Què li passa al nostre camp?

Fa dies que llegim a la premsa que diversos sectors del món rural manifesten el seu malestar per com van les coses. Podríem pensar que la crisi econòmica afecta a tothom i, per tant, tampoc és cap novetat que aquest sector se’n queixi. Ara bé, en el cas de la pagesia la cosa ve de més enrere. Vegem-ne algunes dades:

Abans de començar el 2009, el sector ja portava alguns anys en plena davallada: amb pèrdua de mà d’obra ocupada, amb creixement negatiu del PIB agrari, i com a conseqüència, disminució de la renda agrària.

Sovint s’argumenta que el sector agrari és de dimensions reduïdes i, per tant, el problema en si també és de dimensions no gaire preocupants, sobretot en comparació  amb els d’altres sectors. Tot plegat, l’activitat agrícola, ramadera i forestal aplega poc més del 2% de la població activa total .

Aquest argument, si bé és cert, no deixa de ser una lectura reduccionista . Com a mínim podríem considerar els següents factors.

Primer: aquest reduït nombre de persones gestionen prop del 80% del territori del nostre País; per tant són claus a l’hora de configurar un paisatge que forma part inseparable de la identitat d’un país .

Segon: treballen bàsicament en la producció d’aliments. En un mon globalitzat això pot tenir poc sentit, ja que si no es produeixen aquí es poden importar. Però la realitat és que la carestia d’aliments cara el futur fa que  molts països ja s’estiguin posicionant al respecte en amplies àrees geogràfiques mundials, i que països avançats del nostre entorn considerin estratègic mantenir un mínim de producció alimentaria pròpia.

Tercer: són el els proveïdors d’unes matèries primeres essencials i diferenciadores per una potent agroindústria alimentària catalana que, si hagués d’anar a buscar aquesta matèria primera a fora, a la llarga tindria més fàcil la seva deslocalització.

I finalment, quan un pagès plega, no solament tenim un aturat més, sinó que es tanca  tota una nissaga que, a vegades durant segles, ha ajudat a configurar la petita historia i la toponímia d’un territori; i, possiblement s’afebleix molt més el teixit social d’una estructura rural que potser ja no es podrà refer.

Actualment quasi totes les branques de l’activitat agrícola es queixen que estan venent la seva producció per sota del preus de cost, i això, any rere any, fa inviable la seva continuïtat. La incorporació de nous professionals és inexistent: aguanta la gent gran (mes del 70% tenen per sobre dels 50 anys) i alguns fills que volen continuar, però el futur no és gens engrescador si no es dóna un tomb a la situació.  I Com? Això ja és més complex, i es complica pel fet que molts aspectes estan regulats des de Brussel·les.

A grans trets podríem dir que la societat hauria de reconèixer molt més l’aportació d’aquest sector en béns materials i intangibles. En conseqüència, haurien de beneficiar-se d’una fiscalitat verda. Per la seva banda,  ells mateixos haurien de fer un  esforç per constituir unitats de comercialització amb massa critica suficient, superant el minifundisme cooperativista que avui tenim; I tot això acompanyat per una administració pública àgil i eficaç.

Jordi Sala Casarramona

Membre del Centre d’Estudis Econòmics i Socials

Aquest article s’ha publicat al setmanari  Catalunya Cristiana del dia 1 d’octubre de 2009