dedicat a examinar la relació entre l’existència de paradisos fiscals i la pràctica de l’elusió fiscal.
I en el tercer punt (32), s’aprofundeix en el tema de la relació existent entre la disponibilitat de
paradisos fiscals i l’endeutament de molts països pobres, especialment aquells -la majoria- regits
per cleptocràcies (tot i que aquesta caracterització no és explícita en el document, però si que hi
és de manera implícita).
L’origen dels centres bancaris offshore no està en l’activitat de paradís fiscal. Les economies
desenvolupades que van sortir de la Segona Guerra Mundial, amb la important excepció de
l’economia dels Estats Units, van haver d’afrontar un llarg periode de recuperació, en què calia
dirigir l’estalvi nacional, exclusivament, a la reconstrucció de les infrastructures, de l’aparell
productiu i del parc d’habitatges, malmesos tots ells per l’acció o per l’esforç de guerra. En aquest
context, tots els països industrialitzats, amb la ja referida important excepció dels Estats Units,
van instaurar un sistema de controls i autoritzacions administratives prèvies als moviments
transfronterers de capital. En paral·lel, l’activitat dels corresponents sistemes bancaris, inclòs el
sistema bancari americà, va quedar molt regulada, amb limitacions fins i tot als tipus d’interès que
s’havien d’aplicar a les diferents operacions amb la clientela.
En concret, els bancs americans tenien limitat l’interès amb què els era permès retribuir els seus
dipòsits. En aquest context, en els darrers anys cinquanta i primers seixanta, va néixer a Londres
el mercat dels “eurodòlars”. Era un mercat de dipòsits bancaris, fets a bancs establerts en aquella
plaça financera, denominats en dòlars i no pas en lliures esterlines. Els bancs establerts a Londres
no estaven subjectes a la limitació americana al pagament d’interès pels seus dipòsits, de manera
que podien remunerar els dipòsits que rebien en dòlars a uns tipus superiors als que estaven
disponibles en les places financeres subjectes a les lleis americanes, com és ara el cas de Nova
York. La pràctica londinenca va ésser imitada aviat pels bancs establerts a les places financeres
suïsses i a d’altres països. Per tal de cobrir el risc de tipus de canvi en què incorrien per l’acceptació
de dipòsits en una divisa estrangera, aquests bancs domiciliats en territori no subjecte a les
regulacions americanes, és a dir, establerts offshore, invertien els dòlars obtinguts en deute del
govern federal americà o en altres títols de deute amb risc de crèdit inexistent o negligible. I tot i
així, obtenien un bon marge d’aquesta operativa.
A partir dels anys setanta del segle passat, la regulació bancària es va anar liberalitzant, de manera
que els topalls a la remuneració dels dipòsits van ésser eliminats. També es van anar liberalitzant
les transaccions financeres transfrontereres, de manera que, ja als anys noranta del segle passat,
pràcticament a tots els països desenvolupats, els seus ciutadans i les seves empreses gaudien del
dret d’invertir els seus estalvis arreu del món, allà on els plagués, sense necessitat d’obtenir
l’autorització administrativa prèvia per a aquests moviments.
El caràcter dels centres offshore, aleshores, va canviar. Moltes altres places financeres van entrar
en l’activitat. Algunes, de nova creació. Com que, amb la liberalització de l’operativa bancària que
23
ja s’havia produït, ja no podien viure de l’”arbitratge” de les restriccions nacionals sobre el
capteniment dels bancs, van haver de viure de quatre tipus de “serveis”, per ordre creixent de
“negror”:
ï‚· En primer lloc, l’elusió fiscal (tax avoidance). Aquesta és una activitat que no crebanta
formalment la legalitat vigent en els diferents països implicats. Pot consistir en la
domiciliació de persones físiques en països sense impost de la renda, o amb una tarifa
especialment baixa. Pot també consistir en la domiciliació de filials, per part d’empreses
multinacionals, que, per mitjà de la manipulació dels “preus de transferència interns”, és
a dir, dels preus aplicats a les transaccions entre distintes unitats pertanyents totes elles a
una mateixa empresa multinacional, localitzen els beneficis en països amb tarifes baixes,
o nul·les, en l’impost de societats. A vegades, l’elusió fiscal es basa en la inexistència
d’impostos sobre transaccions financeres, com és ara el cas de l’impost espanyol sobre
actes jurídics documentats o el seu equivalent en les altres jurisdiccions fiscals dels països
avançats. És el cas de l’emissió d’actius financers en paradisos fiscals, com es va esdevenir
amb bona part del deute subordinat i d’accions preferents emesos pels bancs i caixes
d’estalvi espanyols en el periode immediatament anterior a l’esclat de la crisi financera.
