Educar en valors

Educar en valors… Ara se’n parla molt d’educar en valors, fins al punt que totes les lleis d’educació que es fan i es desfan, han considerat políticament correcte incorporar aquest objectiu, si més no en el seu preàmbul. Però de fet, ja feia anys que s’insistia, per part dels sectors més conservadors de la nostra societat, en la denúncia de la falta de valors de l’educació actual. I no és que ara vulgui defensar la seva crítica, perquè penso que, sovint, partien d’una visió estreta del concepte, cenyida a la disciplina i la moral pública tradicionals.

Però el que és evident és que ara, en parlem tots, de valors, i no sembla que sigui una moda. Potser és perquè estem espantats davant  el curs que ha pres la nostra societat, perquè tenim la percepció de viure una veritable crisi social, digueu-li de valors o de sentit de la vida.

Però primer de tot, què són els valors? Com tot allò que és intangible, podríem dedicar tota la vida a intentar definir-los. Però avui haurem de simplificar. Per a mi els valors són un punt de referència, digueu-li ètic, o religiós si sou creients, que ens orienta a l’hora d’actuar, de prendre decisions, a l’hora de triar, en definitiva.

Tots junts conformen allò que, sense recórrer ara a cap debat filosòfic, en diem la consciència, que contínuament vol marcar la nostra conducta en una direcció que doni sentit a la vida, a la nostra vida. Una altra qüestió és si, a l’hora de la veritat, en fem cas o si ens decantem per una solució alternativa: perquè sovint les solucions alternatives sembla que proporcionen una satisfacció més immediata.

I quins són els valors?. Si voleu recórrer al discurs clàssic, dels valors transcendentals que es diu, la llista ja està feta… Però sembla que al llarg de la història, la societat els ha interpretat de maneres molt diverses, o n’ha incorporat d’altres. Podríem parlar, per exemple, d’educació per a la pau, i segur que ens posaríem d’acord en els valors que li són substancials… Però el món ha conegut també, i d’una forma terriblement continuada, una educació per a la guerra, recolzada també per uns valors propis.

Vull anar a parar, simplement, al fet que, fins ara, cada societat n’ha establert els seus, de valors, o que simplement n’ha prioritzat uns per damunts dels altres. I que el poder polític i econòmic de cada moment de la història, no ha estat aliè a la seva determinació. I encara més, que mai no podrem parlar d’un bloc uniforme de valors.

Vol dir això que hi ha valors positius i que n’hi ha de negatius? Permeteu-me que en aquest punt m’aculli a la saviesa de Nietzche quan diu que tot és relatiu, inclosa aquesta frase. Però segurament el que passa és que hi ha valors amb poc valor, que són fruit de la conveniència, del moment, o la justificació de les nostres accions, o la imposició pura i simple del poder dominant…

I que en canvi n’hi ha d’altres que brollen de més endins. Gabriel Amengual diu que els autèntics valors són aquells que rebem, que ens són donats, és a dir, que no ens reclamen cap justificació per adoptar-los. “El més important en la vida -diu- no és conquesta nostra, sinó do”.

Si em permeteu la lleugeresa, la llista de valors i la seva cotització han anat canviant amb el temps. Però Octavi Fullat, que els ha estudiat al llarg de la història del pensament occidental, diu que n’hi ha dos, de valors, que han romàs inalterables: la dignitat i l’eficàcia. La dignitat de cada persona i l’eficàcia entesa com a esperit de treball, esforç, organització, preparació…

Déu n’hi do! Perquè si aquests dos valors mantinguessin tota la seva vigència en la nostra societat,  segurament avui ens hauríem reunit per parlar d’una altra cosa.

Parlem d’educar en valors, i la primera dificultat que planteja aquest exercici és, en expressió de Josep Maria Duart, que “els valors no s’ensenyen; s’aprenen”. Els manuals tenen poca eficàcia en aquest cas. I les paraules, encara menys. Perquè els valors són sens dubte alguna cosa intangible, estrictament mental, però solament es manifesten a través dels fets. Dit d’una altra manera, l’únic camí que té el mestre o la mestra per educar en valors, a l’escola, és donar exemple en cada un dels seus actes i en cada una de les seves decisions, ser conseqüent amb el seu discurs.

Però cauríem en l’error del segle si penséssim que la responsabilitat d’educar és una qüestió dels professionals, i que són només ells qui ha de donar exemple. La cosa és molt més complicada. Una bona professora, la Mercè Marsal, no es cansa de dir-ho: “La pràctica del bon exemple esdevé una responsabilitat col·lectiva que abasta la societat en ple, començant per les famílies, seguint pels mitjans de comunicació i acabant pels tots els qui formen aquesta societat que ens ha tocat de viure”, i sobretot aquells que la lideren.

I si això és així, només cal que fem un repàs mental al medi en què es mouen els nostres infants i els nostres joves, la societat en què els ha tocat viure, per treure conclusions sobre els exemples a què són sotmesos cada dia.

En l’àmbit de la família, tant si és convencional com si no ho és…; a través dels mitjans de comunicació múltiples i diversos…; en les relacions laborals…; en l’esport d’elit…; en la política…; en les finances… Fem un minut de silenci?

Tot plegat, està clar que la societat no ajuda en la labor de donar bon exemple… I potser no ha ajudat mai, però ara, amb l’agreujant que estem molt més informats, ben informats i mal informats, de tot allò que no és precisament un exemple de valors. I que les convencions, que antany podien maquillar la realitat, ens han esclatat a les mans.

Però no voldria que aquesta conclusió s’interpretés com una actitud pessimista o claudicant. Tot al contrari, el que voldria és incitar a l’acció. Primer de tot,  perquè si pensem en valors, l’acció n’és inseparable. I a continuació, perquè si pensem en el nostre jovent, paga la pena l’esforç .

Moltes vegades he pensat en la gosadia de la Carme Serrallonga i els seus companys quan van crear l’escola Isabel de Villena, com aquell que diu mentre les tropes de Franco entraven a Barcelona. Voleu una millor mostra del que vol dir educar en valors a pesar de les dificultats?

El fet és que avui, com ahir, la regeneració de la nostra societat és inseparable de l’educació en  valors. No a través de les paraules, que potser mai no havien estat tan boniques i acompanyades de música publicitària, sinó per mitjà dels fets. I que els valors no tan sols han de guiar la nostra vida, fins i tot en les actuacions més íntimes, sinó que hem d’exigir que abastin tots els àmbits socials, com a via cap a un futur més digne.

Emili Pons i Carreras

Intervenció a l’Ateneu Barcelonès, el 17 d’octubre de 2009,  amb motiu del centenari del naixement de Carme Serrallonga, fundadora del col·legi Isabel de Villena.