Recensió de llibre: Adam Tooze, Shutdown. How Covid Shook the World’s Economy,

Adam Tooze, Shutdown. How Covid Shook the World’s Economy, Penguin, 2021, 368 pàgines. Hi ha traducció castellana: El apagón. Cómo el coronavirus sacudió la economía mundial, Crítica, 2021, 430 pàgines

Adam Tooze ha publicat una obra sobre un any molt recent, el 2020, que va sacsejar les vides de tots nosaltres. Va ser un any marcat principalment per la pamdèmia de la Covid-19, fet que ha interactuat amb un context històric molt concret.

Nascut a Londres el 1967, l’autor es va graduar en economia per Cambridge, va passar per la Universitat Lliure de Berlín, i es va doctorar en història econòmica a la London School of Economics. Actualment és professor d’història a la Universitat de Columbia, i també director de l’Institut  Europeu. Entre la seva bibliografia destaca Crashed (2018), en què analitza les causes i conseqüències de la Gran Recessió del 2008 al 2012. Aquesta darrera obra està molt ben ressenyada en aquesta mateixa pàgina web.

El tarannà de l’autor es plasma en el text del llibre. Hom pot veure el seu doble vessant formatiu: el d’economista i el d’historiador. També s’hi aprecia que és keynesianista (això sí, posat al dia), europeista i partidari del partit demòcrata nord-americà en el pla ideològic. I, sobretot, molt preocupat pel medi ambient i com els esdeveniments analitzats afecten de forma asimètrica les diferents classes socials.

El llibre es divideix  en les següents parts:

• Introducció. Explica l’objectiu del llibre i destaca uns condicionants econòmics i polítics del moment previ a la declaració de la pandèmia.
• Primera Part: Enfermetat X. Com es va declara la pandèmia, com es va estendre ràpidament, i quins nivells de reacció es van mostrar per països.
• Segona part: Caiguda lliure. Quines van ser les conseqüències econòmiques immediates, i com es va gestionar el shock per a l’economia en diferents països (deixant a la Unió Europea per a la següent part), sobretot pel que fa al deute públic.
• Tercera part: Un estiu calent. Explica com la gestió de la crisi econòmica a nivell de la Unió Europea va dur a la creació del Fons Nova Generació. També parla de com la Xina va resultar reforçada en el context mundial per la seva gestió de la crisi, alhora que els Estats Units vivien fortes tensions internes prèvies a les eleccions presidencials del novembre.
• Quarta part: Interregne. Sobre l’arribada de les vacunes, tota una fita de la ciència per la seva rapidesa. També parla, entre d’altres, del tortuós camí entre les eleccions presidencials i la presa de possessió de Joe Biden.
• Conclusió: Parla sobre les primeres mesures de la nova Administració als Estats Units, reflexiona sobre la capacitat de la Xina a respondre a crisis, i fa unes reflexions sobre els nous reptes i el rumb que pot agafar la història.

Introducció

Tal i com explica Tooze, la intenció d’aquesta obra és analitzar, de forma contextualitzada, els fets esdevinguts en el món durant l’any 2020. Dues dates marquen el començament i final simbòlic d’aquest any, històricament parlant. El començament és el 20 de gener de 2020, quan el president de la Xina, Xi Jinping, reconeix públicament el brot de coronavirus. El final és igualment el 20 de gener, però de l’any 2021, quan Joe Biden jura el càrrec de 46è president dels Estats Units.

El fet més important és la pandèmia de coronavirus, però el llibre pretén ser molt més que una crònica de l’evolució d’aquesta malaltia en el món, o dels seus efectes econòmics explicats d’una forma aïllada de tot el context històric precedent.

Destaquen algunes circumstàncies com a teló de fons, prèvies a aquesta crisi.

Els Estats Units estan vivint fortes tensions internes, sobretot en un any d’eleccions, i amb una política aïllacionista i poc ambientalista del llavors president Donald Trump.

Per un altre costat, la Xina està augmentant la seva rellevància com a gran potència mundial, i la relació amb Occident és ambivalent, des de l’amenaça militar a un important soci comercial.

