Recensió de llibre: Llibert Ferri, Putin trenta anys després del final de l’URSS

Llibert Ferri: Putin trenta anys després del final de l’URSS, Edicions de 1984, 2021, 320 pàgines. En català

Putin trenta anys després del final de l’URSS

L’octubre de 2021, a punt de complir-se els 30 anys de la desintegració de la Unió Soviètica (en endavant, URSS), Llibert Ferri va publicar aquest llibre, que parla de com ha quedat configurada la Federació Russa (en endavant, Rússia) al voltant de Vladímir Putin. S’explica com la crisi dels anys 90 del segle passat van contribuir a l’ascens al poder de Putin, i de l’evolució cap a un estadi polític cada cop més autoritari i al voltant d’aquest líder. Però també s’explica, i sobretot a través de relats d’entrevistes realitzades per l’autor durant els darrers 15 anys, com ha evolucionat l’oposició a aquest règim dins del mateix país.

L’autor, nascut a Barcelona el 1948, és llicenciat en periodisme per la UAB, i també va estudiar ciències socials a l’ICESB. Els qui veiem la TV3 des de fa anys, el recordem com el corresponsal de la cadena a l’URSS (i les antigues repúbliques soviètiques des de la seva desintegració), així com a l’Europa central i oriental. Des del 1987 al 2007 ens va anar oferint magnífiques cròniques del procés de degradació del sistema soviètic, i posteriorment de com començava a caminar i evolucionava la Rússia post-soviètica.

El llibre comença narrant l’assassinat de la periodista Anna Politkosvkaya, tot i que va fent salts enrere en el temps. I, tot i que aquesta no és l’estructura de l’obra, nosaltres l’explicarem segons els dos blocs temàtics que hem anomenat al principi, que evidentment van molt interrelacionats.

La Rússia de Putin

La dècada dels 90 del segle passat va ser molt dura per a Rússia en general, i sobretot per a la gran majoria de la seva població. La desintegració de l’URSS (completada el 25 de desembre de 1991) no va ser percebuda com una apertura al món i a la llibertat, sinó com una època d’humiliació en diferents àmbits. En l’àmbit intern, durant els 90 la transició econòmica del socialisme va anar cap a un capitalisme salvatge. Es van desmantellar una gran part de les indústries i empreses, per no ser rendibles i per la pèrdua de mercats per la desintegració de l’espai econòmic de l’antiga URSS i els països satèl·lits. Els ingressos fiscals de l’estat van caure, i els serveis que prestava es van deteriorar dramàticament. El nivell de vida de la població també va empitjorar terriblement, deixant la gran majoria de la població per sota del llindar de la pobresa, duent, entre d’altres, a major alcoholisme i gran mortalitat prematura. La delinqüència i les màfies van proliferar i van estendre la seva influència impunement, creant una gran inseguretat ciutadana. A nivell institucional, les empreses insígnia del país (energètiques, d’altres recursos naturals i indústria pesant) se les van apropiar antics membres dels òrgans de govern comunista a través d’una sèrie de procediments irregulars i foscos, donant peu així a una nova classe social: els oligarques. També en l’àmbit intern, la pèrdua de facto de la primera guerra de Txetxènia (mitjans dels 90) va suposar una altra bufetada a l’orgull.

En l’àmbit internacional, l’emancipació dels països de l’antic pacte de Varsòvia i la desintegració de l’URSS van comportar una aproximació dels primers (més les repúbliques bàltiques) a la Unió Europea i, pitjor, a l’OTAN. A més, els organismes internacionals no van prestar l’ajut que s’havia arribat a reclamar, sinó que van girar d’esquena i van deixar el país a la seva sort.

I tot això de la mà d’un president, Borís Ieltsin, que no controlava la situació interna, i donava una imatge patètica d’home begut, a nivell intern i a l’esfera internacional.

Això va implicar un sentiment d’humiliació i derrota per a tot un país. En aquella situació, la població estava desesperada, i no buscava aprofundir en la suposada transició democràtica, sinó que sobretot sentia la necessitat de seguretats, d’ordre i de millora del nivell de vida.

