Recensió de llibre: Daron Acemoglu i James A. Robinson, El pasillo estrecho (Original: The Narrow Corridor)

Daron Acemoglu i James A. Robinson

EL PASILLO ESTRECHO (Original: The Narrow Corridor)

Deusto 2019

Set anys després de publicar “Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty” (“Por qué fracasan los paises”), un llibre aclamat per acadèmics i premis Nobel i que ha tingut una repercussió molt important en l’anàlisi del desenvolupament de les nacions, Daron Acemoglu i James A. Robinson ens tornen a delectar amb una anàlisi de les dinàmiques socials, institucionals i històriques de gran part dels països del món, mirant de donar resposta a una pregunta transcendental: de què depèn la llibertat de les societats?

La llibertat, un bé preuat

Abans que res, els autors deixen clar que el seu concepte de llibertat segueix la idea del filòsof anglès John Locke: una persona té llibertat quan pot decidir els seus actes i disposar dels seus bens com vulgui, sense dependre del permís o la voluntat dels demés; en aquest sentit, la llibertat es considera una aspiració bàsica de qualsevol ésser humà. En el nivell més bàsic, la llibertat comença quan la gent s’allibera de la violència, la intimidació i altres actes degradants.

I per a que en una societat hi hagi llibertat, és important que hi hagi un Estat i unes lleis. Però no n’hi ha prou amb un Estat i unes lleis ben redactades. La societat ha d’estar mobilitzada, ha de participar a la política, ha de protestar quan calgui i ha de poder canviar el Govern mitjançant el vot. La llibertat sorgeix d’un delicat equilibri entre l’Estat i la societat.

Per tant, un Estat fort és necessari per controlar la violència, fer complir les lleis, proporcionar els serveis públics requerits i adaptar-se al món canviant. I una societat forta i mobilitzada és imprescindible per controlar i limitar l’Estat fort i les seves elits: sense la vigilància de la societat, les constitucions i les garanties són paper mullat. Si la societat no es mobilitza, el resultat és un Estat despòtic; si l’Estat és dèbil o inoperant, el resultat és la violència i l’anarquia.

Aquest és el punt de partida dels autors, i la seva tesi central és que la llibertat és un procés, un llarg camí en el qual s’ha de trobar i mantenir l’equilibri entre Estat i societat. I el camí és estret, de fet és un passadís, ja que no és una gesta fàcil, i de fet les societats poden entrar i sortir del mateix, amb conseqüències de gran abast.

Es tracta d’una tesi que s’enfronta a la concepció, estesa i generalitzada des de que el filòsof anglès Thomas Hobbes la va formular, que per superar la inseguretat i la dominació que han format part de la vida durant gran part de l’existència humana cal un gran contracte social que creï una República o Estat. Un poder comú fort que el filòsof representava com el gran Leviatan, un monstre marí bíblic al qual es fa referència a l’Antic Testament, que s’ha fet servir sovint per designar forces incontrolables o criatures de grans proporcions.

Acemoglu i Robinson, per suposat, creuen que un Estat fort té capacitat de frenar la violència, aboleix la por continuada i el perill de mort violenta, i garanteix que la vida dels homes deixi de ser “solitària, pobre, desagradable, brutal i curta”. Però, segons els autors, Hobbes no va entendre que, d’una banda, les societats sense Estat també poden ser capaces de controlar la violència i contenir els conflictes, encara que això es compleix a costa de la llibertat. D’altra banda, creuen que Hobbes era massa optimista sobre la llibertat que portarien els Estats: la vida sota el jou de l’Estat també pot ser desagradable, brutal i curta.

L’Estat encadenat

No cal anar gaire lluny per fonamentar el perill que representa un Estat poderós que no estigui limitat i controlat per la societat. Els autors ens recorden el Tercer Reich alemany, entre els anys 30 i mitjans dels 40 del segle XX. Un Estat nazi que va empresonar, torturar o matar un gran nombre d’alemanys, primer, per centrar-se després en l’exterminació del jueus, la majoria dels quals eren també compatriotes. O l’Estat xinès als anys 50, dominat pel Partit Comunista Xinès, que acabava d’alliberar-se del jou del colonialisme japonès i de l’imperialisme occidental, i que sota la presidència de Mao va llençar el “Gran Salt Endavant”, el resultat del qual fou un desastre humà de proporcions colossals, amb molts milions de xinesos morts per la fam.

Per contra, una societat sense Estat també pot contenir la violència i organitzar-se de manera eficient, Acemoglu i Robinson expliquen el cas del poble akan en l’Àfrica precolonial, ara en les modernes Ghana i Costa d’Ivori. En aquest cas, la justícia aplicada derivava de les normes socials, les costums, tradicions, rituals i patrons de comportament acceptable i esperat, que havien evolucionat durant generacions. Aquesta organització comunitària es trobava a vàries societats agrícoles de l’Àfrica occidental i encara sobreviu a l’Orient mitjà i a algunes parts d’Àsia. El problema és que aquests models que han evolucionat per resoldre conflictes i aplicar justícia creen una “gàbia de normes” que imposa a la gent un tipus de dominació diferent a la de l’Estat, però que igualment els treu poder i els resta llibertat.