No és estrany que el Covid-19 provingués precisament de la Xina, i d’una regió, Hubei, que té uns condicionants biològics, socials i econòmics que provoquen una pressió mediambiental que poden haver facilitat la ràpida mutació zoonòtica.

I com una altra circumstància destacada, ens trobem la crisi del neoliberalisme, perquè els dogmes d’aquesta ideologia ja va ser qüestionada amb les intervencions de política econòmica i fiscal a partir del crash del 2008 (amb les seves limitacions i retards).

Primera part: Malaltia X

Del context mundial en què va aparèixer la COVID podem destacar certs aspectes. Hi havia hagut altres epidèmies recentment amb una forma de contagi semblant (el SARS al 2003, i el MERS el 2012). Havien tingut una taxa de mortalitat més alta, però s’havien pogut controlar abans. Països com Corea del Sud arrossegaven un trauma, per les morts causades, però això de fet els feia estar més alerta. Per un altre costat, l’OMS (Organització Mundial de la Salut), que havia de ser l’organisme supranacional de referència, estava infrafinançada i políticament qüestionada, entre d’altres, per l’administració Trump.

Quan va esclatar l’epidèmia a Wuhan i a la seva regió (Hubei) no se li va prestar atenció per part de les autoritats locals. Així es va propagar a diverses parts de la Xina, incloent Pekín, influït pels desplaçaments per la celebració de l’Any Nou xinès. Però tan bon punt el govern central va veure la gravetat del tema, es van adoptar unes mesures sense precedents a la història de la humanitat. Cap a finals de gener, es va paralitzar tot el país, posant en quarantena a les persones desplaçades, i enviant un contingent enorme de sanitaris a Wuhan. Va suposar una paralització de les indústries, i també hi va haver una fortíssima repressió de qualsevol crítica. Cap a finals de febrer el brot a la Xina es va poder donar per controlat.

Als països occidentals el COVID era vist com una amenaça llunyana i exòtica, de manera que no se li va prestar molta atenció. Va arribar a Europa a través, sobretot, del nord d’Itàlia, a la Llombardia, i en part des d’allí es va poder estendre a altres països del món. Durant el mes de febrer les mesures preses van ser molt limitades, i amb un excés de confiança, sobretot per ignorar la magnitud de l’amenaça. Dins d’Àsia, apart de la Xina destaca el cas de Corea del Sud: amb la lliçó apresa, tenien sistemes de vigilància molt bons, que els va permetre controlar els brots.

A nivell mundial, l’OMS i l‘FMI (Fons Monetari Internacional) van donar la veu d’alarma sobre la gravetat de la situació, però els països occidentals amb prou feines van prendre mesures durant aquest mes.

No va ser fins aproximadament mitjans de març que el gruix de països occidentals van prendre les decisions de confinament.

Segona part: Una crisi global com cap altra

Les mesures de confinament van tenir uns impactes asimètrics en molts aspectes. En primer lloc, van afectar sobretot al sector serveis i, de retruc, a l’ocupació femenina. Pel que fa a nivells de renda, els treballadors amb ingressos més alts van resultar menys perjudicats, perquè tenien feines que, en un percentatge més alt de casos, es podien fer remotament.

D’altra banda, els sistemes de protecció social es van comportar de forma molt diferenciada entre països. A Europa, els treballadors conservaven la feina i bona part del sou gràcies als fons rebuts, que van arribar finsi i tot als autònoms. Ara bé, en els països d’ingressos baixos i mitjans, on hi ha elevadíssims percentatges de treballadors a l’economia informal, molts més van quedar desprotegits, cosa que els va obligar a no respectar les mesures de confinament.

