Educació: Èxit o fracàs

Gairebé és un tòpic parlar avui d’avaluació de resultats tan en l’àmbit acadèmic com en el polític, tothom s’esforça en realçar els èxits i minimitzar els fracassos. També cada vegada és més difícil diferenciar quin és l’aspecte que es vol valorar, el professional o el personal. Tot i que la societat té uns paràmetres per mesurar l’èxit, i en la seva absència el fracàs, i que en general els centra solament  en els mateixos: fama, poder, reconeixement i posicionament social, aquests són considerats com a situació final. No importa tant el procediment utilitzat per aconseguir-ho, com per exemple, en l’àmbit polític el que compta és mantenir-se en el poder, per tant guanyar i preservar-l’ho és triomfar. Això és el que estem  transmetent a nivell global als nostres joves i adolescents, ja que solament es diu que, qualsevol paràmetre d’èxit és una forma de poder , i per tant que una manera de pensar ens porta a una forma de comportament.

I així caldria que potenciéssim una vegada més els hàbits de treball que es solidifiquen amb la voluntat d’aprenentatge, i per tant, no cal aquest desfici de competir amb els demès, sinó que cada un ha de ser el número u amb sí mateix, sense perdre de vista que la competència estimula, però que la cooperació reforça la pròpia persona.

Cal que comencem a ser crítics en aquests falsos èxits professionals i electorals a què tan ens tenen acostumats, anar-nos dirigint al punt de passar del “tenir” al “ser”.  Intentar adquirir aquesta responsabilitat no és gens fàcil, crear-nos espais que, poc a poc, ens vagin dotant de capacitat de veure el que és necessari i el que no ho és, i anar-nos alliberant i lluitant contra els patrons que ens han intentat imposar.

RAMON ROIG

23 de juny de 2009