Quan va caure el mur de Berlín, Vladímir Putin estava destinat com agent de la KGB a l’Alemanya oriental, on va viure com el poder del seu país s’esfondrava, i després va tornar a Rússia, on va anar tenint diferents càrrecs als serveis secrets i a l’ajuntament de Sant Petersburg (la seva ciutat natal). El gran sentiment d’humiliació i el ressentiment el van dur a afirmar, el 2005, que “L’ensorrament de la Unió Soviètica ha estat la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX”.

Putin arriba al poder de Rússia a l’agost de 1999, anomenat primer ministre per Ieltsin, que li va cedir la presidència al desembre del mateix any. Putin va començar el seu mandat amb un discurs dur a nivell intern, sobretot reactivant la guerra de Txetxènia (arran d’uns atemptats contra edificis residencials de Moscou atribuïts a terroristes txetxens, dels quals algunes informacions n’atribueixen a la FSB, antiga KGB, la responsabilitat real). A més va prometre posant ordre al país, prometent, entre d’altres, “liquidar la classe dels oligarques” (parafrasejant Stalin). Amb aquest discurs, va guanyar còmodament les eleccions presidencials del març del 2000.

Llibert Ferri es refereix a Putin i al seu govern com un kagebista o txequista (en referència a l’entitat origen del KGB). Aquest apel·latiu es basa en la manera de fer del seu govern. Des que va arribar al poder, es va ocupar a fons d’empresonar i expropiar qualsevol que ell cregués que podia qüestionar el seu poder o ser un potencial rival electoral. D’aquesta manera, va atacar els oligarques que volguessin rivalitzar amb ell. Un cas sonat és el de Boris Berezovski, que de fet l’havia ajudat a arribar al poder incloent maniobres fosques, i que es va exiliar a Londres. I un altre és el de Mikhail Jodorkovski, que havia parlat de presentar-se amb un programa reformista a les properes presidencials. El que havia estat l’home més ric de Rússia, va ser expropiat de les seves propietats i empresonat, sota l’acusació de frau fiscal. Això, però, no va succeir amb la resta d’oligarques, o com a mínim van quedar-ne lliures els que no es van oposar al seu poder i es van sotmetre als seus dictats. D’aquesta manera, en pocs anys Putin va passar a controlar tots els mitjans de comunicació massius, així com les principals empreses del país, posant com a dirigents bàsicament els seus antics col·legues dels serveis secrets.

El control polític del país es completava amb un assetjament a periodistes i de qualsevol manifestació d’oposició al carrer (amb prohibicions i suspensions injustificades i detencions arbitràries, entre d’altres).

La segona guerra de Txtexènia va acabar amb la posada al poder d’un dels líders guerrillers més sanguinaris (Akhmat Kadírov), i el seu fill Ramzan després de la mort del primer en un atemptat. Els Kadírov van implementar un islamisme radical en la forma de govern, impropi del mateixos txetxens. Relacionat amb aquesta guerra, es produeix l’assassinat de la periodista Anna Politkovskaya, l’any 2006. Ella havia fet una sèrie de reportatges denunciant les brutalitats comeses per ambdós bàndols en el curs de les guerres, a més de donar veu a les mares de soldats desapareguts i de les pèssimes condicions dins l’exèrcit.

Des de l’any 2000 fins al 2008, el nivell de vida dels russos va pujar considerablement. Això va venir condicionat, principalment, per un fort increment dels preus dels productes energètics en els mercats internacionals. Així, la pujada dels preus del gas natural i del petroli van comportar una forta injecció de recursos per a l’Estat, que es va reflectir en una millora considerable dels serveis públics, i dels sous de la població.

Per un altre costat, Putin va dur a terme una política de recuperació de l’orgull nacional. Si a la dècada anterior el país s’estava lamentant de la situació de deteriorament, i es contemplava amb vergonya tots els crims comesos pel poder, amb Putin es dona un gir total. Es recupera la veneració de tots els símbols nacionals presents i passats, incloent els de l’època soviètica. I la figura de Stalin passa a ser reivindicada pels seus èxits econòmics (d’industrialització del país) i, sobretot, per la victòria sobre el feixisme a la Gran Guerra Pàtria (la Segona Guerra Mundial). Ens pot semblar estrany, però de fet Stalin és, segons les enquestes independents, un dels cinc personatges més populars de la història de Rússia.