A nivell de mercats financers, aquesta crisi va ser diferent a totes les altres. I és que el problema no va ser només que el preu de les accions caigués de forma generalitzada, sinó encara més greu: a principis de març, tots els tenidors volien transformar les seves posicions de bons del tresor americà (Treasuries, valor refugi en gran part de les carteres de tot el món) en dòlars. El mercat simplement va quedar paralitzat, perquè no hi havia compradors. La Reserva Federal (Fed) va jugar un paper fonamental per evitar una crisi que amenaçava amb col·lapsar els mercats financers mundials. El seu president, Jerome Powell, va anar desplegant unes mesures de política monetària que no tenien precedents. Va començar per unes compres massives de Treasuries al mercat secundari, a una escala i a un a velocitat mai vistes abans. També va donar suport a bancs centrals d’altres països.

Apart d’aquestes mesures més clàssiques, es va implicar en la compra de deute del sector privat, i fins i tot garantint-ne el crèdit. Finalment, va comprar títols de deute d’altres nivells de l’administració pública dels Estats Units (sobretot, municipis).

Totes aquestes mesures van resultar efectives per a estabilitzar els mercats i, per cert, van afavorir sobretot la situació patrimonial de les persones més riques.

A la política monetària la va succeir, d’una forma pràcticament acompassada, una política fiscal expansiva com no s’havia vist mai en temps de pau. De seguida es van aprovar paquets d’ajuts que van apuntar en moltes direccions. Des de subsidis directes addicionals a la prestació d’atur  a desgravacions fiscals a grans empreses. Es va fer sota el paraigües de la Llei CARES, i amb una injecció de 2,7 bilions de dòlars (a la crisi del 2008 no va passar del bilió de dòlars).

La resta de països de l’OCDE també van aplicar fortes polítiques de suport a l’economia. En algun cas, com ara Espanya i Alemanya, la immensa majoria dels ajuts es van donar en forma de préstecs, garanties o injeccions de valors bursàtils.

Com era d’esperar, aquesta política de tanta despesa quan els ingressos fiscals queien de forma abrupta, donava peu a un dèficit fiscal que s’havia de finançar. Els bancs centraIs s’hi van implicar moltíssim, comprant al mercat secundari a un ritme molt semblant al de les emissions. Així, pràcticament es va produir una monetització del deute, acabant de trencar el dogmatisme sobre la separació entre la política fiscal i l’actuació dels bancs centrals.

Els països d’ingressos baixos i mitjans en general van afrontar bé la gestió dels respectius deutes públics. Hi van ajudar: el fet que, en molts casos, les polítiques fiscals no van ser tan expansives com als països occidentals; que les reserves d’or i divises de forma automàtica van pujar (per frenar-se les importacions); i, en molt gran mesura, que el món estava inundat de dòlars que buscaven rendiments.

Tercera part: Un estiu calent

A la Unió Europea, la baula més dèbil era Itàlia: va ser l’epicentre de la Covid al continent, on més fort va colpejar, i on més perjudici econòmic estava causant. A més, el deute públic podia passar d’un nivell precrisi del 136% del PIB (ja de per sí preocupant) fins el 155%, cosa que podia fer dubtar de la capacitat del país (d’altra banda, tercera economia de la Unió Europea) de respondre pel seu deute. Els mecanismes de recompra de deute, no només per a Itàlia, sinó també per a altres països com ara Espanya, amenaçaven de no ser suficients. I és en aquest context que, a l’estiu del 2020, es va arribar a un acord a nivell de la Unió Europea (vencent les reticències dels països “frugals”, encapçalats per Països Baixos) per a establir un fons d’ajut per 750.000 milions d’euros: 390.000 en forma de subvencions, i 360.000 en forma de préstecs. Tots els països en serien receptors, però evidentment als més afectats els arribaria una part més que proporcional. Aquest fons es finançaria amb l’emissió de bons per part de la Unió Europea, que serien retornats amb l’aportació de tots els països.

Dins la filosofia d’aquest fons (anomenats Nova Generació) hi anava inclosa la necessitat d’implementar la transició ecològica, i fins i tot una bona part estava destinada directament a projectes de conversió del model. D’aquesta manera, uns líders europeus bàsicament de centre dreta van assumir l’agenda ecologista.

