Recensió de llibre: Adam Tooze, Crashed. How a Decade of Financial Crises Changed the World

Recensió de llibre: Adam Tooze, Crashed. How a Decade of Financial Crises Changed the World, Penguin, 2018, 706 pàgines. Hi ha traducció castellana: Crash. Cómo una década de crisis financiera ha cambiado el mundo, Crítica, 2021, 784 pàgines.

Es tracta d’una obra molt rellevant d’història contemporània, dedicada a descriure i analitzar les causes i les conseqüències de les dues grans crisis financeres del començament del tercer mil·lenni, és a dir, la Gran Recessió (2008-2012), d’abast global, i la Crisi de l’Àrea de l’Euro (2010-2014). L’autor, historiador reconegut de fama internacional, és Adam Tooze, nascut a Londres l’any 1967, britànic de nacionalitat, graduat en economia a la Universitat de Cambridge, on va tenir una forta influència del pensament post-keynesià de Wynne Godley ¹, va estudiar a la Freie Universität de Berlin i va cursar el doctorat en història econòmica a la London School of Economics, sota la direcció d’Alan Milward. És titular de la càtedra d’història Kathryn and Shelby Cullom Davies a Columbia University. Prèviament, havia estat catedràtic d’història moderna d’Alemanya a Yale University i professor titular (Reader) a la Universitat de Cambridge. Té publicades dues altres obres anteriors de gran ressò: The Wages of Destruction (2006), una història econòmica innovadora de l’Alemanya nazi, en època de pau i en època de guerra, en la que l’autor va argumentar que la causa principal de la derrota alemanya a la Segona Guerra Mundial va ésser la insuficiència econòmica de les potències de l’Eix, i d’Alemanya en particular, davant el potencial de producció de material de guerra i d’altres recursos dels seus adversaris, els Aliats, fins i tot abans de la incorporació, com a bel·ligerant, dels Estats Units. I també és autor de l’obra The Deluge (2014), una història social i econòmica global de l’impacte de la participació americana en la Primera Guerra Mundial, el retorn dels Estats Units a la seva tradicional política d’aïllament durant els anys vint del segle XX, i la crisi financera i monetària que va provocar la Gran Depressió dels anys trenta. Recentment, Tooze ha publicat una història d’urgència sobre l’impacte econòmic global de la pandèmia del virus covid-19 (Shutdown. How Covid Shook the World’s Economy, Alen Lane, 2021). Alan Tooze té una important activitat divulgadora, i publica articles en diaris de primer nivell i en diverses revistes d’alta cultura d’àmplia circulació, de llengua anglesa i alemanya.

És una obra substancial, de gran extensió, i com a llibre d’història recent que és, es tracta, a mitges, d’un reportatge detallat dels fets i d’una sèrie d’assaigs interpretatius.

L’obra està dividida en quatre parts, precedides d’una introducció. La primera part (Gathering Storm) està dedicada a descriure els antecedents de la crisi que va provocar la Gran Recessió. La segona part (The Global Crisis) és una descripció detallada de les actuacions dels principals actors en la Gran Recessió. La tercera part (Eurozone) és un relat analític del desenvolupament de la crisi de la Zona Euro. La quarta part (Aftershocks) és un inventari de les conseqüències que les grans crisis descrites han tingut, fins a l’any 2018.

La primera part (Gathering Storm), està dedicada a una crònica dels esdeveniments i tendències principals presents en els mercats financers en els anys immediatament anteriors a la crisi, que vol ésser, a la vegada, una explicació de les causes de les crisis objecte d’anàlisi. El primer capítol està dedicat a relatar la dependència financera en què es trobava l’economia dels Estats Units respecte de la Xina. En efecte, els Estats Units, llevat d’uns pocs anys durant els mandats del president Clinton, havia tingut un important dèficit fiscal que, al seu torn, havia induït un dèficit crònic en la balança de pagaments per compte corrent. La conseqüència n’havia estat un fort endeutament extern, i uns imports molt significatius de deute públic i privat americà en mans de residents xinesos (incloses, en primer lloc, les reserves oficials de la Xina) i, en menor mesura, de residents japonesos. En els anys immediatament anteriors a l’esclat de la crisi, l’amenaça principal percebuda sobre l’economia americana era justament aquesta dependència de la bona voluntat inversora del govern xinès. En aquest sentit, la crisi, quan va arribar, va resultar inesperada, com, d’altra banda, és sempre el cas de les crisis monetàries i financeres.

Els restants capítols d’aquesta primera part estan dedicats a descriure les causes pròximes de la crisi: la situació del mercat de finançament hipotecari de l’habitatge als Estats Units, amb pràctiques financeres cada cop més agosarades i palanquejades i plenes de risc moral. També la situació de bancs forans, especialment les grans cases de banca europees (britàniques, alemanyes, franceses i suïsses) amb una molt bona part dels seus actius invertits en dòlars, finançats mitjançant manlleus a curt termini en aquesta divisa.

