«Tindrà majoria absoluta el Partit Popular en el seu retorn al Govern d’Espanya?», d’Ignasi Farreres

Publiquem tot seguit un article d’Ignasi Farreres,  President del CEES, on fa balanç del mandat de Rodríguez Zapatero com a President del Govern d’Espanya i on analitza les perspectives de cara a la propera campanya electoral al Parlament espanyol.

Aquest article ha estat publicat al núm 104 de Testimonio, la revista de l’Instituto de Estudios Social Cristianos del Perú.

Tindrà majoria absoluta el Partit Popular en el seu retorn al Govern d’Espanya?

En el moment de redactar aquest article (primers d’agost 2011), el president espanyol i líder del partit socialista (PSOE) José Luís Rodríguez Zapatero (ZP), ha anunciat la convocatòria d’eleccions anticipades a Espanya, per al proper dia 20 de novembre. Amb això sembla posar voler posar fi a un angoixant període d’incerteses i perills que assetjaven al nostre país, tant en l’àmbit polític com especialment en l’econòmic. Amb això, cedeix també a les pressions del principal partit de l’oposició, el Partit Popular (PP), pressions a les que darrerament es va sumar Convergència i Unió (CiU), la coalició de socialcristians i nacionalistes catalans i tercer grup en pes parlamentari. A més el propi partit socialista i el seu nou líder electoral el Sr Alfredo Pérez Rubalcaba desitjaven també aquest avançament, donada la trontollant situació del país i el progressiu deteriorament de la seva estabilitat monetària.

La gran majoria dels comentaristes polítics i de les enquestes, vaticinen el triomf de l’opositor PP. El dubte radica més aviat en la magnitud d’aquesta victòria, ¿serà per majoria absoluta o només relativa?; Això últim l’obligaria a buscar aliances amb altres forces per poder governar, diàleg que l’empenyeria a moderar el seu discurs.

Les enquestes, fins fa un mes, vaticinaven una majoria absoluta, però els últims esdeveniments han obert un dubte raonable que això sigui així, i això per diverses raons principals: a) la designació del molt hàbil i excel•lent comunicador Rubalcaba, fins ara vicepresident del Govern, com a candidat a la presidència del Govern, cosa que obliga a focalitzar sobre un polític experimentat i amb prestigi com ho és Rubalcaba l’atenció mediàtica fins ara centrada en la desgastada imatge del líder del Govern, b) la previsible millora transitòria de la situació econòmica, producte del gran èxit del turisme estiuenc i de la positiva evolució de les exportacions espanyoles, c) les perspectives d’un notable augment electoral de la coalició CiU a Catalunya, que és el territori on es pot decidir si hi ha o no majoria absoluta, ja que el cap de llista d’aquesta formació, el Sr Duran Lleida, és el polític més ben valorat, no només a la pròpia Catalunya sinó en la totalitat d’Espanya, d) les més recents enquestes prediuen la victòria del PP, però consideren que el candidat socialista ho faria millor com a president del Govern i que té més capacitat de lideratge.

Com s’ha arribat fins aquí?

L’any 2008 els socialistes del PSOE obtenien el 43,7% dels vots vàlids, mentre que el PP quedava en el 40,1%. Ara les diferències van dels 7 i els 14 punts de diferència a favor del PP. Aquest notable desavantatge en les preferències cal atribuir-lo especialment al gran deteriorament que ha patit l’economia espanyola, del qual li està costant grans esforços recuperar-se. Aquesta crisi ha suposat greus problemes socials, entre els quals arribar a una taxa de desocupació superior al 20%, la més alta de la Unió Europea, conseqüència principalment, de l’enfonsament del sector de la construcció, derivat de l’esclat de la bombolla immobiliària espanyola. La crisi immobiliària i el conseqüent impacte financer sobre el nostre sistema bancari, finançador de la bombolla, va ser precedit per les conseqüències de les crisis de les hipoteques “subprime” americanes, que van tenir poca incidència directa sobre les nostres institucions financeres, ja que aquestes posseïen un baix nombre d’aquests actius-escombraries, però va afectar indirectament als nostres bancs i caixes d’estalvi, ja que va provocar el tancament total dels crèdits que amb il•limitada abundància havien concedit, fins ara, els bancs europeus a l’economia espanyola, la qual, portada per la “febre de l’or” de l’especulació immobiliària, va gastar durant anys més del que la seva població estalviava. Així doncs la caiguda de la construcció, juntament amb el bloqueig del sistema financer (més preocupat en tornar el seu propi endeutament que a concedir nous crèdits), van fer que la crisi immobiliària i financera es traslladés a l’economia productiva, que no va trobar diners ni per finançar fins i tot negocis segurs i rendibles que l’únic que necessitaven era finançar el seu capital circulant. La crisi estava servida. És cert que la crisi econòmica va afectar la majoria dels països europeus, provocant en molts casos la derrota electoral dels seus governs, però no tots els governs van saber enfrontar-s’hi amb la mateixa enteresa. El cas espanyol és paradigmàtic de com afrontar-la negativament. En efecte, el president espanyol es va negar de bon principi a reconèixer l’existència de la crisi, de manera que es van perdre molts mesos sense prendre les mesures que hauria calgut, i quan aquestes es van prendre, van resultar molt més costoses. Es va perdre un temps preciós. A més, quan es va acceptar oficialment l’existència de la crisi, es va atacar amb mesures parcials, disperses i desmanegades i en últim terme insuficients. En resum, com que no hi havia diagnòstic de crisi, no es van aplicar les teràpies per resoldre-la, i quan n’hi va haver, aquestes es van quedar curtes. Tot això fa que quan la majoria dels països -inclosos la majoria dels europeus- estan en plena recuperació, Espanya va endarrerida a recuperar el pols, i fins i tot es veu sota l’espasa de Dàmocles de veure intervinguda la seva economia per la Unió Europea en cas de veure’s arrossegada per la corrent de crisi monetàries que s’ha emportat Irlanda, Portugal i Grècia i que ara mateix està amenaçant a Itàlia i Espanya.

