«És moment per a la reflexió», de Jordi Sala

A principis dels anys 70, R. Tourlemont, aleshores Director General de la DG 3 Afers Industrials, va plantejar a la Comunitat Econòmica Europea d’aleshores la conveniència de contemplar mesures de caire mediambiental en l’incipient projecte d’Unió Econòmica Europea que s’estava formant. Va ser així com, sense cap base legal derivada dels Tractats de Roma, però amb una clara visió de futur, es va aconseguir que els països llavors membres de la Unió posessin en marxa el Primer Programa de Medi Ambient.

Aquell programa, sense bases coercitives que el fessin operatiu, va servir per fixar les bases teòriques del que serien futures polítiques mediambientals. Principis com els de “qui contamina paga” o “més val prevenir que curar”, pertanyen a aquella època avui ja ben llunyana.

Des d’aleshores s’ha avançat molt a Europa i a tot el món. Primer, amb la conferència de les Nacions Unides a Estocolm l’any 1972. Després, en la macro-conferencia de Rio de Janeiro l’any 1992 es consagren a nivell internacional aquells principis del primer programa de la CEE, i finalment a Johannesburg l’any 2002, es fa un altre salt qualitatiu amb la creació de l’Agenda del Mil·lenni i amb la incorporació de les grans corporacions al debat, que des de qualsevol punt de vista, marca un punt d’inflexió.

Les dificultats d’implementar l’Agenda del Mil·lenni i la situació de crisi econòmica posterior han fet que aquests grans principis semblin en l’actualitat una mica oblidats. L’exemple més notable podrien ser les enormes dificultats actuals per donar sortida al cul de sac en el que sembla haver entrat el Conveni sobre el Canvi climàtic que, en cada trobada internacional, es tanca amb veritables dificultats: ja no per donar algun pas endavant, sinó per evitar retrocedir envers el primitiu Acord de Kioto .

És cert que l’actual conjuntura econòmica no ajuda, però també és cert que s’ha abusat de la pàtina mediambiental per molts altres objectius ben diversos, des de barreres comercials encobertes a ideologies polítiques concretes, immobilismes de certes realitats o fins i tot com a arma antisistema.

L’actual situació d’impasse en matèria de Medi Ambient, ens podria donar l’oportunitat de dur a terme una reflexió del que s’ha fet durant tots aquets anys, és a dir, veure el molt que s’ha avançat, però també ser conscients dels errors comesos i dels principis que cal revisar. La societat ha sofert importants canvis en les dues ultimes dècades, mentre que els supòsits mediambientals han continuat aparentment inamovibles.

Crec que ara és un bon moment per la reflexió. Des de la reflexió sobre quin ha d’esser el model d’administració pública ambientalista, si bé sectorial o bé tenir un paper més holístic. També cal plantejar-se de quina manera s’arriba a la societat, si a través d’unes organitzacions que en pretenen tenir el monopoli o es practica una obertura de plantejaments i actors més àmplia. Ens limitem a anar a les escoles o considerem l’Educació sobre Medi Ambient en tota la seva extensió? I com l’incorporem a sindicats i món empresarial? Com incardinar els principis renovats a un teixit econòmic per que funcioni tot homogèniament?

Em fet grans passes, sens dubte, però potser és el moment de trencar barreres i fer un replantejament més ambiciós i realista.

Jordi Sala i Casaramona

Aquest article s’ha publicat originalment al web de l’Observatori de l’Economia Solidària, http://www.oesolidaria.org