Pel que fa a la Xina, cal comentar, en primer lloc, el seu president, Xi Xinping, va assumir de facto el lideratge de la lluita mundial contra el canvi climàtic, anunciant, a l’Assemblea General de les Nacions Unides, que el seu país arribaria al seu pic màxim d’emissions de CO2 abans del 2030, i que pel 2060 arribarien a la neutralitat carbònica.

Amb la ràpida recuperació econòmica que s’hi havia produït, a nivell el govern del Partit Comunista Xinès quedava reforçat amb la seva legitimitat. I, alhora, guanyava força en l’àmbit econòmic mundial. En aquest context, quan el govern de Pekín va prendre mesures per desmantellar el sistema polític de Hong Kong, les reaccions en contra van ser limitades, fins i tot amb benevolença per part dels mercats financers.

Als Estats Units en aquells mesos s’hi estaven vivint unes fortes tensions internes, que estaven duent a l’extrem la polarització en tres àmbits principalment: la relació amb la Xina, el moviment Black Lives Matter i les tensions va ser la gestió de la pandèmia.

Les eleccions van estar marcades per una àmplia polèmica des de molt temps abans que es produïssin. Les va guanyar Joe Biden, però Donald Trump no va acceptar el resultat, i va intentar utilitzar (infructuosament) tots els mitjans que va veure possibles per impugnar-ne els resultats.

Quarta part: Interregne

A la tardor, mentre una segona onada de l’epidèmia colpejava Estats i Units i Europa, va arribar una bona notícia: l’anunci de vacunes efectives contra la Covid desenvolupades en països occidentals.

De fet, tan bon punt es va declarar la malaltia, i fins i tot molt abans que es veiés l’abast mundial que anava a tenir, diferents laboratoris es van posar a treballar en la consecució de la vacuna. A més, es va introduir, per primer cop en vacunes a humans, la tecnologia de l’ARN missatger, en les vacunes de Moderna i de Pfizer.

El model de desenvolupament de les vacunes, va ser un exemple de col·laboració público-privada. En el cas dels Estats Units, s’hi va implicar fins i tot l’exèrcit, bàsicament donant suport logístic. Així, Moderna va disposar de la infraestructura prestada. Però Pfizer va poder desenvolupar la vacuna amb els propis mitjans (després d’acordar-ho amb l’alemanya BioNTech a partir de la idea inicial d’aquesta última), si bé va signar un contracte que li assegurava la venda de milions de dosis als Estats Units.

Per la seva banda, Europa va invertir sobretot en el desenvolupament de la vacuna AstraZeneca, de la Universitat d’Oxford.

Pel que fa a altres països, Rússia va fer el primer anunci d’una vacuna fins i tot abans, a l’agost del mateix any, la “Sputnik V”. Es basava en una tecnologia més provada, l’adenovirus, igual que AstraZeneca. Però ja en aquells moments aquell país tenia seriosos problemes reputacionals tant a nivell internacional com dins les seves pròpies fronteres.

Pel que fa a la Xina, igualment es va posar a treballar en el desenvolupament de la vacuna des del primer moment. La primera dosi, dins la fase experimental, va ser injectada el 29 de febrer. En el seu territori la malaltia estava bastant controlada, de manera que va necessitar fer proves fora de les seves fronteres per tal de veure quant de significatius eren els resultats dels estudis d’efectivitat.

En definitiva, va ser tota una fita mundial en la ciència el fet que en menys d’un any s’arribés a desenvolupar (i amb efectivitat demostrada) unes quantes vacunes efectives contra una malaltia que s’havia declarat a principis de gener, i també que se n’arribés a produir una quantitat tan elevada en un termini tan curt. L’altra qüestió és a quin ritme arribarien als diferents països les dosis.