La segona part (“The Global Crisis”) és una descripció de la crisi financera, americana en el seu origen, causa pròxima de la Gran Recessió. Les tensions en el mercat de finançament hipotecari americà van dur, al març de 2008, a Bear Sterns, el menor dels grans bancs d’inversió existents aleshores als Estats Units, a una situació d’insolvència, resolta mitjançant una absorció d’aquest banc d’inversions per part de J.P. Morgan, a un preu d’adquisició baix, propiciada per la Fed i les autoritats federals. La débâcle, com és sabut, va arribar quan, al setembre de 2008, el govern federal i la Fed van deixar caure el banc d’inversió, molt més significatiu, Lehman Brothers. La insolvència de Lehman Brothers va provocar un autèntic pànic d’abast mundial en els mercats majoristes de finançament a curt termini, i en els mercats de dipòsits interbancaris molt en primer lloc. Durant un dia o dos, la pràctica totalitat del sistema financer dels països occidentals va estar al caire de la fallida col·lectiva. El govern federal americà, encara sota la presidència de Bush fill, va reaccionar amb energia. La Reserva Federal, presidida per Ben Bernanke, catedràtic d’economia a Princeton i especialista en la història monetària i financera de la Gran Depressió, va injectar liquiditat de manera massiva. Els bancs d’inversió, que tenien la forma jurídica de societat de valors i no pas de banc comercial, i que per tant no tenien accés al finançament de la Reserva Federal, van ésser convertits en bancs comercials literalment de la nit al dia. El Tresor americà, al cap de pocs dies, va injectar capital (en forma d’accions preferents sense drets polítics, tot sigui dit) a totes les grans entitats bancàries del país, de manera obligatòria. La Reserva Federal, indirectament, per mitjà de contractes de swap de divises amb els principals bancs centrals del món, va proveir de finançament en dòlars als bancs estrangers, especialment als bancs europeus, que patien una crisi de liquiditat en dòlars, per tal com tenien fortes inversions en aquesta divisa, finançades amb recursos obtinguts en els mercats de finançament a molt curt termini dels Estats Units (mercats de commercial paper i de finançament interbancari) que s’havien col·lapsat.

La tercera part del llibre (“Eurozone”) està dedicada a descriure la crisi de l’Àrea de l’Euro, que es va iniciar a Grècia, i que va arrossegar, en distinta mesura, també Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia. Tooze contrasta l’energia que van posar, gairebé des del moment zero, les autoritats fiscals i monetàries americanes en acotar i reduir la crisi, amb la suposada indolència de les autoritats europees, tant per part de la Comissió com del BCE, com també dels governs dels principals països, el govern federal alemany en primer lloc. El cert és que, així com les autoritats americanes van adoptar decisions molt enèrgiques i sense precedents per resoldre la crisi que tenia el seu epicentre en el sistema financer americà, les autoritats europees van estar dos anys ben bons, entre 2010 i la tardor de 2012, abans no van adoptar decisions enèrgiques per consolidar el sistema financer de la Zona Euro i la mateixa unió monetària. La dificultat, naturalment, està en que l’Àrea Euro és una unió monetària sense unió fiscal prèvia, i per tant, sense que un determinat fisc supranacional estigui present per garantir els compromisos públics adoptats en la moneda comuna. De fet, tal com les coses estaven al 2010, la Zona Euro era una estranya criatura, amb unió monetària completa, però sense que existís cap institució d’unió bancària. Mancaven, per a aquesta darrera unió, la presència d’una autoritat supervisora supranacional, d’un procediment supranacional per declarar la insolvència d’una determinada entitat bancària de qualsevol dels països participants en la unió monetària, i un fons de garantia de dipòsits bancaris supranacional. La raó d’aquests defectes de disseny dels mecanismes de la unió monetària, estava en la intransigència d’alguns països, amb Alemanya al capdavant, a complementar la unificació monetària amb una autoritat fiscal supranacional, capaç de comprometre els recursos tributaris de tots els països membres, per tal de garantir els dipòsits del públic en els bancs de la zona monetària comuna amb una qualitat creditícia comuna a tots ells.

