Espanya a la cua de la recuperació, per què?

Barcelona, 12 de maig de 2009

Espanya sortirà de la crisi més tard que la majoria de països i en pitjors condicions

Quan en sortirem d’aquesta crisi? Ens refarem abans o més tard que la majoria de països? Les crisis, en general, són fruit d’excessos, quan més gran i durador és l’excés més profunda és la crisi i més costa sortint-se’n.

Espanya pateix una crisi gestada, sobretot, per la coincidència de dos grans desequilibris o excessos: un creixement econòmic explosiu explicat per una proporció insana -per insostenible- de la construcció residencial, i una exuberància de consum i d’inversió afavorida per uns tipus d’interès extraordinàriament baixos (negatius en termes reals durant molts anys). Això va dur a una inflació dels preus dels actius, particularment dels habitatges, que feia que cada cop es requerís més endeutament per poder-los adquirir i que havíem de finançar recorrent a l’estalvi d’altres països. Un i altre desequilibri constitueixen un coll d’ampolla que farà que en sortim més tard que cap altre país.

Aquest viure estirant més el braç que la mànega de forma tant excessiva i prolongada ens ha portat a tenir un dèficit exterior (per compte corrent) que no té comparació amb cap altre país del món, ni els Estats Units.

Primer desequilibri: l’elevat dèficit d’any rere any

I com es produeix aquest dèficit de l’economia espanyola amb la resta del món? Que va passar l’any 2008? La balança comercial (exportacions menys importacions) va originar un dèficit d’uns 88.000 milions d’euros, que el turisme i altres serveis només va poder compensar en 26.000 milions. D’altra banda, els pagaments per rendes (ja siguin interessos, lloguers o dividends) degudes a les inversions estrangeres, no paren d’augmentar d’un any a l’altre, i el 2008 van ser de 34.000 milions. Les aportacions al pressupost comunitari i les remeses dels emigrants n’expliquen 9.000 milions més. Tot plegat fa que s’acabés el 2008 amb un dèficit de la balança per compte corrent de 105.000 milions d’euros (un 10% del PIB).

I com es que un país pot viure per sobre de les seves possibilitats un any i un altre? El 2007 el dèficit fou de 105.400 milions i el 2006 de 88.300 milions… La resposta és la mateixa que en una família quan gasta més del que ingressa; com ho fa? endeutant-se (préstecs) o descapitalitzant-se (venent patrimoni) o bé ambdues coses a la vegada. Doncs en un país succeeix el mateix: endeutant-se (important capital en forma de crèdits) o venent actius prèviament acumulats (és a dir, reduint la seva riquesa acumulada en forma de béns de capital a l’estranger o les reserves, or o divises).

La balança de capital és la que finança la balança per compte corrent. Així l’economia espanyola, amb un dèficit corrent crònic, ha necessitat any rere any finançar-lo amb deute de l’exterior. Si un país exporta capital significa que part del seu patrimoni està a l’estranger o que la resta del món és deutora respecte a aquest país. I, pel contrari, si un país rep capital estranger (crèdits, dipòsits o inversions) el país és deutor de la resta del món.

I com d’endeutada està Espanya? El deute extern d’un país inclou tots els instruments financers que donen lloc a pagaments per amortitzacions i per interessos. Doncs bé, el deute extern que Espanya ha anat acumulant molt intensament en els darrers anys es situà en 1,7 bilions d’euros a final de 2008, més d’un 150% del PIB.

Mig bilió d’aquest deute extern correspon a crèdits i dipòsits a curt termini (amb venciment inferior a un any), gairebé tots d’institucions financeres. El conjunt d’aquestes institucions financeres tenen un deute extern de més de tres quart de bilió d’euros, equivalent al 43% de tot el saldo de crèdit concedit pel conjunt d’entitats de crèdit (bancs, caixes i cooperatives de crèdit).

Amb aquestes dades i atesa la pèrdua de confiança relativa de l’economia espanyola a l’exterior, potser entendrem millor perquè el crèdit segueix tant racionat per part de les entitats financeres, malgrat els abundants estímuls monetaris i fiscals.

Segon desequilibri: un sector de la construcció desproporcionat en volums i en preus

Hi ha un parell d’indicadors que permeten veure la situació immobiliària comparada entre països: són la relació entre preu de venda de l’habitatge i els ingressos familiars i la relació entre el preu de venda i el preu del lloguer. En un estudi molt recent de l’OCDE dels 17 països més importants del món (amb dades de 2008) es veu que en relació als ingressos familiars els pisos haurien de baixar de l’ordre del 41% per estar al seu nivell i si ho mirem en relació a la rendibilitat dels lloguers la rebaixa hauria de ser del 53%. Quan més es tardi en fer aquest ajust de preus més llarga i agònica serà la recuperació.

Què cal fer doncs per sortir d’aquest malson?

L’economia catalana i espanyola començarà a recuperar-se quan bancs i caixes tornin a deixar diners a famílies i empreses solvents (que afortunadament encara en queden), i quan el mercat immobiliari reemprengui la seva activitat. Perquè això passi caldrà primer sanejar el sistema financer i que el crèdit flueixi. I d’altra banda cal que els preus de l’habitatge baixin considerablement.

ANTON GASOL

DOCTOR EN ECONOMIA