Les desigualtats econòmiques: un camí a la pobresa i a la manca d’oportunitats

Les desigualtats econòmiques: un camí a la pobresa i a la manca d’oportunitats

Article d’Ignasi Farreres, President del CEES, publicat a la revista RE, entorn l’Igualtat d’Oportunitats (Pàgines 5 i 6).

RE 94 abril 2018

Els humans som tots diferents per naturalesa o
per educació: intel·ligents o no en diversa mesura,
més o menys treballadors, estalviadors o no, estudiosos
o no, més creatius o més passius, etc. Això
fa que cap persona sigui igual a l’altra, i no sols en
les característiques físiques. La desigualtat és un
fet natural. Això no treu que totes les persones,
pel sol fet de ser persones, tinguin igual dignitat.
Aquesta ha estat una de les grans aportacions del
cristianisme a la història de la humanitat.
També en el camp de l’economia es manifesta la
desigualtat entre els humans. Trobem lògic que
qui és més treballador, o més esforçat o més creatiu,
tingui majors ingressos. La desigualtat econòmica
és una realitat no feridora, sempre que es
mantingui dins de determinats límits. Però les nostres
estructures econòmiques i socials permeten i,
a vegades, propicien que les diferències siguin
enormes, i sovint desproporcionades i injustificades.
Valguin només alguns exemples reals: Sols
entre vuit homes posseeixen la mateixa riquesa
que la meitat més pobra del món, 3.600 milions
de persones. I en Espanya en concret, la fortuna
de tres persones equival a la riquesa del 30% més
pobre del país. Per rematar-ho ho farem amb les
paraules de l’expresident Obama: «un món en
què l’1% de la humanitat controla tanta riquesa
com el 99% restant, mai serà estable».
Avui, el tema de la desigualtat econòmica és dels
més greus que afecten Espanya i Catalunya, ja
que la crisi econòmica, iniciada a partir del 2007,
ha agreujat en gran mesura les desigualtats avui.
A Espanya, avui hi ha més pobres (són 720.000 les
famílies sense cap ingrés, quan eren 400.000 el
2007), i també hi ha més rics (7.000 milionaris
més en 2016). Som el segon país de la Unió
Europea on més ha crescut la desigualtat (20
vegades més que la mitjana europea).
La gran conseqüència de les desigualtats és la
pobresa. Això es comprova estadísticament: quan
augmenten les desigualtats, augmenta el percentatge
de pobres, especialment perquè una part
important del que eren classes mitjanes, en perdre
ingressos –sia per causa de l’atur, per disminució
dels salaris, o per pèrdua dels propis negocis– passen
a engrossir «l’exèrcit dels pobres». Amb això
es desmenteix el mite liberal que no hi fa
res que els de dalt, els més rics, ingressin molt
més, ja que en arribar a la saturació de les seves
necessitats, aboquen cap avall, cap a les capes de
menys renda, els seus excessos de renda (és la
teoria de sobreeixir o del «derrame» cap a les
capes inferiors. S’ha demostrat que no és cert).
Parlant del concepte pobresa, existeix la denominada
pobresa absoluta (o extrema). Són aquelles
persones que segons el Banc Mundial ingressen
menys d’1,25 $/dia (fins al 2008 era 1$/dia),
realitat que no els permet accedir a una cistella
bàsica dels aliments que són necessaris per consumir
una quantitat mínima de calories. En canvi,
la pobresa bàsica és quan ja no poden accedir
a una cistella de béns i serveis més ampla com
l’educació o la salut. Existeix un determinat concepte
de pobresa, denominat pobresa relativa,
que apunta a la no possibilitat d’adquirir una cistella
de béns i serveis que poden assegurar una
vida digna.
La seva característica és que la mesura de la
pobresa ve donada per comparació amb els estàndards
de vida de la societat en què es viu. Per
posar un exemple, es podria considerar en pobresa
relativa aquella família que té habitatge i pot
alimentar-se i gaudeix dels serveis d’educació
i sanitat normals, però que no té recursos per
anar-se’n de vacances o enviar els fills de colònies
escolars. Per això Adam Smith, el creador de
l’economia moderna, parla d’una carència que, segons
els costums del país, és indecorós entre les persones de
bona reputació, fins i tot entre les de classe inferior.
Mesures de la desigualtat: la distribució de la renda.
L’anàlisi de la distribució dels ingressos és el mecanisme
pel qual es coneix la forma que es reparteixen els recursos
materials, fruit de l’activitat econòmica, entre els
diversos estrats socio–econòmics. Es pot fer des de
diversos enfocaments:
A) Territorial, mesura les diferències de renda
entre els habitants de diverses regions.
B) Funcional, mesura les diferències entre els
estaments productius: indústria–agricultura–
serveis, treball–capital.
L’eina més utilitzada és la corba de Lorenz (vegeu gràfic).
En ell, es col·loquen, en l’eix de les abscisses, la
quantitat de població ordenada per la seva renda, i en
l’eix d’ordenades la renda. La situació ideal seria una
línia recta que indicaria la igualtat absoluta de repartiment.
Per exemple, un 40% de la població rep el 40%
dels ingressos, i un 70% de la població, també el mateix
70% de percentatge de la renda. En canvi, com més
gran sigui el semicercle (a), que separa la corba de la
recta, major és la desigualtat. Aquesta àrea ombrejada
(a), es denomina àrea de concentració i es mesura amb
el coeficient de Gini, que oscil·la entre el valor 0 (distribució
màxima o igualitària, o sia tots tenen els mateixos
ingressos) i valor 1 (màxima desigualtat; una persona té
tots els ingressos i els altres cap).
És evident que aquells que són més pobres, a més
tenen menys oportunitats per assolir objectius de
superació material. Tenen uns nivells inferiors en els
accessos als diferents nivells d’estudis; tenen menys
capital social (relacions amb persones o estaments
influents o poderosos); menys estímuls familiars, etc.
per això, si no es corregeix, la pobresa tendeix a perpetuar-
se. Els fills de famílies pobres tenen més probabilitats
de ser pobres. Tot això deriva contra la cohesió
social i fins i tot l’harmonia social.
La pregunta crucial és: es poden combatre les desigualtats
econòmiques? La resposta seria dir: sí, és possible,
però no fàcil. El combat vindria per una doble via:
A) Atacant les causes de la desigualtat.
B) Aplicant mesures de redistribució de la renda
i/o de la riquesa. Veiem alguna de les
principals mesures possibles:
1) Augmentar les rendes del factor treball,
mitjançant:
a) Fixació de salaris mínims
b) Augments generalitzats dels salaris
c) Augmentant els subsidis d’atur
d) Creant llocs de treball i reduint el nombre
d’aturats
e) Reduint l’economia submergida
2) Combatent el frau i l’elusió fiscal. Per ser més
efectiva, és molt necessària la cooperació internacional,
a fi d’eliminar o reduir el nombre de
paradisos fiscals, ja que en cas contrari, la mobilitat
i fugida de capitals és molt difícil d’evitar.
3) Optar per una pressió fiscal més justa i proporcionada.
Cal eliminar moltes exempcions
i reduccions fiscals, el que fa, per exemple que
la taxa de fiscalitat efectiva de les grans empreses,
sigui molt inferior a la de les PIMES.
4) Establint rendes garantides per a les famílies
sense recursos mínims, tal com la Renda
Garantida de Ciutadania.
5) En general, educant contínuament la població
en el deure moral de pagar impostos, com
a garantia de tenir una societat més justa i equilibrada.

Ignasi Farreres

President del Centre d’Estudis Econòmics i Socials (CEES)

ifarreres@ceesocials.org