Aquesta reivindicació de l’època soviètica conviu amb l’exaltació del sentiment religiós (de l’Església Ortodoxa Russa). El seu Patriarca i Putin s’ajuden i elogien mútuament, i a més es reivindiquen conjuntament els valors més tradicionals, incloent discursos conservadors pel que fa a la família i la sexualitat.

D’aquesta manera, Putin està assolint un nivell de popularitat altíssim, que mantindrà de fet tot el període narrat en el llibre. Això, però, conviu amb uns problemes de fons, que preocupen els sectors més intel·lectuals i liberals de la població. En efecte, hi ha un creixent autoritarisme, una manca d’aperturisme a l’exterior i una pervivència de la corrupció (una mica menys visible, en part per la repressió de la premsa) I, en el pla econòmic es veu el problema de tenir un model basat en l’exportació de productes energètics, en un baix desenvolupament de la indústria pròpia, amb un model econòmic molt semblant al d’un país subdesenvolupat.

L’esperança per a molts liberals i la gent més aperturista va arribar l’any 2008, quan Putin, en no poder-se presentar (per imperatiu constitucional) a un tercer mandat presidencial consecutiu, va posar com a candidat Dmitri Medvédev, de tarannà aparentment més modern, a pesar que venia del seu cercle de confiança. Putin va optar per aquesta fórmula, enlloc d’intentar canviar la constitució, i es mantindria en el poder ocupant el càrrec de primer ministre.

Medvédev va guanyar les eleccions presidencials, i va fer tàndem amb Putin durant els següents quatre anys. El resultat d’aquesta combinació va resultar ser la continuïtat del que s’havia anat fent fins llavors, si bé amb una aparença cosmètica de major modernitat. Sobretot pel que fa a relacions internacionals, Medvédev va mostrar la cara amable del règim, tot i que quan hi havia diferències de criteris dins del tàndem, aquestes sempre es resolien en favor del primer ministre (valgui com a exemple la intervenció militar a Geòrgia l’any 2008, coincidint amb els Jocs Olímpics de Pequín). D’aquesta manera, no hi va haver un canvi de rumb en l’economia, amb un Putin més preocupat per l’enfortiment de la indústria militar que en cap altre projecte.

Les esperances de canvi es van esvair del tot quan, de cara a les eleccions del 2012, Putin es va tornar a presentar (exitosament) com a candidat del seu partit, Rússia Unida. I, més endavant, va impulsar una reforma de la constitució que li permetran mantenir-se en el poder fins el 2036.

Tal i com hem assenyalat més amunt, per a Putin, i per a bona part dels russos, la dissolució de l’URSS va ser una gran tragèdia, no tant per la fallida d’un sistema econòmic, sinó més aviat per la caiguda d’un imperi (soviètic o rus, segons es miri).

Això va íntimament lligat amb la relació amb les antigues repúbliques soviètiques. Amb Bielorrússia hi ha una relació de protectorat, i amb Aleksandr Lukashenko (líder del país des de l’ensorrament de l’URSS) Putin hi guarda una relació oficialment molt bona (tot i que Ferri destaca que hi ha en el fons una mútua desconfiança entre líders), i ambdós països cooperen en diferents esferes. En canvi, amb Ucraïna no és així, i això que, per motius geoestratègics, històrics i emocionals és una peça imprescindible per refer l’imperi. Des de la Revolta Taronja el 2004, i especialment des de la Revolta de l’Euromaidan del 2014, Ucraïna s’ha separat políticament de l’esfera d’influència del Kremlin. Ja des de molt abans, Rússia havia fet una política per mantenir Ucraïna dins la seva òrbita. Aquesta havia estat basculant entre Rússia i Occident (a nivell econòmic, amb la Unió Europea). Mentre que l’est del país és més russòfon, i ric en mineria i indústria pesant, l’oest és més ucraïnòfon i agrícola. I cadascuna d’aquestes parts pressionava cap a una esfera d’influència o una altra. Amb l’Euromaidan i la fugida de Yanukovitx (llavors president) a Moscou, el país va passar a decantar-se per la influència europea. La resposta de Putin a aquest moviment va ser ocupar i annexionar (prèvia paròdia de referèndum) la península de Crimea a Rússia, i iniciar la guerra del Donbass, animant i ajudant militarment els separatistes d’aquesta regió, que buscaven la segregació del país, i entrar a l’òrbita russa.