ï‚· En segon lloc, l’evasió fiscal (tax evasion). Aquesta és una activitat delictiva en el país de
domicili de les persones individuals o de les societats que l’emprenen. Es tracta d’amagar
ingressos o beneficis al propi fisc, mitjançant transaccions no detectables per aquest,
normalment en diner efectiu. És el que es coneix com a “diner negre”. Aquest diner negre
és aleshores transferit a un paradís fiscal, bé sigui per mitjà del seu transport físic (els
famosos “maletins”), o bé per mitjà de transferències no identificables per les autoritats
fiscals del país d’origen. Un cop situat en el paradís fiscal, aquest “diner negre” es
converteix en dipòsits bancaris, o en carteres de valors, el rendiment dels quals no està
subjecte a tributació, o potser a una tributació mínima, molt més lleugera que la que
resulta aplicable en el país de domicili dels seus titulars, siguin persones individuals o
jurídiques. És a dir, tant el capital principal com els rendiments successius s’escapen de
l’acció de la fiscalitat del país d’origen.
ï‚· En tercer lloc, el “rentat de diner” (money laundering). El problema que té el “diner negre”
procedent de l’evasió fiscal és que no es pot distingir del diner igualment negre procedent
d’altres activitats delictives, potser més greus, com és ara el cas del tràfic il·legal d’armes,
de substàncies estupefaents o de persones esclavitzades dedicades forçosament a la
prostitució. Un cop materialitzat en bitllets de banc, no es pot distingir el diner negre
procedent de l’evasió fiscal del diner negre procedent d’aquestes altres activitats potser
més greus. Els paradisos fiscals accepten també aquests fons procedents de màfies i de
gàngsters, i els “renten” convertint-los en dispòsits bancaris i altres actius financers
generalment admesos.
ï‚· I en quart lloc, els paradisos fiscals són els centres receptors de fons d’individus que
formen part de les cleptocràcies (neologisme que l’Institut encara no admet, i que vol dir
“govern de lladres”) que subjuguen molts països pobres. Sigui directament, sigui a través
de fiduciaris interposats, els diners que reuneixen a través de l’expoliació fiscal directa o
d’exaccions mafioses, són transferits a un paradís fiscal, i transformats en dipòsits
bancaris o carteres de valors cotitzats en els principals centres financers del planeta.
Aquest és, potser, el pitjor de tots els “rentats de diner”. De fet, sovint no cal rentar-lo,
perquè el diner ha sortir del país d’origen per vies totalment legals, en termes de la legalitat
prostituïda d’aquestes cleptocràcies. La conseqüència és la vida continuada en la misèria
i la manca d’oportunitats de tantes persones i famílies triplement condemnades a l’opressió
política, a l’explotació dels seus esforços presents i a la privació de tota perspectiva de
millora estable en el futur, per ells mateixos i pels seus fills.
24
En pro de l’equitat, cal dir que els paradisos fiscals situats en territori europeu (dins i fora de la
Unió) fa temps que s’organitzen per mirar d’evitar la introducció de nous capitals procedents de
les tres últimes menes d’activitat, i es centren en l’expansió del seu negoci, completament legal,
des d’un punt de vista formal, de donar servei a l’elusió fiscal.
El document de la Santa Seu condemna, amb indignació i severitat creixent, tots aquests quatre
tipus de capteniment.
6. Conclusió
El document conclou amb un darrer punt (OePQ, 34). És una crida contra el cinisme d’una actitud
de “deixar fer, deixar passar” davant els problemes ètics que plantegen les finances globalitzades
contemporànies. El document convoca, al contrari, a implicar-nos, tots i cadascú de nosaltres, de
forma individual i, si pot ser, associada, en el combat en favor d’un sistema financer global més
ben governat des dels poders públics reguladors i supervisors, i més bolcat, a partir de l’acció de
tots els seus stakeholders, a una actitud de servei al bé comú, arrelada en els principis de la
solidaritat i de la subsidiarietat.
El document fa veure que cadascun dels nostres actes, per insignificant que pugui semblar, si està
orientat èticament en la bona direcció, treballa en harmonia amb la via que cada dia ens assenyala
Aquell que va morir crucificat pels poders d’aquest món, i tanmateix va ressuscitar, i és, per
sempre, el Senyor de la història