«Valors europeus», article d’Alfred Pastor

Reproduïm tot seguit l’article  «Valors europeus», del professor Alfred Pastor, publicat a La Vanguardia del 9 de juny de 2015:

En els moments baixos els europeus solem consolar-nos pensant que, si bé no tot és de color rosa ­la nostra població envelleix, els nostres joves no troben feina, el cel dels nostres fills es cobreix de nuvolots­, ens queda una cosa molt important: els nostres valors. Europa es defineix a si mateixa com a dipositària i guardiana d’uns valors compartits. Tenim, sens dubte, una abundància de valors de diversa procedència: de les diverses branques del cristianisme, de la gloriosa revolució del 1688, de la Il·lustració, de la Revolució Francesa…

Encara que hi hagi alguns solapaments entre ells, són, efectivament, molts valors. És llàstima que, per la resta del món, aquests valors s’hagin manifestat més sovint en escrits i sermons que en actes: per als seus habitants la panòplia de valors ha implicat una línia de destrucció.

Descobriments i colonitzacions han aniquilat cultures i poblacions senceres; els conflictes bèl·lics d’avui tenen les seves arrels en polítiques nascudes a Europa i mogudes moltes vegades per l’afany d’estendre els dominis d’una corona o d’una república, de vegades per la simple cobdícia. Terres que van ser d’emigrants i avui són riques es resisteixen a acceptar quantitats ridícules de refugiats: la nostra actitud no ha canviat. És cert que hi ha gent, molta gent de bona voluntat que presta ajuda; però tots sabem que un Govern que s’atrevís a tenir un gest de veritable generositat es veuria castigat pels seus votants. És que potser aquests valors són patrimoni dels occidentals i només per a ells? La crisi de Grècia, iniciada fa quatre anys i encara no resolta, ens diu que els nostres valors, que vam creure universals, no són ni tan sols europeus.

Són vàlids, almenys, dins de les fronteres de cada país? Amb dos exemples n’hi ha prou per negar-ho: que l’aportació de Catalunya al fons comú espanyol, qualificada d’”espoli”, hagi estat un argument de pes en la campanya a favor de la independència mostra que la generositat no està més ben vista aquí que en altres llocs. Coses de la política? Tampoc: un informe europeu acaba d’assenyalar Espanya com un país en què abunda l’explotació de la mà d’obra i on persisteixen condicions laborals afins a l’esclavitud.

Cal, doncs, insistir-hi? El capitalisme, la varietat d’economia de mercat que s’ha anat estenent per tot el món, té com a finalitat l’enriquiment material, i proposa la visió d’una prosperitat per a tothom, obtinguda quan cadascú prova d’aconseguir tot el que pot per a si mateix, com a recepta per a la pau universal. Tot i això, avui veiem que es posa de manifest el que ja se sabia d’abans: la recerca de la riquesa no genera concòrdia sinó conflicte, i els que segueixen de prop l’evolució dels recursos del nostre planeta ens anuncien que els conflictes aniran en augment, per elements cada vegada més necessaris, com l’aigua o l’aire net.

El deteriorament del clima ciutadà i social en aquests anys de la crisi té la l’arrel en un conflicte, no tant per l’existència de la crisi com pel repartiment dels seus costos; des del punt de vista econòmic, els grans conflictes són sempre conflictes de distribució. Així doncs, el camí que ens proposa el capitalisme no té sortida, i aquesta terra promesa no existeix. Però no ho engeguem tot a rodar confonent l’economia de mercat amb una de les seves varietats, el capitalisme.

Altres formes d’economia de mercat es distingeixen del capitalisme no per les seves regles de funcionament ­competència, llibertat d’empresa, informació, racionalitat dels agents­ sinó per la seva finalitat. Ens podem servir del mercat, no per maximitzar el creixement del PIB, sinó per ajudar a construir una societat harmònica, el bé comú de la doctrina de l’Església o la petita prosperitat del règim xinès. Però hem oblidat que no n’hi ha prou amb seguir les regles del mercat per aconseguir-ho. El mercat no és ni un jutge ni una guia per a tot, ni un oracle: és només un instrument. No li demanem justícia, ni saviesa. Perquè el mercat ens doni una societat justa ens hi hem d’acostar proveïts d’aquests valors de què parlàvem. Però, on són? On han esta sempre: dins de cadascú.

El que passa és que les virtuts no són un patrimoni que guardem gelosament, com el drac que guarda un tresor als contes de fades, sinó més aviat un múscul que cal exercitar perquè no s’atrofiï. Aquests anys de bonança no han contribuït a mantenir-nos en forma: el desig d’enriquirnos ha estat com un greix que ha anat afeblint la nostra sensibilitat. Valdria la pena que, a més de cuidar la nostra forma física mitjançant la pràctica d’esports cada vegada més exigents ­activitat lloable, encara que no exempta de perills­, també cuidéssim les nostres virtuts, potser sotmetent-les a partir d’ara a un rigorós entrenament. Amb un preparador personal? Amb algú o alguna cosa que ens ajudi a rebaixar el greix, no fins a eliminar-lo, perquè l’interès material té un lloc en la naturalesa humana, sinó fins al seu punt just; que és quan els impulsos econòmics, molt mals amos, tornen a ser bons criats. És urgent: sense l’exercici de les virtuts la nostra societat no pot viure.

Alfred Pastor,  director de la càtedra Iese-Banc Sabadell d’Economies Emergents