Així doncs, si un Estat fort sovint no és capaç de garantir la llibertat dels ciutadans i si l’absència d’un Estat fort tampoc, quina és l’alternativa? Segons els autors, la resposta és encadenar el Leviatan, és a dir, construir un Estat capaç de fer complir les lleis i de proporcionar els serveis públics que els ciutadans exigeixen i gaudeixen, però que no utilitzi aquest poder per reprimir i explotar els seus ciutadans i tingui capacitat per relaxar la gàbia de normes per a tothom; i, sobretot, està legalment obligat a respectar els drets dels ciutadans i es troba encadenat per una societat que es manifestarà i es rebel·larà si s’excedeix dels seus límits i que està disposada i té capacitat de qüestionar el seu poder en qualsevol moment.

Un passadís estret, inestable i impredictible

Aquest és el delicat equilibri entre Estat i societat que permet garantir la llibertat de les persones. Acemoglu i Robinson fonamenten i desenvolupen la seva tesi a través d’un enlluernador viatge a través de la història i la geografia mundial, que va de l’Edat del Bronze, més de 1.000 anys abans de Crist, fins al moment actual. Visitem la història d’Atenes, la fundació dels Estats Units d’Amèrica, el desenvolupament de les ciutats-Estat italianes, l’antiga civilització zapoteca a Amèrica, la creació de l’Estat islàmic a partir de Mahoma, la construcció de societats molt participatives a Europa des del principi de l’Edat Mitjana, el desenvolupament de la Xina, el cas peculiar de l’Índia, el col·lapse de la Unió Soviètica i el de la República de Weimar, l’auge dels moviments populistes actuals, etc. etc.

No està de més mencionar que el llibre cita el fur de Pere I donat a Catalunya l’any 1205 i el cas dels Parlaments de la Corona d’Aragó, el català entre ells, com a exemples precoços de l’obligació dels governants de consultar els ciutadans i d’acordar amb els estaments socials determinades actuacions reials.

Ara bé, els autors no donen una fórmula màgica o un protocol  concret per assolir la llibertat, perquè en la seva teoria la llibertat no es pot planificar i el seu destí no es pot garantir per un sistema intel·ligent de controls i contrapesos. I un cop aconseguida, res no garanteix que aquesta llibertat no es pugui perdre, que es pugui sortir de l’estret passadís, i que s’hagi de batallar de nou per aconseguir retornar al passadís.

El llibre d’Acemoglu i Robinson constitueix una exhibició documentada i erudita de la història i la política dels darrers 3.000 anys i només això ja justifica la lectura d’un volum de més de 600 planes, per poc que el lector s’interessi per la història, la política, l’economia o la sociologia. Més de 500 referències bibliogràfiques expliquen el viatge que els autors ens proposen al voltant de la història de l’organització social dels pobles i els països, sempre sota l’òptica de com els homes hem perdut o guanyat la llibertat.

El que no trobarem al llibre és la fórmula màgica que garanteix l’assoliment de la llibertat i el progrés social. Ni tan sols els factors que els determinen. La tesi, ja comentada, és tan senzilla de formular com complicada d’aplicar. Però ens dona un punt de vista molt útil de cara a discernir què és el que cal fer i què cal evitar. I ens fa una advertència molt important: nosaltres, que vivim en països democràtics, amb societats assertives i amb Estats amb altes capacitats; nosaltres, que som immensament afortunats en comparació als que estan subjectes a la por, a la violència i a la dominació quotidiana que encara s’estén pel món actual, no tenim garantit que la nostra privilegiada situació es mantingui per sempre. L’organització i la mobilització social son claus per mantenir l’Estat encadenat, però també perquè aquest Estat tingui la capacitat suficient per respondre als reptes dels nostres dies. Pensem per un instant en els desafiaments als que han de fer front les societats avui en dia i que exigeixen un Estat fort: el canvi climàtic, les ànsies imperialistes d’alguns grans països totalitaris, els efectes de les tecnologies de la informació i la comunicació, l’auge dels populismes, les migracions, l’emancipació femenina, la marginació d’alguns col·lectius socials…

En tot cas, els autors llencen una nota optimista. Val la pena reproduir el paràgraf que tanca el llibre:

“El progrés humà depèn de l’expansió de la capacitat de l’Estat per fer front a nous reptes i combatre totes les dominacions, velles i noves, però això no succeirà si la societat no ho exigeix i es mobilitza per defensar els drets de tothom. No és ni fàcil ni automàtic, però pot succeir i succeeix”.

Joan Elias