Pel que fa a la resta de la política exterior, i sobretot en els darrers anys, el règim de Putin ha estat teixint unes relacions i una estratègia bastant curioses. Per un costat, s’ha aliat amb el trumpisme i amb l’extrema dreta europea. En efecte, a la mateixa campanya electoral del 2016 als Estats Units, des de Rússia es va estar treballant a l’ombra per afavorir l’elecció de Trump. I pel costat europeu, de fet el somni de Putin era que Marine Le Pen, candidata de l’ultradretà Front Nacional, fos escollida presidenta de França. Mostra clara d’això han estat les mostres públiques de mutu suport, i també els crèdits rebuts pel partit francès de mans d’un banc rus. Més enllà d’unes coincidències ideològiques en l’espectre conservador, Putin buscava debilitar la construcció europea i l’OTAN. Els plans, però, no li van sortir bé, perquè l’OTAN va seguir en funcionament, i també perquè Marine Le Pen no va tenir l’èxit polític desitjat.

Per un altre costat, i aprofundint en polítiques més soterrades, Putin s’ha fixat en els temes més candents de la política europea per a desestabilitzar-la. En aquest sentit, el procés independentista a Catalunya va ser vist com la baula més feble de la Unió Europea al 2017. Per això va fer discursos en què comparava la situació de Catalunya amb el cas de la independència de Kosovo, i també el canal televisiu internacional del règim, Russia Today, va donar una amplíssima cobertura informativa de l’1 d’octubre i fets posteriors. En el llibre es diu que no es pot demostrar que s’hagués intervingut en algun altre àmbit més soterrat del procés.

L’altra Rússia

En el seu llibre, Llibert Ferri ens ajuda a entendre com s’ha arribat a la Rússia de finals del 2021, just 30 anys després de la dissolució de l’URSS. Un poble que majoritàriament dona suport a Putin, i així queda patent al llarg del llibre.

Ara bé, el llibre també parla, i molt, de l’oposició al règim generada dins la mateixa Rússia, a qui dona veu amb la narració de moltes entrevistes. De fet, es mostra una clara empatia de l’autor per tots els moviments que intenten qüestionar els fonaments autoritaris del poder.

Es parla, ja des de principis de la dècada del 2000, de manifestacions contra l’autoritarisme, contra la guerra de Txetxènia i de tots els crims de guerra que allí es cometen. Narra les manifestacions en què s’apleguen unes poques persones: sobretot aquests primers anys, podien aplegar tan sols unes 300 persones a Moscou, i envoltades d’un nombre de policies molt superior, i que els podien detenir de manera arbitrària. Tot això, entre la indiferència de la resta de vianants.

D’aquesta manera, entrevista mares de soldats desapareguts al front de Txetxènia. I, apart de sorgir casos tan dramàtics com el de moltes mares que busquen als seus fills desapareguts com a soldats en aquella guerra (sense cap suport per part del govern), aflora una altra de les misèries de l’exèrcit rus. En efecte, es tracta d’una institució que acaba sent un infern, especialment per als nous reclutes. Hi abunden les pallisses, les extorsions, les desercions. La periodista assassinada Anna Politkovskaya (que hem anomenat més amunt) deia que no és molt diferent d’una presó, i que un cop dins hom és un esclau (i no només en temps de guerra).

Una altra entrevista interessant és la de Marina Litvinenko, vídua de l’exespia rus Aleksander Litvinenko (mort enverinat pels serveis secrets russos), que havia col·laborat amb Poltikovskaya per desemmascarar els crims comesos per l’estat rus. Marina i el seu marit estaven sota la protecció de Borís Berezovski. Llibert Ferri aprofita aquest fil argumental per mostrar la sordidesa de la realitat política russa, fins i tot amb part de l’oposició a Putin. En efecte, es fa notar que Berezovski podia haver estat implicat en la mort (a la dècada dels 90) del director del seu propi canal de televisió (perquè aquest volia investigar-ne les finances), i que fins i tot havia tingut relació amb el presumpte autor de l’enverinament de Litvinenko. Resulta curiosa la narració que fa de l’entrevista que Ferri va poder fer a Barcelona a Berezovski l’any 1999. Va ser una entrevista tensa, sobretot per l’altivesa de l’entrevistat. En aquells moments, defensava que les privatitzacions es van fer de la millor manera possible (per cert, ell en va ser un dels grans beneficiats), i va afirmar que Putin era la persona capaç de continuar i millorar tot el que s’havia fet. Poc temps després, el seu enfrontament va ser acèrrim.