Tornant a la política, el 6 de gener va ser decisiu per a la política nord-americana. Per un costat, aquell dia es va declarar la victòria demòcrata en les eleccions al Senat de Geòrgia. Això suposava que els demòcrates tindrien majoria en el Senat del país, i que els republicans no els podrien vetar les grans decisions de política econòmica. Per un altre costat, aquell mateix dia es va produir un intent d’assalt al Capitoli (seu del Senat i del Congrés) per part de membres de l’extrema dreta, atiats per un discurs ambigu de Donald Trump, en què encara parlava de tupinada en les eleccions presidencials. Un incident d’aquesta categoria, amb ferits i morts, no tenia precedents en tota la història de la política dels Estats Units.

La borsa americana aquell dia va respondre amb pujades. Més enllà dels aldarulls tan visibles, s’interpretava que amb els resultats de Geòrgia es podria desplegar la necessària política econòmica expansiva, sense bloquejos institucionals.

Pel que fa a Europa, podem començar parlant del Brexit i de les negociacions per la seva entrada en vigor des de final de gener del 2021. El Regne Unit esperava que els negociadors de la Unió Europea mostressin més preocupació pel tema, de manera que pogués aconseguir acords més favorables. Per a la Unió Europea el Brexit era ja un tema descomptat, no prioritari. Així, es va arribar a un Brexit “dur”, uns termes incòmodes per a ambdues parts, però que Regne Unit patiria més.

Els principals problemes de la Unió Europea eren la lluita contra la pandèmia, les difícils relacions amb la Xina i Estats Units, la gestió dels fons “Nova Generació” i les relacions amb diferents estats membres (com ara els conflictes amb Polònia, a qui es va haver de concedir ajuts per tancar les mines de carbó). D’altra banda, altre cop un nou problema va venir d’Itàlia: Giuseppe Conte va dimitir com a primer ministre, i s’apropava el fantasma d’unes eleccions en què podria guanyar la ultradreta. Però el perill es va poder conjurar amb la designació com a nou primer ministre de Mario Draghi.

Conclusió

Als Estats Units, els plans econòmics de la nova Administració de Joe Biden suposen un gran canvi respecte al que s’estava fent fins ara. No és només que es dediquin quantitats ingents de recursos per reflotar l’economia, sinó sobretot que tenen un canvi d’orientació: un pla de rescat d’1,9 bilions de dòlars per començar, un programa d’infraestructures de 2,3 bilions de dòlars, i 1,8 bilions de dòlars a un pla familiar. El primer pla s’executaria immediatament, i els dos següents al llarg de la legislatura. Els destinataris d’aquests plans serien principalment els ciutadans de la classe mitjana i baixa, així com les PIMES; mentre que els ajuts a les grans empreses serien mínims.

Pel que fa a la gestió de la vacunació, la veritat és que Biden ha estat continuista en la política seguida: evitar que pràcticament s’exportés cap vacuna fora dels Estats Units fins que tothom qui volia l’hagués rebut (cap a l’abril del 2021).

L’autor destaca que la Xina ha estat molt àgil en general en la gestió de la crisi: ha donat una resposta ràpida, i a una escala descomunal. A més, ja en el mateix 2020 va aconseguir creixent econòmicament. Xina ha mostrat les seves pròpies capacitats per lluitar contra les crisis, i s’enforteix en la seva posició a nivell mundial.

Pel que fa a la Unió Europea, Tooze subratlla l’aprenentatge respecte a situacions anteriors que ha demostrat pel que fa a la gestió de la crisi, i que ha estat brillant el plantejament mediambientalista que li ha donat al Fons Nova Generació.

En el context econòmic del 2020 hi ha hagut una fortíssima expansió monetària, però no s’ha generat inflació a els grans economies. Als banquers centrals no sembla preocupar-los aquest escenari.

En termes més generals, Adam Tooze planteja que allò succeït en el 2020 ens ha de fer reflexionar a tots, i prendre mesures contundents. L’expansió de la Covid ha tingut unes causes molt relacionades amb la invasió humana del medi natural, fruit del model econòmic.

Igualment, l’autor destaca la importància que han tingut els avenços científics i tecnològics en la resposta a l’amenaça ha suposat la Covid en tots els àmbits. I és que una societat tan complexa i interconnectada com la nostra, per tal de mantenir-se i respondre a aquest i altres problemes necessita un nivell de desenvolupament tecnològic a l’alçada, i que de fet hauria d’anar un pas pel davant dels perills.

