L’Estat del Benestar de la socialdemocrà cia i el de l’Economia Social de Mercat
publicat per Redaccio
Els presentem la conferència que el doctor Alfred Pastor ens va oferir el passat dia 19 de maig a les jornades “Economia de Mercat, Ètica i JustÃcia Social en temps de crisi“, que va organitzar el CEES al Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Barcelona.
L’Estat del Benestar de la socialdemocrà cia i el de l’Economia Social de Mercat
Estem en un moment d’aquells que només es presenten de tant en tant, en què estem posant en qüestió no només el nostre sistema econòmic sinó també moltes altres coses. Excepte pels qui ho estan passant malament, que són bastants, pels altres és un moment privilegiat, perquè ens obliga a reflexionar. Ja hi ha hagut altres moments aixÃ, n’hi va haver un just després de la Primera Guerra Mundial, quan l’economia de mercat i el sistema capitalista van estar a punt de fer fallida. Va haver-n’hi un altre, després de la Segona Guerra Mundial, etc. Avui ens trobem en un moment semblant.
No hem posat en qüestió prou coses i el resultat ha estat que hem anat d’una crisi a la següent, i ara ens haurem de preguntar si farem com sempre o podrem efectivament tocar el que fa falta perquè el nostre sistema sigui una mica més estable. Una de les peces centrals de les discussions ha estat sempre l’Estat del Benestar; té interès parlar-ne en el context de l’Economia Social de Mercat d’una banda, i de la socialdemocrà cia de l’altra. L’Estat del Benestar és naturalment una creació de les economies capitalistes, ningú no parla de l’Estat del Benestar a l’Edat Mitjana, el concepte té aproximadament un segle i des que se’n va començar a parlar ha tingut bastants canvis. Voldria seguir algunes de les fites d’aquesta evolució. Aniré molt de pressa, perquè com ja he dit, no en sé gaire, i això més que un exercici d’erudició, que no em puc permetre, és més aviat una recerca personal, que la veritat, ha estat bastant interessant.
En primer lloc, m’agradaria parlar-los del que és la prehistòria del concepte; una fita d’aquesta prehistòria és un llibre, avui absolutament oblidat, de l’historiador anglès Hilaire Belloc, un gran amic d’en Chesterton, fill de pare francès i mare anglesa, que combina el millor de les dues cultures, un gran sentit de l’humor,i una expressió cristal·lina. Com saben fer els francesos, el resum del seu llibre hi cap en cinc punts: el primer, una economia capitalista (això és important, no estem només en una economia de mercat, estem també en una economia capitalista, és a dir, en una economia que es caracteritza perquè els ciutadans són polÃticament lliures i, en general, no són econòmicament lliures, sinó que treballen per compte d’altres. La societat capitalista no és estable, diu en Belloc, perquè la llibertat polÃtica i la dependència econòmica no són compatibles entre sÃ: els qui estan obligats a treballar per compte d’altres no són homes lliures. La imatge que té al cap és la d’una societat de propietaris lliures, és la mateixa imatge que en Wright Mills presenta com un engany a White Collar: aquesta imatge idÃl·lica d’una societat d’homes lliures, petits propietaris, lliures de contractar amb aquest i no amb aquell, contractar amb aquestes condicions i no amb unes altres. Com que aquesta societat no és estable, podem actuar sobre la propietat o sobre la llibertat; sobre la propietat es poden fer dues coses: la primera és fer el que ell anomena l’estat distributiu, és a dir, redistribuir la propietat de manera que tothom en tingui una mica, i tornem al cas anterior: en Belloc indica que aquell model idÃl·lic, va ser realitat però és irrepetible, en aquest moment (1913) no es podria fer, trobaria massa resistències. Diu, «a l’estat socialista no s’hi ha arribat encara; crec que seria molt difÃcil arribar-hi sense una gran convulsió. Per la banda de la propietat no hi ha res a fer i per la banda de la llibertat el que podem fer és obligar al proletari a treballar i a l’empresari a donar-li un sou decent. Aquesta transacció serà acceptada per la majoria, pels capitalistes perquè veuran un sistema per preservar el patrimoni que tenen, i també pel treballador, perquè cedir una mica de llibertat polÃtica a canvi de la disminució de la incertesa, els semblarà un bon negoci. El dia que això s’hagi fet, tindrem instaurat l’estat servil». I al final de tot del llibre diu, «l’estat servil ja ha començat, perquè comencen a sortir les primeres lleis laborals, la mostra que som en un estat servil ho demostra que hi ha unes lleis per uns individus perquè són empleadors i unes altres lleis per a uns altres perquè són empleats i són lleis diferents i un paÃs en què als individus se’ls apliquen lleis diferents, no té una democrà cia econòmica i polÃtica. L’estat servil ha començat». Bé, fixeu-vos que lluny ens queda tot això, això és la prehistòria de l’Estat del Benestar, no en parla de l’Estat del Benestar, l’únic del què parla és que hi hagi una mena de contracte entre treballadors i empresaris perquè es respectin els uns als altres, però partint de la base que no són iguals.
