Estem parlant d’un món perdut, com a les novel·les de Conan Doyle oM. Crichton? Ni molt menys, ja que una entitat ha resistit admirablement els embats de la tempesta financera. La despesa social de La Caixa s’ha retallat només un 22% entre el 2008 i el 2013 sense que això hagi afectat pràcticament els projectes en marxa. Però la llei és la llei i fa unes setmanes l’entitat ha hagut de renunciar a la naturalesa jurídica de caixa d’estalvis per convertir-se en fundació bancària. L’assemblea de 160 membres, màxim òrgan rector, ha de donar pas a un patronat de no més de 15 membres i el control de la fundació correspondrà no a la Generalitat sinó al Ministeri d’Economia i al Banc d’Espanya. Això sí, l’entitat ha deixat molt clar que el seu compromís social segueix tant vigent com en la seva creació. Tanmateix, l’excepció de La Caixa i d’algunes altres entitats no eixuguen el dol per la pèrdua col·lectiva que suposa la desaparició de les caixes. De les 45 entitats existents a Espanya a l’inici de la crisi només en queden dos,

Ontinyent i Pollença, de dimensió minúscula. La llei aprovada el desembre passat permet l’existència de caixes d’estalvis però els condicionants són tant desmesurats que fan inviables a la que superen un determinat volum. A Catalunya, de les deu caixes que formaven la federació catalana, no en queda cap. La Caixa passa a ser fundació bancària, Caixa Girona va ser absorbida per aquesta i la resta van haver de renunciar al negoci financer i ara són fundacions ordinàries. L’obra social de la fusió entre Caixa Catalunya, Tarragona i Manresa es canalitza per la Fundació Privada Catalunya-La Pedrera mentre que Catalunya Banc, l’accionista únic del qual és ara el FROB, resta a l’espera del resultat de la seva subhasta. La fusió de les caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa ha derivat en sengles fundacions, que fins ara han rebut una subvenció del BBVA, el banc que es va quedar amb Unnim. Els casos de les obres socials de les antigues caixes Penedès i Laietana són semblants, amb les seves variants. La reducció dels pressupostos socials d’aquestes vuit entitats en el període de crisi s’estima superior al 60%.

L’obra social era el factor que distingia i donava sentit a les caixes, però ha estat la gran oblidada del precipitat procés d’ajust del sector. És per això que el Centre d’Estudis Econòmics i Socials es planteja efectuar un seguiment periòdic dels desenvolupaments relacionats amb les antigues obres socials, amb la pretensió que es tingui consciència i coneixement de l’evolució de les actuacions derivades de les antigues obres socials, que durant més d’un segle i mig fou dels més representatius i singulars del nostre sistema financer.

 Joan Elias Boada

Vicepresident del Centre d’Estudis Econòmics i Socials