Igualment són molt il·lustratives les entrevistes que va tenir l’autor amb la prestigiosa sociòloga Olga Kriixtanovskaia. La va entrevistar l’any 1996, el 2007 i el 2011. El 1996 denunciava, entre d’altres, que antics membres del PCUS els que acaparaven el 75% dels llocs a les noves elits, i que advocava per apropar Rússia als models occidentals de democràcia. El 2007, Kriixtanovskaia es va mostrar partidària del govern de Putin. Destacava que feia front a les amenaces exteriors, que s’estava millorant el nivell de vida de la població, i que s’estava mantenint el país unit. Era conscient de la por que infonia l’estat, però ella ho veia que era un mal menor. En aquella època, ella col·laborava amb el Kremlin com a assessora. A la tercera entrevista, i quan s’estava debatent la situació d’empresonament de Jodorkovski, ella va mostrar un punt de vista molt desenganyat sobre el règim. Veia que Jodorkovski no havia fet res que molts altres oligarques havien fet igual o pitjor, però que aquests estaven lliures. Ja estava totalment desencisada, i havia deixat la seva col·laboració amb el govern. Aquest cas ens mostra l’evolució de l’opinió i d’una part de la “inteligentsia” (els intel·lectuals), encara que no es manifesti en públic.

Un altre testimoni interessant és el de Marina Sallier, que era opositora a Putin des que aquest va estar a l’ajuntament de Sant Petersburg. En aquella època ella n’era regidora, i va denunciar irregularitats en un contracte gestionat per Putin de compra d’aliments a canvi de matèries primeres. Des de llavors Sallier s’ha mostrat sempre combativa amb l’autoritarisme i la corrupció del règim, i això havent de sobreposar-se a diferents amenaces, a vegades fins i tot al mateix replà de la seva escala.

Llibert Ferri retrata l’evolució de l’oposició al règim de Putin, i dels seus líders. Entre d’altres, de Jordorkovski (que finalment va marxar del país en quant va sortir del país, abandonant pretensions polítiques), el liberal Grigoriy Yavlinskiy (del partit Yabloko, un socialdemòcrata que va anar quedant arraconat al llarg de les successives eleccions), i de Borís Nemtsov (un  neoliberal que havia ostentat càrrecs rellevants als 90, i que denunciava que l’estat rus era una estructura mafiosa, abans de morir tirotejat el 2015 vora el Kremlin).

Hi ha, però, un líder opositor per qui Llibert Ferri aposta clarament. Es tracta d’Aleksei Navalni. Nascut el 1976, és un polític jove, i que no ha estat implicat en cap procés polític obscur. El defineixen com un “nacionalista rus il·lustrat”, i el seu discurs es va fer fort amb la seva denúncia de l’autoritarisme i la corrupció. El seu espai sociològic és el de la joventut, la gent formada i la dedicada a petits negocis dins les ciutats de més d’un milió d’habitants. Alguns el comparen amb Lenin, per la seva determinació, força d’agitació i retòrica capaç de seduir milers de persones. Es va presentar a l’alcaldia de Moscou l’any 2013, i tot i que no va guanyar, va aconseguir un més que respectable 27% dels vots. El partit que va fundar (Rússia del Futur) ha estat durament perseguit, i finalment, el 2021, il·legalitzat d’”organització extremista”, igual que l’ONG que va fundar, la Fundació Anticorrupció. De fet, el mateix Navalni ha viscut un calvari (no només) judicial des del mateix moment en què va començar a despuntar políticament. Des d’arrestos per organitzar manifestacions, a una condemna el 2013 (després de les municipals) per malversació de fons (condemna censurada pel Tribunal Europeu de Drets Humans). Amb posterioritat, l’any 2020, en el transcurs d’un viatge a Sibèria en un viatge de denúncia de la corrupció, va ser enverinat amb l’agent químic Novichok. Aquesta intoxicació va ser demostrada quan el van aconseguir traslladar (hospitalitzat) fora de Rússia, a Berlín. A la seva tornada a Rússia, va tornar a ser empresonat, acusat d’incomplir les condicions de la condemna judicial prèvia. Actualment es troba empresonat en una presó de Sibèria, complint condemna de 9 anys per frau i desacatament als tribunals russos.