La frivolitat amb què el President Zapatero va abordar la crisi va tenir el seu punt crític, el maig de 2010, quan davant la crisi monetària que en aquest moment tenallava Europa i a Espanya i que posava en perill la pròpia moneda comuna, l’euro, el consistori de la Unió Europea es va plantar davant el Govern espanyol i el va comminar a adoptar urgentment mesures econòmiques i estructurals profundes, sota l’amenaça de deixar sola a Espanya davant una imminent suspensió de pagaments. L’alarma va ser tan aguda, que no només van ser els líders europeus els que van donar l’avís, sinó que també s’hi van sumar el President Obama i el president xinès. En aquest moment el president ZP va donar el seu braç a tòrcer i va publicar un Reial Decret Llei dictant dràstiques mesures d’austeritat i retall de la despesa pública per tal de reduir el dèficit pressupostari: congelació de les pensions, rebaixa del sou dels funcionaris, supressió d’ajudes a la natalitat, etc. Aquestes mesures de caràcter urgent, havien de ser recolzades per les cambres legislatives. Però el PP (tot i pertànyer al Partit Popular Europeu) no va voler donar suport a les mesures d’emergència, ja que va prioritzar la seva postura d’oposició a qualsevol iniciativa del govern, per sobre de preocupar-se per l’estabilitat del país. Per això es diu que l’actitud del PP és la de “com pitjor, millor”. Això va suposar l’enuig i enfrontament amb els dirigents “aliats” del PPE i especialment amb la Cancellera Angela Merkel. En aquest moment i per evitar que Espanya caigués en la bancarrota, la formació CiU, va tenir un acte de responsabilitat, ja que amb el seu vot d’abstenció, va fer possible la convalidació legislativa del Reial Decret-Llei, evitant amb això que el govern hagués de dimitir i s’obrís el procés electoral entrant en una perillosa interinitat política en moments crucials en els que era urgent la presa de greus decisions econòmiques.

Les mesures d’austeritat que es va veure precisat prendre el Govern Zapatero, van implicar necessàriament l’adopció de mesures de reducció del dèficit i canvis estructurals, qualificades d’ “antisocials”: reforma de la legislació laboral per intentar dotar de més flexibilitat al mercat de treball, allargament de l’edat normal de jubilació dels 65 als 67 anys, estalvi energètic (a part de les esmentades anteriorment).

Això va implicar que a partir d’aquest moment s’incrementés la impopularitat del govern. Els sindicats van convocar -sense gaire convicció, ja que era contra un govern d’esquerres-, una vaga general, que amb el seu poc seguiment va poder qualificar-se de quasi fracàs. També a partir d’aquest moment les enquestes sobre intenció de vot, van ser progressivament negatives per al PSOE i més favorables per al PP.

Tot i que la crisi econòmica ha estat determinant en la pèrdua de confiança de l’electorat, aquest no és l’únic dels factors causants del desgast socialista. Altres factors serien:

