«Una vergonya col·lectiva», article d’Emili Pons

De vegades hi ha prioritats. I tan igual de malament actuen aquells que no les volen veure   com aquells que no les volen resoldre. S’ha de ser molt insensible per no tenir consciència que tot el que està succeint als límits de la Unió Europea, per la banda de Grècia, és un crim contra la dignitat humana.

Són milions de persones indefenses, sense altra esperança que intentar fugir de la guerra, de la violència, de la mort, i que l’única cosa que troben al final del camí és una frontera tancada i ni tan sols aquell plat calent i aquell got d’aigua amb què els vells costums de l’hospitalitat obliguen a rebre el viatger.

Famílies senceres que han arribat al límit de la desesperació i que saben que és pitjor continuar a casa seva que fugir i afrontar el perill de morir ofegats en una barca. I que pel camí són  víctimes de traficants i màfies que els roben els diners que han pogut salvar. I que quan arriben a les fronteres d’Europa, es troben amb  un filat de pues i una inhumanitat absoluta que no s’emociona ni en veure infants que moren ofegats.

A la vista de com ha anat fins ara, ja  hi ha motius per rebel·lar-se contra gairebé tothom que hi tingui alguna responsabilitat i contra tothom que no reaccioni. Primer de tot contra el dogmatisme religiós, els interessos econòmics internacionals i els poders polítics que han provocat la terrible situació en què es troben avui Síria i altres països del seu entorn.

A continuació, contra les autoritats europees, que assisteixen impassibles al drama que es viu davant seu. Discuteixen molt sobre el tema però, una vegada més, es posa en evidència que són incapaces d’afrontar els problemes importants. I que darrere les grans paraules cerquen les solucions més miserables, com la que ara proposen de plantar a Turquia tots els fugitius.

I hi ha motius per rebel·lar-se també contra cada Estats que integra la Unió, començant per l’espanyol, que es repengen per no aportar cap solució que els impliqui i permeten que la situació es vagi podrint. I alerta amb Turquia, perquè si la decisió és convertir-la en el camp de concentració dels que intenten arribar a Europa, res no aturarà que esdevingui la dictadura que gairebé ja és i en un camp ben adobat perquè s’hi instal·li, a les portes d’Europa, l’imperi del terror gihaidista.

Però també és impresentable l’actitud de tants de col·lectius que quan els toquen a ells, solen tenir la pell prou fina. Contra els creients de les diverses religions que no clamen contra aquesta tragèdia humana. Contra els sindicats, que no convoquen vagues generals per exigir una solució immediata. Contra les patronals, que assisteixen impassibles a la situació com si a elles no les afectàs.

Com l’actitud de les empreses internacionals i les grans fortunes que les controlen. No veig cap gran marca de roba o de menjar, ni de cap altra cosa –tan simpàtiques en els anuncis de televisió–  que mogui ni un dit per intentar pal·liar la situació d’aquella gent enviant, al manco, els seus excedents de producció. Per una vegada, la seva publicitat podria tenir un sentit ètic.

I finalment, els partits de l’extrema dreta europea, de qui els demòcrates demostren tenir tanta.  Fomenten l’odi contra els immigrants, fins i tot quan són fugitius d’una guerra, i promoven la indiferència davant el dolor d’éssers humans indefensos. Per guanyar vots són capaços de predicar sense escrúpols la més absoluta inhumanitat, i la cosa més greu és que és cert que hi ha gent que els hi compra. Tancats en el més miserable individualisme, són incapaços de veure que els refugiats que no volen rebre, són gent com ells, i que el que ara pateixen els sirians ja ho hem patit els europeus en el passat i que res no assegura, per aquest camí antisocial, que no mos torni a succeir.

Sembla ser que la globalització només interessa quan serveix per fer negocis arreu del món, però no per ser solidaris amb les desgràcies que també tenen una dimensió global. I aquesta, és evident que la té. Com la va tenir l’exili dels republicans espanyols al final de la guerra civil. O el dels jueus i els gitanos que fugien del terror de Hitler. O el dels milions d’europeus que van emigrar durant la segona guerra mundial.

Com en tots aquests altres casos, el sirians no se’n van de casa seva pel gust de fer-ho, sinó perquè ja és impossible continuar vivint en el seu país. Perquè moren més infants sota les bombes que a les barques amb què intenten fugir. Hi ha guerra i hi ha terror. I és una obligació d’humanitat trobar-los un refugi, per més provisional que sigui. Garantir que disposin d’un habitatge digne, d’aliments i de roba, de medicació i d’educació per als infants, és una exigència que avui haurien de reclamar a crits totes les persones que encara creguin en la dignitat humana.

Emili Pons i Carreras

Publicat en el diari «Menorca» el 9.03.16