Finalment, com a exemple d’organització d’oposició al règim, i inclosa dins la llista d’”agents estrangers”, podem parlar de Memorial, fundada el 1989 per desemmascarar els crims comesos durant el període soviètic, tot i que no només d’aquella època. Apart de rebre aquest qualificatiu i ser perseguida, les seves investigacions van topar amb la clausura dels arxius del KGB per a aquest tipus de peticions. Aquesta clausura era molt fàcil de sostenir políticament, tenint en compte els índexs de popularitat de Stalin. Amb posterioritat a què es tanqués l’edició d’aquest llibre (octubre 2021), el desembre del mateix any Memorial va ser finalment il·legalitzada. Hom és lliure de pensar si això podia buscar eliminar denunciants incòmodes en vigílies d’una guerra.

En definitiva, podem fer-nos càrrec de quant dur pot ser estar a l’oposició a la Rússia actual, amb l’afirmació que Serguei Kovaliov (un dels fundadors de Memorial) li va fer un cop a Llibert Ferri: “Un dissident ha d’estar disposat a anar a la presó”.

Cap al final del llibre, Ferri fa una magnífica metàfora-insinuació, a partir de la confessió d’un antic funcionari soviètic: que Stalin no havia mort el 1953, sinó més aviat era una pulsió malvada de la vida russa, que anava apareixent.

Valoració de l’obra

El llibre és de lectura lleugera i entretinguda, en bona part gracies a les anècdotes històriques i personals de l’autor i els entrevistats, que fan viure al lector els episodis narrats. I, encara més important, ens ajuda a entendre una realitat força complexa i plena de paradoxes. És aquí on, en la meva opinió, recau el gran mèrit de l’obra, en tot allò que ens apropa i que ens fa una mica més comprensible, fins i tot acceptant que la realitat de Rússia, per molt que ho intentem, arriba a un punt en què se’ns escapa de l’enteniment.

El fet que l’autor hagués estat corresponsal a Rússia durant tants anys li ajuda, per un costat, a tenir una major perspectiva de tot el que ha estat passant, de manera que li resulta més fàcil narrar-ho. I, per un altre costat, li permet captar l’evolució de la forma de pensar de la societat russa.

En el llibre, Llibert Ferri no amaga les opinions personals (bàsicament, d’un demòcrata que es lamenta de la deriva autoritària i mafiosa que està prenent el país). Mostra clarament la seva disconformitat, i els seus anhels de canvi per aquest país, perquè li desitja el millor. Jo penso que això no li resta capacitat explicativa, perquè en qualsevol cas descriu els processos històrics i mentals que el poble rus ha viscut recentment, i que l’han dut a donar suport majoritari a un líder com Putin.

Tal i com hem dit al principi d’aquesta recensió, el llibre es va acabar d’editar a l’octubre de 2021, com una espècie de balanç de Rússia al final de les tres dècades de l’extinció de l’URSS. Per tant, no hi podia haver cap menció a la invasió d’Ucraïna (si entenem com a tal la que va començar el 24 de febrer del 2022, deixant de banda l’annexió de Crimea i la guerra al Donbass, des del 2014). La finalitat del llibre no era fer prediccions d’una propera guerra, tot i que es donava compte de l’escalada en la tensió.

Una darrera reflexió. Aquest llibre té un clar protagonista, que apareix en el mateix títol. Ara bé, en aquest llibre també hi surten molts herois (i heroïnes). Són tots aquells que s’oposen al règim, conscients la possibilitat de la repressió i que arriben a patir-la de moltes maneres. Ells donen una lliçó de veritable amor al país i a la democràcia, no només al poble rus, sinó també als que vivim en països en què donem per descomptades les llibertats, fins al punt que perdem la idea del seu valor.

Ramon Vallés i Fort

Barcelona, Maig de 2023