A l’altra banda hi tenim el que anomenarÃem la socialdemocrà cia, no la continental sinó l’anglosaxona. La socialdemocrà cia continental prové del marxisme, és una escissió del comunisme i, per tant, el pitjor enemic d’aquest; tant és aixà que Stalin ordena als membres del partit comunista alemany lluitar contra els socialdemòcrates i no contra els nazis. Les arrels anglosaxones són tres: els llibertaris; els que volen sobretot la facultat de cadascú per decidir exactament el que vulgui, i d’aquests n’hi ha de dues classes, els més radicals, anomenats llibertaris de dret natural, pels que qualsevol intervenció de l’estat és moralment dolenta perquè atempta contra la dignitat de l’individu, i els altres, on podrÃem posar-hi Friedman o von Hayek per als qui la intervenció de l’estat ha de ser l’excepció, però que en alguns casos és lÃcita, l’únic moment en què no és lÃcita és quan intenta perseguir la justÃcia social, perquè en Hayek diu explÃcitament, «la justÃcia social és un concepte buit, no existeix, no sabem què és, per tant, no ens ocupem d’ella». Insisteixo perquè aquesta és una diferència molt gran entre aquest Estat del Benestar i el que s’inspira en l’Economia Social de Mercat. I després hi ha els que se’n diuen liberals als Estats Units:aquests diuen que la societat està composta únicament per individus (el concepte de classe social no hi és), la propietat és un dret i un mitjà , però no és un dret absolut, com consideren els llibertaris, per als qui passa per davant de tot els drets, i una altra cosa en què no estan d’acord amb els llibertaris, la redistribució és legÃtima, no diu si molta o poca, però la idea que l’estat redistribueixi la renda es converteix en una idea legÃtima.
Després d’aquest, m’agradaria parlar només un minut d’un socialista anglès, en Richard Tawney, que va escriure La societat adquisitiva” un llibre molt curt, però que, dins el programa dels grans llibres de la humanitat que va fer la Universitat de Chicago, als anys cinquanta, va ser l’únic llibre d’aquesta col·lecció que es va publicar en vida de l’autor, la qual cosa vol dir que realment era una obra excepcional. En Tawney diu que el que hem oblidat és la idea que les institucions socials, les activitats econòmiques, guarden alguna relació amb objectius comuns, és a dir, que la societat té objectius i que les coses s’han de posar al servei d’aquests objectius comuns (una idea també de sentit comú, però una idea que s’havia perdut completament), ni els llibertaris ni els lliberals la tenen, la societat no té objectius comuns, com deia la senyora Thatcher, la societat no existeix. Per a en Tawney, «la societat existeix, és com un edifici, té un propòsit comú i la tasca de cadascú és mantenir aquest edifici, que cadascú ocupi el seu lloc i faci la feina que ha de fer en el què li toca». Això està molt allunyat de la idea d’una societat com a suma d’individus. Desgraciadament, les idees que surten d’algú com en Tawney, degeneren molt fà cilment en les economies corporatives que tenim a Ità lia, després a Alemanya i una mica també a l’Espanya de la primera època de Franco, és una idea que diguem, pren un mal camÃ, però el seu nucli, que les institucions i les activitats econòmiques tenen uns objectius comuns, que les coses es justifiquen per la seva funció, que aquests objectius els donen sentit, legitimitat i els serveixen de criteri, aquest és un element molt singular, comparat amb la resta d’aquesta tradició anglosaxona.
Bé, passem a l’Economia Social de Mercat. Al meu entendre, l’Economia Social de Mercat i el grup Ordo que li serveix de fonament, neix en contraposició a dues coses, a la socialdemocrà cia per una banda i per tant al col·lectivisme; i també a en Hayek, és a dir, al laisser faire extrem. És a dir, neix en contraposició a tots dos i la seva raó és que un i altre porten al mateix, a anul·lar la llibertat de la persona. Per a l’Economia Social de Mercat, el laisser faire d’en Hayek és una entelèquia, és una abstracció, no es pot fer; pel Hayek no hi ha justÃcia material, hi ha justÃcia procedural, és a dir, a tothom se li ha d’aplicar els mateixos procediments i aquests han d’estar ben fets, però ja no podem anar més enllà , si s’ha aplicat els procediments comuns a tothom, no hi ha res a corregir. Mentre per als economistes d’Ordo, la justÃcia material existeix. El que distingeix aquesta concepció de la socialdemòcrata, és que, segons els lliberals d’Ordo, la injustÃcia neix d’un defecte de competència, no de massa competència, sinó de massa poca: quan n’hi ha massa, al mercat de Hayek, al final els peixos grossos acaben menjant-se als petits. Si no hi ha competència, o quan n’hi ha massa poca, acaba passant exactament el mateix, al final al què s’arriba és al monopoli i per això, diuen, la defensa de la competència per l’Economia Social de Mercat no és un ornament, és una cosa molt important. Per exemple en un paÃs com el nostre, sempre diem que això de la competència s’ha de preservar, però procurem no agafar-nos-ho gaire seriosament. Per ells és una cosa central de la seva polÃtica econòmica. Tinc aquà una cita de Röpke que parla, abans que en Blair, de la tercera via, «s’ha de trobar un programa anticol·lectivista que respongui a la verdadera situació i als autèntics anhels de l’home», fixeu-vos que això està molt lluny del que hem sentit abans: en Röpke s’atreveix a parlar de la verdadera situació, és a dir, de la natura i dels autèntics anhels de l’home, i diu «s’ha de dissenyar un ordre que respongui a això». En Röpke descriu com seria una societat aixÃ: «en aquesta societat hi hauria tots els millors tipus de grangers, d’artesans, de tots els estaments socials, fins arribar als funcionaris i als soldats», una societat estaria composta d’això, i al voltant d’aquests tipus millors s’hi aglutinaria la resta i un cop més, com en el cas de Tawney, tornarien a fer un edifici: per a uns i altres, una societat no és una massa amorfa d’individus, sinó un edifici. Fixeu-vos que aquesta idea de la societat tradicional, amb empreses, però no grans sinó petites, ha estat sempre una cosa molt caracterÃstica de l’Economia Social de Mercat i dels alemanys en general. «S’ha de tornar a posar totes les invencions i totes les relacions de la societat a la mesura de l’home, però la llibertat econòmica i la competència són els postulats amb els quals s’ha de fer aquesta construcció», a mi em sembla que aquesta és una bona manera de caracteritzar l’Economia Social de Mercat.