• La situació de govern del PSOE en minoria, derivada de la seva decisió de confiar tirar endavant la legislatura amb aliances diverses, segons una geometria variable de pactes amb grups minoritaris a dreta o esquerra. La aliances amb els minoritaris d’esquerres li va ser útil inicialment per aprovar les lleis que el van convertir en el “far de la progressia mundial”: introducció de l’avortament a terminis, laïcisme militant, matrimoni homosexual, etc., però aquests suports es van esfumar quan es van haver de prendre mesures impopulars.
• La frivolitat de ZP a l’encarar temes profunds, com el compromís públic que va adquirir de donar suport l’Estatut d’Autonomia que votés el Parlament català, cosa que no va complir, guanyant la desconfiança dels nacionalistes catalans de CiU, potencials aliats en moments clau.
• Les vel.leïtats i oscil.lacions en política exterior, marcades més per la ideologia que pels interessos de l’Estat. Això va ser especialment visible en la política fortament antiamericana en els inicis del seu mandat, especialment pel que fa a la invasió de l’Irak i la seva decisió de sobtada retirada de les tropes espanyoles o en negar la salutació a la bandera americana. Tot això especialment durant el mandat del President Bush. Després, amb l’elecció d’Obama, va venir la recerca de la reconciliació.
• La pràctica d’una ideologia de “radicalisme d’esquerres”, que ha suposat l’aprovació de lleis impregnades d’arrels radicals: activisme feminista radical, divorci ràpid (va ser batejat com divorci “exprés”), autorització de l’avortament per decisió de menors d’edat gestants, ideologia de gènere, laïcisme militant, etc., que li van suposar un fort enfrontament amb les conservadores autoritats eclesiàstiques espanyoles.
• L’oposició sistemàtica del principal partit de l’oposició, el PP, que no ha acceptat pràcticament cap entesa en coses d’interès comú, ni cap Pacte d’Estat, ja que ha privilegiat la seva política d’enfrontament i assetjament al Govern, pensant que el deteriorament d’aquest els portarà indefectiblement al poder.

Conclusió

Sembla molt probable que el PP s’alci amb la victòria en les pròximes eleccions generals espanyoles i que el seu líder Mariano Rajoy, sigui el nou president del Govern, després de dues derrotes anteriors. La majoria dels analistes coincideixen que aquesta victòria es produirà més per la mala gestió de la crisi econòmica que ha fet el president Zapatero, que pels mèrits del candidat opositor Sr. Rajoy, que en tot moment ha atacat durament la pèssima marxa de l’economia i les mesures que s’han pres per combatre-la, però que sempre, s’ha cuidat prou de mostrar el seu programa econòmic, ja que si ho hagués fet, hauria hagut d’ensenyar cartes també impopulars. Al contrari, més aviat va caure en pronunciaments populistes, en oposar-se a la congelació de les pensions o la reducció del salari dels funcionaris, mesures del tot imprescindibles si es volia aturar amb urgència el galopant dèficit pressupostari, tal com reclamaven els líders mundials.

Així les coses, el dubte rau en la magnitud de la previsible victòria del PP i el context en què haurà de governar. La crisi econòmica continua i encara que hi hagi algun indici de recuperació, les seves conseqüències duraran diversos anys. Previsiblement, el creixement del PIB serà molt moderat i l’inici de la recuperació de l’ocupació no començarà a produir fins a finals del 2012 i trigarà diversos anys a reduir la taxa d’atur a la meitat de l’actual:. Mentrestant, és probable que les tensions socials, derivades de les mesures d’austeritat i d’aprimament de l’economia, irrompin a la superfície amb major intensitat que fins ara. Els sindicats, amb un govern de dretes, se sentiran més lliures per elevar les seves protestes i les seves exigències. Al seu torn el nou fenomen dels “indignats”, aparegut el 15 de març i que s’ha estès ràpidament a altres països, és previsible que creixi en les seves reivindicacions i protestes. En síntesi: la pau social es veurà alterada molt probablement per l’eclosió dels sentiments de frustració de les capes més perjudicades de la població, especialment les noves generacions, a les quals s’ofereix el panorama d’un futur sense futur.

Si la victòria es produirà per majoria absoluta o no, és un aspecte d’una gran importància pel que fa als possibles equilibris interns en un Estat plural com l’espanyol, en què hi ha diferents sensibilitats tant nacionals com culturals i lingüístiques. La cohesió interna d’Espanya descansa en què aquestes diferents sensibilitats trobin un marc de convivència en què totes se sentin còmodes. Les experiències recents des que el 1976, després de la dictadura franquista, es va recuperar les institucions democràtiques, és que quan el poder l’ostenta un partit amb majoria absoluta, la seva pràctica de govern tendeix a ser centralista i homogeneïtzadora, marginant les autonomies amb característiques i personalitat pròpies, tant en la no potenciació de la seva economia, com en un tractament fiscal discriminatori, així com a oposar-se al que suposi una potenciació de les seves pròpies institucions. Per contra, en els períodes en què el partit governant no disposava de majoria absoluta, en veure’s necessitat a demanar el suport parlamentari de forces polítiques representants d’aquestes nacionalitats (com és el cas de Catalunya i del País Basc especialment), la política practicada des del govern central és més respectuosa d’aquesta diversitat.

Ignasi Farreres
Conseller de Treball del Govern de la Generalitat de Catalunya (1988-1999)