El text acaba suggerint una frase davant d’un any que tots vam viure amb incredulitat. Podria sonar estranya, però sembla que els fets posteriors no li treuen precisament la raó: “Encara no hem vist res”.

Valoració personal

Considero que aquest llibre és molt interessant, si hom vol reflexionar sobre tot el que ha suposat per a la nostra societat no només la Covid, sinó tots els esdeveniments que l’han acompanyat a nivell mundial durant el 2020.

Encara que pel moment en què va ser enviat a la impremta era molt difícil tenir una perspectiva completa de tot els que ens va passar, hi ha molts elements per a la interpretació de la realitat. En aquest sentit, la lectura d’aquest llibre és molt recomanable, per poder començar a interpretar el món en el moment en què estem vivint.

La lectura del llibre no resulta lleugera, bàsicament perquè hi ha moltíssima informació i dades, de manera que el màxim partit se li treu fent-ne una relectura.

Pel que fa als plantejaments, resulta fàcil fer crítiques quan es té, encara que sigui, la vivència d’un any posterior a quan s’ha acabat d’escriure el llibre. No obstant, intentaré presentar els comentaris en un nivell prou genèric com perquè siguin una mica més justos i atemporals.

M’ha fet reflexionar la interpretació que fa l’autor de l’èxit xinès en la gestió de la crisi, i sobre les seves possibilitats de dominar en l’esfera internacional. Bàsicament, considero que cal destacar:

• Per a un règim amb manca de llibertats (d’informació inclosa) i de transparència, és clar que resulta molt més fàcil ser “exitós”.
• En aquesta línia, i de cara a altres països, si s’hagués compartit abans l’abast que podia tenir la malaltia (és creïble que hagués costat uns pocs milers de vides  recollides en les estadístiques?), segur que molts països haguessin reaccionat abans i amb més contundència.
• Convé reflexionar si l’estratègia xinesa de Covid zero era potser l’única elecció possible. A nivell de conjunt de país, el sistema sanitari públic potser no tindria la capacitat per tractar adequadament una major incidència, en relació als països occidentals (fins i tot pensant en les retallades que han patit els sistemes sanitaris públics). I recordem, de cara a la població, quin impacte tenen els confinaments estrictes sobre la salut física i mental, com des del mateix món sanitari s’alerta.
• Finalment, el model econòmic xinès com a mínim haurà de fer més reformes, no només per reduir les emissions de CO2, sinó també per ser més respectuós amb les seves zones silvestres. Entre d’altres, perquè la invasió d’aquestes es considera l’origen més probable de la pandèmia viscuda i, per tant, és un alt risc per a noves malalties.

Finalment, considero que cal ser crític amb la poca importància que se li donava als nivells d’endeutament en què els governs han incorregut per fer front a la crisi, així com la política monetària seguida. Adam Tooze no mostra preocupació pels riscos que això suposa, sinó que més aviat es refereix a declaracions públiques en sintonia amb aquesta opinió.

Segurament en els moments més crítics es va prendre molt bones mesures, però uns nivells de deute tan elevats condicionen la política econòmica que es pot fer, especialment en contextos diferents. Per exemple, en un context d’inflació es pot fer necessària una contracció monetària, i això repercuteix en els tipus d’interès, i per tant un major cost de l’endeutament.

Evidentment, en el moment d’escriure’s el llibre això no estava succeint, però en un món acceleradament canviant (tan sols recordem la frase “Encara no hem vist res”, que sembla estar carregada de raó), era un dels molts riscos existents.

En aquest sentit, penso que des d’una visió d’igualtat social, potser arribarà el moment en què no puguem parlar d’ambiciosos projectes expansius d’ampliació de prestacions socials, sinó que els costos d’ajustaments de les economies es reparteixin d’una forma més justa a com s’ha fet en situacions anteriors.

Ramon Vallés

Barcelona, juliol de 2022