Bé, i tot això perquè serveix? Jo crec que la utilitat prà ctica és en primer lloc que les preocupacions no han de ser únicament econòmiques, i això s’ha de repetir constantment, perquè estem massa acostumats a donar a les preocupacions econòmiques una legitimitat que no tenen, però no sempre són el més important i en segon lloc, ens ensenya a posar lÃmits als excessos: les societats que descriuen Tawney i Röpke són societats harmòniques, equilibrades, on no hi ha ningú que estiri massa; són com un edifici, que no pot estar massa carregat d’una banda i massa descarregat de l’altra, i aquest és l’art de construir una societat, un art que naturalment nosaltres hem oblidat, perquè hem substituït els propòsits pels mecanismes, només ens preocupem pels mecanismes: si aquest va bé, el resultat serà bo. Això ens ha passat amb el mercat i el resultat no ha estat bo; aixà que haurem de tornar a fer les coses d’una manera diferent. Això no només ho diuen els defensors de l’Economia Social de Mercat, sinó també Richard Posner un jutge que està bastant a la dreta del Milton Freedman, que acaba de publicar Un fracà s del capitalisme i diu: «necessitem un govern més actiu i intel·ligent perquè el nostre model d’economia capitalista no descarrili», això, que ho digui un “progre” qualsevol no té cap mena de grà cia, però que ho digui Posner sÃ, perquè és una persona molt conservadora.
La crisi ens obliga a reflexionar sobre aquestes alternatives a la nostra organització econòmica; al meu entendre hem d’admetre, però, que aquestes societats que descriuen Tawney i Röpke, si no tenen una inspiració interior només són restes del passat: aquesta convergència que veiem ara, jo crec que serà passatgera, quan les coses tornin a la calma, els que seguiran aquest tipus de plantejament seran els que creuen que la societat té objectius comuns, i els objectius comuns que té la societat no pot ser el creixement del PIB, això no és un objectiu per sà mateix, si mirem d’aprofundir, potser coincidirem amb els qui, com deia el conservador nord-americà , consideren que la societat té com a objectiu millorar la qualitat dels seus ciutadans de tal manera que tots acabin essent aristòcrates. Tots els qui, encara que venint d’orÃgens diferents, creiem en aquesta causa, hem de continuar defensant-la, però no hem de pensar que tret de moments extrems, tindrà una acceptació general i immediata. Aconseguir aquesta acceptació costarà , però cal tenir paciència.
Grà cies
Doctor Alfred Pastor
Professor de l’IESE i exsecretari d’Estat d’Economia
emncaity@italodiscorevival but it _is_ true that some players do way tebter with him than others do. I wonder how much of that has to do with the fact that he probably has an elevated percentage of players 1) who think going super-mechanical is going to help them (based on his reputation as a mechanist, which I think isn’t really deserved), and are usually wrong; and/or 2) who are really in bad shape and ready to try anything, inclined to want to break everything down to the molecular level, etc.
Hi,It seems that we forget to inudlce that in th laguages script.Open the script comersus_optGetRecommendations.aspan find this lineif pIndexArray=0 then response.redirect comersus_message.asp?message= Server.Urlencode( Not enough information in your profile to get recommendations. )[]
my aunt will become me a fresh kind of gw2 gold each year for cmitsrhas day and i LLOOOVVEEE these products!!!! the 1st partners were definitely typically the quite short schokohrrutige models and so i painted all of them soo substantially there beautiful worn out even so bring these products nevertheless. after found that chesnut baily buttons and i also absoulutly lloovvee them!! ihave obtained it roughly a whole year at this moment its keep always incredibly cosy as well as cussiony! like spa gained these people. i ran across that whenever an individual self these people typically the quit water dye thingy many people continue to be including brand new!! you’ll shud thoroughly have them but is not as being the first combine.