La quarta part del llibre (“Aftershocks”) està dedicada a descriure les conseqüències de les crisis, d’ordre econòmic i també polític i social. La conseqüència més important de les crisis i de la manera com es van resoldre, ha estat la consolidació, en bona part del món, de la presència d’importants moviments polítics populistes, el més vistós dels quals ha estat la transformació del partit republicà americà, una força política conservadora hereva del pensament i de l’acció d’Abraham Lincoln, en un vehicle de reivindicacions proteccionistes i ultra-nacionalistes i fins i tot racistes, tal com s’ha posat de manifest en la figura i l’actuació política de Donald Trump. Val a dir que, llevat dels primers quatre mesos, de setembre a desembre de 2008, en els quals George W. Bush encara va exercir formalment la presidència, la crisi financera va ésser abordada per l’administració Obama, tot just entrada en funcions a primers de gener de 2009. El govern Obama va tractar Wall Street amb guants de seda, de manera que, amb poques excepcions, les entitats bancàries que havien estat al centre de la crisi, i els seus accionistes i equips directius, van sortir-ne sense a penes haver pagat cap plat trencat. I mentrestant, eren milions les famílies que havien patit conseqüències serioses, amb la pèrdua de les seves llars i/o llocs de treball, i centenars de milers les PIMES que havien caigut en la insolvència i havien estat liquidades sense contemplacions i sense cap possibilitat d’ésser rescatades i ajudades amb recursos públics, tal com havia estat, gairebé des del primer moment, el cas dels grans bancs, nacionals i estrangers, de Wall Street. Aquest fet és assenyalat per Tooze, amb raó, crec, com la causa principal del apogeu dels populismes, i del populisme del partit republicà americà en particular. Cal, a més, tenir present que la tecnocràcia socialdemòcrata, en la seva encarnació en el partit demòcrata i en l’administració Obama, no va estar al nivell que la gent esperava d’ella, en bona part degut als lligams estrets, personals i de finançament de l’activitat política, del partit demòcrata, en general, i de l’administració Obama, en particular, amb Wall Street i amb les altres empreses principals del sector financer.

En resum, es tracta d’un llibre molt treballat i molt agut, tant per la ingent descripció dels fets com per la interpretació d’aquests mateixos fets, referits als esdeveniments econòmics més importants i decisius de la història econòmica contemporània. Amb tot, se li poden fer, crec, dues crítiques. En primer lloc, el llibre no considera, si no és de passada i encara per rebutjar-ho com a una de les causes importants de la crisi, l’estat anormalment lax de la política monetària americana des de la tardor de 2001 fins al 2006 o 2007. Hi va haver una voluntat general en els governs i en el personal polític americà en general, absolutament i fidelment compartida per Alan Greenspan, l’aleshores president de la Reserva Federal, de no permetre de cap manera que els atemptats del terrorisme islamista de l’11 de setembre de 2001 resultessin en una contracció important de l’activitat econòmica, justament quan s’esqueia que acabava d’esclatar la bombolla borsària de les noves tecnologies. Altres comentaristes de prestigi han considerat que aquest període tan llarg de condicions monetàries laxes va tenir un paper principal en la formació de la bombolla immobiliària americana que, en esclatar, va estar al cor de la crisi global ².

En segon lloc, crec que l’autor adopta una perspectiva esbiaixada en la seva crítica a les posicions del govern alemany en els estadis inicials de la crisi de l’Àrea Euro, és a dir, durant el període dels anys 2010 a 2012. S’acusa al govern alemany d’intransigència en voler fer pagar un preu important al fisc grec en la crisi del deute públic d’aquest país, deguda a la percepció d’insolvència que hi planava, en el rescat que, en un primer moment, és veritat, va servir per tal de què els bancs de l’eurozona (entre ells, cal dir-ho tot, bona part de la banca alemanya), que havien adquirit una part important del deute públic grec, resultessin reemborsats sense cap retall dels capitals promesos. Hi havia, i hi ha, però, un problema important de risc moral, és a dir, d’incentius de comportament aprofitat per part dels governs de l’Àrea Euro amb posició fiscal més feble. La presència de l’Àrea Euro els va permetre manllevar fons a tipus molt baixos, molt semblants als tipus a què manllevaven els països amb posicions fiscals fortes, com és ara el cas d’Alemanya, tot i mantenir polítiques irresponsables de dèficit fiscal. La dolorosa purga que es va haver d’empassar l’electorat grec (i el d’alguns altres països, en menor mesura, com és el cas de Portugal, Irlanda i Espanya) era un pas necessari per atenuar aquest problema del free-rider, és a dir, del que vol viatjar de gorra en el tren comú de la unió monetària, sense haver de pagar el bitllet, és a dir, sense posar ordre a les seves finances públiques i sense haver d’assegurar la solvència dels passius del seu sistema bancari per mitjà d’un mecanisme de garantia de dipòsits ben capitalitzat i solvent.

(1)  Wynne Godley (1926-2010) va ésser un macroeconomista conegut sobretot per la seva insistència en l’exigència de què els models macroeconòmics, teòrics i empírics, fóssin consistents en les relacions entre stocks i flows. Aquesta influència és patent en l’obra que aquí se censura, sobretot com a precedent de la teoria de la crisi formulada per l’economista coreà Hyun Song Shin, citada explícitament a la pàgina 9 de l’obra, en la seva versió anglesa.

(2)Vegis, per exemple, Raghuram Rajan, Fault Lines, Princeton University Press, 2010.

Pere Guinjoan

Barcelona, gener de 2022